Hi ha llocs comuns per a un imaginari que la ciència ficció ha anat creant, sobretot, al llarg del segle passat. Invencions que han esdevingut trets d’identitat que ja no cal explicar, idees que semblen plausibles o, si més no, creïbles en l’univers especulatiu en el qual juguen. Poden ser conceptes com l’hiperespai, la hibernació (d’éssers humans) o les pistoles làser, per posar només tres exemples. Entre aquestes creacions del subgènere trobem també les píndoles alimentàries. Ah! Meravella de la ciència, aquestes càpsules comprimides quasi miraculoses poden substituir tot un àpat, es poden guardar en una butxaca i poden, fins i tot, emular les variacions de sabor més exquisides.

Aquesta és només una de les aproximacions que la ciència ficció ha tingut amb el menjar. La invenció d’aquestes píndoles es troba molt a l’inici de la creació del gènere amb els seus exercicis d’especulació futurològica, i és una visió repetida a les Edats d’Or i de Plata. Concretament quan es tracta de desenvolupar idees tecnològiques en una societat futura de marcat caràcter optimista; encara que a vegades també s’ha mostrat amb una contrapartida fosca. Només cal pensar per mostrar-ho gràficament en dues pel·lícules: com veiem a 2001: Una odisea del espacio (1) els astronautes menjant (una visió tecnològicament sofisticada), o com es fa amb els ciutadans de Cuando el destino nos alcance (2) (una visió tecnològicament decadent).

Però el tractament especulatiu del menjar ha tingut moltes altres visions, sovint subsumit a problemes majors (demogràfics, ecològics, econòmics…). Mostrar problemes de producció alimentària i la seva distribució és la manera més gràfica de mostrar diferències i problemes socials; per desgràcia, no tan lluny de situacions actuals conegudes. De fet, la definició que Philip K. Dick feia de la ciència ficció explica molt bé per què això és així: “[la ciència ficció és] la desfiguració conceptual que, des de l’interior de la societat, origina una nova societat imaginada a la ment de l’autor(3). Així, mostrar com s’alimenta una societat hipotètica (o les diferents formes de fer-ho segons la classe social) pot esdevenir metàfora dels seus encerts i defectes.
 
Comencem. Si ens remuntem a les publicacions anomenades pulp de principis del segle XX, podem trobar històries com les que escrivia Edgar Rice Burroughs. A la seva sèrie marciana (4) (sèrie de Barsoom o de John Carter), amb històries molt més properes a l’aventura fantàstica (com els relats de Tarzan o del planeta Venus), el menjar no era rellevant, els àpats podien ser elements decoratius, sumptuosos. Fins i tot es podien caçar bèsties fantàstiques per fer una bona barbacoa.
 
Edgar Rice Burroughs

I en aquesta línia segueix en el món del còmic el Flash Gordon (5) d’Alex Raymond, als anys 30, per posar un altre exemple de cultura pop.

Però on apareixen per primera vegada les píndoles que hem mencionat és en un altre pastitx anomenat El reino de la noche (6), de William Hope Hodgson. Una al·lucinada història de terror amb elements futuristes escrita l’any 1912. Ara bé, seria arriscat catalogar de ciència ficció la novel·la de Hodgson. És amb un dels pares de la ciència ficció, H. G. Wells amb qui trobem un primerenc exemple de tractament alimentari en la història, és a El alimento de los dioses (7). En resum, un nutrient creat a laboratori és capaç de fer créixer desproporcionadament qualsevol organisme; si bé la narració es centra en els efectes gegantins, la intenció oscil·la entre la crítica social i científica.
 

Aquest és el criteri que ens interessa aquí: una narració on es descriuen explícitament elements relacionats amb el menjar que, potser no essent centrals en la història, són rellevants per a l’ambientació o la trama.

Seguim. A la distòpica Mercaderes del espacio (8), trobem també una crítica social, aquí revestida de paròdia, amb la mostra de la competitivitat existent en un món capitalista exagerat. Igual que en la novel·la de Wells, trobarem pollastres gegantins, que aquí són tallats a trossets poc a poc a les mateixes granges, i veurem com es permet especular amb el menjar o qualsevol producte de necessitat (o addicció) que el comprador necessiti.

