MARTIN SCORSESE: EL GRAN CRONISTA MUSICAL DEL CINEMA

Martin Scorsese

La primera incursió de Martin Scorsese al món del cinema va tenir lloc l’any 1959, quan el cineasta novaiorquès només comptava amb disset anys d’edat. Aquesta primera experiència fílmica va donar com a fruit un curtmetratge de deu minuts de durada que mai no va ser comercialitzat.

A partir de 1963 va realitzar diferents curtmetratges i algun documental, fins que l’any 1967 va dirigir el seu primer llargmetratge de ficció, que portava per títol ¿Quién llama a mi puerta?.

Posteriorment, va dirigir pel·lícules tan emblemàtiques com Malas calles (1973), Alicia ya no vive aquí (1974) i Taxi driver (1976), entre d’altres, amb bandes sonores que ja donaven pistes de l’afició musical del director.

Però no va ser fins l’any 1977 que va declarar cinematogràficament el seu amor pel jazz. Aquell any va dirigir New York, New York, pel·lícula protagonitzada per Robert De Niro i per Liza Minnelli. Els actors encarnaven a un saxofonista i a una cantat que entaulaven una relació musical y sentimental.

Però el gust de Scorsese per la música no es limita al jazz, també s’estén a al blues, al pop i al rock, com ben aviat evidenciaria la seva obra.

L’any 1978 va estrenar El último vals, un documental sobre The Band, el grup canadenc que es va donar a conèixer per ser la primera formació en acompanyar en directe a Bob Dylan, que fins llavors només s’havia prodigat com a solista. La pel·lícula recull un seguit d’entrevistes realitzades als membres de la banda i el concert d’acomiadament que van celebrar el 25 de novembre de 1976 al Winterland Ballroom de San Francisco, amb la participació de músics tan reconeguts com Neil Young, Eric Clapton, Joni Mitchell, Van Morrison i el propi Bob Dylan, entre d’altres.
 

 

 

Després de El último vals, Scorsese va dirigir Toro salvaje (1980), El rey de la comèdia (1982), ¡Jo, qué noche! (1985) i El color del dinero (1986). També va col·laborar a les dues temporades de la mítica sèrie de televisió Cuentos asombrosos.

Fou al 1987 quan va tornar a participar a un projecte musical. Es tractava del vídeo de la cançó Bad, de Michael Jackson, que finalment es va convertir en un curtmetratge de disset minuts amb un argument que s’inspirava en el film >West side story, de Robert Wise.

Uns anys abans, al desembre de 1983, Michael Jackson havia revolucionat l’MTV amb el vídeo promocional de Thriller. El cantant es va encomanar a Scorsese per tal d’aconseguir que el seu nou single tingués un videoclip a l’alçada de l’anterior hit.
 

 

 

Posteriorment, el cineasta va signar altres títols exitosos, com són La última tentación de Cristo (1988), Uno de los nuestros (1990), El cabo del miedo (1991) i La edad de la inocencia (1993).

I, l’any 1995, va realitzar un documental per a la televisió sobre l’Eric Clapton, anomenat Eric Clapton: Nothing But the Blues: An ‘In the Spotlight Special, que incloïa entrevistes al guitarrista anglès i fragments d’alguns dels seus concerts.
 

Pòster del documental i caràtula del DVD Eric Clapton: Nothing But the Blues: An ‘In the Spotlight Special

Pòster del documental i caràtula del DVD Eric Clapton: Nothing But the Blues: An ‘In the Spotlight Special

 
Scorsese va continuar intercalant obres de ficció amb pel·lícules documentals, i així va realitzar els films A Personal Journey with Martin Scorsese Through American Moviecom (1995), Casino (1995), Kundun (1997), Mi viaje a Itàlia (1999), Al límite (1999) i Gangs of New York 2002).

L’any 2003, el director italoamericà va coordinar la creació d’una sèrie documental anomenada Martin Scorsese presenta the Blues, que constava de set pel·lícules que giraven entorn a aquest gènere musical d’arrels africanes. Cada títol corria a càrrec d’un director de prestigi, com ara Charles Burnnet, Clint Eastwood i Wim Wenders, entre d’altres.

Scorsese va dirigir un d’aquests films, que portava per títol Feel Like Going Home –aquí es va traduir com a Nostalgia del hogar– i en el que s’aprofundia en els orígens del Blues, des de Mali fins al delta del Mississipí.
 

 

 
Els anys següents, Scorsese va realitzar un documental sobre l’estàtua de la llibertat i la pel·lícula El aviador (2004), abans d’escometre un nou projecte relacionat amb la música. En aquest ocasió, abordaria la carrera de Bob Dylan a través d’un documental de tres hores i mitja de durada que es titulava No direction home i que es va estrenar l’any 2005.

No direction home esdevé una de les obres més rigoroses sobre els primers anys de la carrera musical de Dylan, quan va arribar a Nova York des de Minnesota per tocar en petits locals del Greenwich Village, com l’emblemàtic Gaslight Cafè.

La pel·lícula recull moments que han passat a la història de la música, com el d’aquella nit de 1966 en la que Zimmerman va actuar al Free Trade Hall de Manchester, Anglaterra.

Dylan havia estat un cantant folk que defensava les seves cançons en directe amb una guitarra acústica, fins que l’any 1965 va decidir començar a fer servir la guitarra elèctrica i acompanyar-se d’una banda. Aquesta banda era The Hawks, la formació que posteriorment – arrel, precisament, de tocar amb Dylan- es va convertir en The Band i sobre la qual Scorsese va realitzar la pel·lícula El último vals, de la qual hem parlat anteriorment.