En una línia també de crítica però molt més crua trobem ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! (9), una distòpia de superpoblació i carestia on es planteja la pregunta de com alimentar un món exageradament superpoblat. La pel·lícula Cuando el destino nos alcance és una adaptació una mica lliure de la novel·la.

Com veiem, les píndoles alimentàries creen un bon attrezzo a les històries, però res és més colpidor per a la trama que anar a contracorrent i especular amb noves formes d’alimentació (i la seva producció o distribució), que defineixen molt més una societat.
 

Una tendència que tampoc passa per mostrar-nos sumptuosos receptaris o restaurants exuberants passa per entrar directament en el món de l’aliment psicotròpic. Aquesta inclinació cap a propietats espectaculars de certes substàncies (extraterrestres o de laboratori) no es troba tan lluny de les píndoles que hem utilitzat com a introducció, o de la novel·la de Wells mencionada. Ara bé, la història és força diferent, com amb l’epopeia messiànica Dune (10) de Herbert, amb l’espècie melange, una droga natural única en un planeta remot capaç d’augmentar les capacitats humanes. En aquesta línia, no són poques les històries que juguen amb substàncies similars, però en la majoria, ja no parlaríem de menjar, més aviat de substàncies de laboratori. Sí podríem citar la novel·la curta Norstrilia (11), on apareix la droga stroon, que s’extreu d’ovelles gegants extraterrestres (del planeta que dóna títol i on els colons es dediquen a tenir cura dels ramats) i perllonga la joventut.

Com anècdota, podem afegir títols de còmic com Twilight (12), barreja irregular de superherois i òpera espacial, on el consum d’una carn alienígena perllonga la vida humana. O Tom Strong (13), una sèrie de superherois d’estil pulp on una planta anomenada goloka incrementa la força i la longevitat del protagonista.
 

Als anys 80, trobem en històries com la de la fundacional Neuromante (14) i altres novel·les ciberpunk, la descripció de megaciutats amb una gastronomia de fusió molt heterogènia, però on solen destacar plats orientals, preparats amb cultius d’algues o, fins i tot, insectes (i això si no es parla de menjar sintètic). També es usual destacar, si es va més enllà de l’element decoratiu, la diferència entre les taules de les classes altes i la resta.

Si saltem una mica més endavant, a finals del segle XX i principis del XXI, les temàtiques es diversifiquen. Hi ha novel·les on es desenvolupa la concepció de transhumanitat i es pot superar la necessitat de menjar i tot, com a Ciudad Permutación (15), on els personatges principals han digitalitzat la seva consciència en un espai virtual. Històries com les de La chica mecànica (16), on diverses corporacions controlen l’aliment transgènic que es produeix. O, de forma molt diferent, llegim a El Marciano (17) el procés amb què el protagonista planta patates en aquest planeta, més per supervivència que per colonització.

Com veiem, els assumptes culinaris es poden tractar de moltes maneres. Sí és cert que les temàtiques desenvolupades en un futur hipotètic intenten, fruit de la preocupació ecològica, plantejar com es produirà (o es distribuirà) el menjar. No obstant això, si es planteja la superació de la crisi productiva, el menjar pot passar a ser un element d’ambientació exòtic.
 

Exemples molt diferents i actuals els trobem amb La guerra de Dios (18), una aventura amb elements fantàstics on els insectes serveixen tan de font d’aliment com d’energia, tot ubicat en un context devastat i superpoblat on es lliura una guerra santa. O tenim també, en una línia molt allunyada, El largo viaje a un pequeño planeta iracundo (19), una aventura espacial on la cuina i els àpats dins i fora la nau, amb altres aspectes quotidians, són part integrada de la descripció de la història.

Fins aquí s’ha fet un recorregut no exhaustiu, però esperem que representatiu, del tractament de la qüestió alimentària. Ara bé, són molts els títols amb elements d’ambientació que fan referència al menjar. Mencionat només començar, El reino de la noche ens servia d’excusa pionera parlant de les píndoles; apareixen a clàssics com Crónicas marcianas (20) o Fundación e Imperio (21). Tenim curiositats com l’aventura amb elements fantàstics Cena en el palacio de la discòrdia (22), on la moneda de canvi d’un món post-apocalíptic són ampolles de licor. Posterior, podríem mencionar La era del diamante (23), una combinació steam i ciberpunk on existeixen uns compiladors de matèria que poden crear qualsevol cosa, inclòs menjar. Afegirem que aquest element pot evocar també la sèrie de televisió d’aventures espacials Star Trek: la nueva generación (24), on apareix el replicador (replicator), un aparell capaç de produir qualsevol tipus de menjar. Recordaríem llavors la sèrie original (25), on apareix reiteradament la cervesa romulana (Romulan ale) i ho lligaríem, fins i tot, amb la paròdia animada anomenada Futurama (26), on apareix el refresc alienígena slurm, força addictiu.
 

Hem passat ràpid del món literari a l’audiovisual; podeu imaginar que en el món cinematogràfic la situació és anàloga. Per fer-ne un mostrari curt, il·lustrarem amb algunes pel·lícules com s’han realitzat algunes escenes icòniques on l’acció es desenvolupa en un entorn amb menjar, o mentre els personatges mengen. Si ja hem mencionat la pel·lícula 2001, amb astronautes fent un mos en una llançadora, a la Lluna o en una nau interplanetària, no és menys referencial La guerra de las galaxias (27). La cantina de Mos Eisley, on són presentats alguns dels protagonistes, és potser una de les cantines foranes més conegudes pels amants d’aquesta saga fulletonesca.

Una escena inoblidable, crucial i de naturalesa molt diferent, la trobem mentre els personatges de la pel·lícula Alien, el octavo pasajero (28) fan un àpat a la nau, després de l’aparent recuperació d’un d’ells. També menjant, en aquest cas noodles en una parada de carrer, és com es presenta al protagonista de Blade runner (29) en un hipotètic i decadent Los Ángeles de 2019 d’ambientació ciberpunk.

 

 

En un futur imaginat al 2015, molt més lluminós, es troba la cafeteria on el protagonista de Regreso al futuro II (30) es creua amb el seu futur fill després d’un viatge en el temps. I, per acabar i lligar-ho amb els preparats alimentaris de principis de segle XX, trobem en un futur indeterminat i post-apocalíptic a la pel·lícula Matrix (31) els protagonistes menjant una pasta nutritiva amorfa i funcional per alimentar-se.
 

 
L’aproximació a la qüestió del menjar en la ciència ficció, no obstant el llistat que hem desenvolupat, es pot tractar des de diverses òptiques; posarem dos títols molt diferents d’exemple. A la novel·la Los genocidas (32) descobrim els últims reductes de la humanitat lluitant per la supervivència davant del que sembla una extinció inexorable. Queda clar que no és una història optimista. La raó d’aquesta situació és que una espècie alienígena ha decidit emprar el planeta Terra com a camp de conreu per al seu ús, tot obviant tota vida que hi viu. L’espècie humana és aquí un dany col·lateral en la producció alimentària forana.

A vegades es dóna el cas que els propis humans són l’ingredient d’un receptari culinari extraterrestre. I ho pot ser de maneres molt diverses. Hem mencionat Matrix, en aquesta pel·lícula veiem embrions humans que són conreats per alimentar les màquines. Més que la por d’un monstre que se’ns vol menjar, una volta més a la por del domini de la màquina sobre l’individu.

S’ha fet així un repàs que vol ser més significatiu que complet. Donar més una idea general que objectiva i, potser, despertar la curiositat per algun dels títols esmentats. Que no es dubti pas, mentre seguim menjant, seguiran apareixent històries relacionades amb l’alimentació. De forma explícita o tangencial, incisives o anecdòtiques. Només cal recordar la pel·lícula guanyadora al Sitges Film Festival de l’any passat: El hoyo (33). Una taula de menjar descendeix nivell a nivell per un edifici de cel·les ocupades per presos. Naturalment, els de baix no tindran molt més que les engrunes. S’ha dit que es considera la ciència ficció més un hipotètic que un futurible; recordant la cita de Dick: “desfiguració conceptual […] des de l’interior de la societat”, perquè l’argument aquest ens sona tan llunyà i fantàstic…
 

 

Enllaços

 

Bompas & Parr. Science Fiction Food

 

 

Booksandpieces. Why is food in science fiction so terrible?