El 17 de maig de 1966, el Free Trade Hall era ple de gent que esperava veure un cantautor amb instrumentació acústica. Quan Dylan va començar a tocar amb Robbie Robertson, Rick Danko i la resta de la banda, les guitarres rugien i l’escenari amplificava un rock-and-roll elèctric i contundent que no fou ben rebut per alguns dels assistents al concert.

Just abans de sonar els primers acords de Like a Rolling Stones, des del públic algú va cridar el ja famós “Judas!”, al que Dylan va respondre “I don´t believe you… you´re a liar”. Seguidament, es va dirigir a la banda amb la frase “Play fucking loud!“ i, a continuació, va interpretar la cançó amb rauxa, sense tenir molta cura de l’afinació, però donant lloc a una de les versions més enlluernadores que mai s’han fet d’aquest tema, i que va quedar enregistrada per publicar-se molts anys després a l’àlbum The Bootleg Series Vol. 4: Bob Dylan Live 1966, The “Royal Albert Hall” Concert.

No direction home, Scorsese recull aquest i molts altres moments que expliquen l’enorme magnitud de Bob Dylan com a autor, com a músic i com a personatge públic.
 

 

 

Després de No direction home, Scorsese va obtenir uns quants premis Òscar –el de millor pel·lícula i millor director, inclosos- amb Infiltrados (2006), i va rodar La clave Reserva (2007), un curtmetratge basat en un guió inacabat d’Alfred Hitchcock.

I, l’any 2008, el director va estrenar Shine a light, pel·lícula sobre els Rollling Stones que incloïa el concert que la banda va celebrar l’1 de novembre de 2006 al Beacon Theatre de Nova York, durant la seva gira A bigger band tour.

Entre els membres de l’equip tècnic de Shine a light es trobava l’Albert Mayles, director de Gimme Shelter, el documental on s’expliquen els tràgics fets que van ocórrer durant la participació de la banda a l’Altamont Speedway Free Festival de San Francisco, que va tenir lloc el 6 de desembre de 1969. Aquella fatídica nit, els “Àngels de l’Infern”, que incomprensiblement s’encarregaven de la seguretat el concert, van assassinar a un jove de divuit anys que assistia al festival.

 

 

 

L’any 2010 Scorsese va realitzar dos documentals, un sobre l’Elia Kazan i l’altre sobre l’escriptora Fran Lebowitz. També va dirigir l’episodi pilot de la sèrie Boardwalk Empire. Aquell mateix any va estrenar Shutter Island, on Leonardo DiCaprio interpretava, un cop més, el paper protagonista.

I, l’any 2011, tornava a la càrrega del documental musical amb la pel·lícula George Harrison: Living in the Material World.

El film narra de manera ben detallada cronològicament la trajectòria professional del guitarrista dels Beatles, des dels seus inicis amb la banda fins als últims dies de la seva carrera en solitari.

El documental inclou un munt d’imatges -inèdites i d’arxiu- dels Beatles, i un gran nombre d’entrevistes i declaracions de persones properes a Harrison. A més, dona a conèixer facetes menys conegudes del guitarrista, com la de productor cinematogràfic, durant la qual va assumir el finançament íntegre de La vida de Brian, dels Monty Python.
 

 

 
També el 2011, Scorsese va estrenar La invención de Hugo, i l’any 2013 va dirigir El Lobo de Wall Street. Poc després va realitzar un documental sobre la revista New York Review of Books i el curtmetratge La audición (2015), protagonitzat per els dos actors que més protagonisme han tingut en la filmografia del director, Robert De Niro i Leonardo Dicaprio.

L’any 2016, la música va tornar a irrompre en l’obra del cineasta. Scorsese va crear per l’HBO –juntament amb Terence Winter- la sèrie Vinyl (2016), una ficció sobre la indústria musical novaiorquesa dels anys 70. A més d’haver estat un dels ideòlegs de la sèrie, Scorsese va dirigir l’espectacular episodi pilot.
 

Vinyl

 
El mateix any també va dirigir Silence, una preciosa adaptació cinematogràfica d’una obra de l’escriptor japonès Shūsaku Endō.

Durant l’any 2019 va realitzar per a Netflix la pel·lícula El Irlandés, a més d’un curtmetratge documental que portava per títol El Irlandés: Hablan los protagonistas, on Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci i el propi Martin Scorsese conversen sobre el rodatge de l’últim treball que van fer plegats.

Però una mica abans, a principis del mateix any, Scorsese havia estrenat Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story, un documental –també per a Netflix- sobre la gira homònima que Bob Dylan va dur a terme entre els anys 1975 i 1976, i en la que van participar l’escriptor Allen Ginsberg i les cantants Joan Baez i Joni Mitchell.

Actualment, Martin Scorsese està preparant el primer western de la seva carrera, una història basada en fets reals que portarà per títol Killers of the flower moon i que estarà protagonitzada per Robert De Niro i Leonardo DiCaprio. L’estrena d’aquest film –produït per la Paramount- està prevista per l’any 2021.

Ens preguntem quant de temps trigarà el director nascut a Queens i criat al Little Italy de Manhattan en tornar a oferir-nos un argument musical. Esperem que no gaire.
 

 

 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 comentari a “MARTIN SCORSESE: EL GRAN CRONISTA MUSICAL DEL CINEMA”

  1. Andrés Castells

    S´acosten dies (amb temps) per dedicar a la lectura i a revisar filmografies com la d´aquest gran cineasta.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.