 

 

 

Film School Rejects. The Future of Food: 5 Ominous Trends in Science Fiction Cuisine

 

The Future of Food: 5 Ominous Trends in Science Fiction Cuisine


 

 

 

1 – 2001: A Space Odissey. 1968, Stanley Kubrick. (Novel·litzada; Arthur C. Clatke, 1968)
2 – Soylent Green. 1973, Richard Fleischer. (Adaptació de la novel·la ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!)
3 – Es pot llegir l’article a: https://www.escritores.org/recursos-para-escritores/recursos-2/articulos-de-interes/25655- phillip-k-dick-sobre-la-ciencia-ficcion
4 – A Princess of Mars. 1912, Edgar Rice Burroughs. (Sèrie d’11 novel·les)
5 – Flash Gordon. 1934-1944, Alex Raymond. (Publicat en pàgines dominicals)
6 – The Night Land. 1912, William H. Hodgson. (Per ambientació, seria novel·la de terror)
7 – The Food of the Gods and How It Came to Earth. 1904, H. G. Wells. (Adaptat al cinema; Bert Gordon, 1976)
8 – The Space Merchants. 1953, Frederik Pohl i Cyril M. Kornbluth.
9 – Make room! Make room!. 1966, Harry Harrison. (Adaptat al cinema; Richard Fleischer, 1973)
10 – Dune. 1965, Frank Herbert. (Sèrie de 6 llibres) (Adaptat al cinema; David Lynch, 1984)
11 – Norstrilia.1975, Cordwainer Smith. [Los Señores de la Instrumentalidad III]
12 – Twilight. 1990, Howard Chaykin. (Minisèrie de 3 números)
13 – Tom Strong. 1999-2006, Alan Moore. (Sèrie de 36 números)
14 – Neuromancer. 1984, William Gibson.
15 – Permutation City. 1994, Greg Egan.
16 – The Windup Girl. 2009, Paolo Bacigalupi.
17 – The Martian. 2011, Andy Weir. (Adaptada al cinema; Ridley Scott, 2015)
18 – God’s War. 2011, Kameron Hurley. [Bel Dame apócrifa nº 1]
19 – The Long Way to a Small, Angry Planet. 2014, Becky Chambers.
20 – The Martian Chronicles. 1950, Ray Bradbury.
21 – Foundation and Empire. 1952, Isaac Asimov. [Trilogia Fundació (o Tràntor) nº 2]
22 – Dinner’s at Deviant’s Palace. 1985, Tim Powers.
23 – The Diamond Age. 1996, Neal Stephenson.
24 – Star Trek: The Next Generation. 1987-1994, Gene Roddenberry. (7 temporades)
25 – Star Trek. 1966-1969, Gene Roddenberry. (3 temporades)
26 – Futurama. 1999-2013, Matt Groening. (7 temporades)
27 – Star Wars. 1977, George Lucas. (3 trilogies)
28 – Alien. 1979, Ridley Scott. (Ambientació de terror)
29 – Blade Runner. 1982, Ridley Scott.
30 – Back to the Future Part II. 1989, Robert Zemeckis. (Trilogia juvenil)
31 – The Matrix. 1999, Lana i Lilly Wachowsky. (Trilogia)
32 – The Genocides. 1965, Thomas Disch.
33 – El hoyo. 2019, Galder Gaztelu-Urrutia.

 
Article escrit per Roger Gellida
 

Restauració i hostaleria és l’especialitat de la col·lecció de la Biblioteca Barceloneta – La Fraternitat en el conjunt de les biblioteques de Barcelona.

Escrit per | Biblioteca Barceloneta - La Fraternitat

La Biblioteca Barceloneta - La Fraternitat, inaugurada el 2001, és un servei públic gratuït i universal. La seva missió és garantir la igualtat d'oportunitats i el lliure accés a la informació, a la formació, al lleure i a la cultura dels ciutadans, per afavorir el diàleg, la cohesió social i el desenvolupament de la ciutadania.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.