DOBLES: OMBRES I MIRALLS

Persona Ingmar Bergman

Imprescindibles

 

 

 

El doble és un concepte que ha obsessionat durant segles la humanitat. Ha rebut noms diferents segons l’època o la civilització que l’ha acollit dins el seu imaginari: ombra, reflex, altre jo, esperit protector… El trobem a les cultures d’Egipte, Pèrsia, la Grècia Antiga, l’Àfrica negra; en les civilitzacions asteca, maia, quítxua, romana i també en la mitologia escandinava i al folklore escocès.

Com ens explica Juan Antonio Molina Foix al seu llibre Alter Ego; cuentos de dobles, el seu origen, ja entre els pobles primitius, és una concepció dualista de la natura humana on l’ombra té una especial importància: representa una imatge fidel de l’ésser humà amb una substància més lleugera. Vindria a ser una entitat espiritual però alhora real, un ésser on s’encarna l’ànima.
 

El Ka o el Sheut eren conceptes que formaven part del cos de l’home i la dona egipcis.
L’un seria el bessó de l’ésser físic que viu en un pla espiritual. L’altre, l’ombra, que representa la part negativa de la persona.
Pots trobar més informació a El libro egipcio de los muertos d’E.A. Walls Budge

 

Posteriorment, com es pot llegir a la Ilíada o l’Odissea d’Homer, la creença varia i el doble passa a ser la imatge invisible d’un mateix. Una vegada el cos es mor, aquesta imatge queda alliberada.

En canvi, pobles escandinaus i germànics pensaven que un podia trobar-se cara a cara amb el seu doble. Si això passava, però, no era una bona senyal.

A la literatura, aquest concepte ja es donava a l’Epopeia de Gilgamesh, al Mahabharata i a L’anfitrió o els Menecmos de Plaute. Aquests últims inclouen una nova variant: el doble que usurpa la identitat. Aquesta idea va constituir l’argument de moltes comèdies romanes i també apareix al llarg del temps al cantar de gesta francès, al renaixement italià i en obres com la Comèdia dels errors (1592) de Shakespeare o El Príncep i el captaire (1881) de Mark Twain.
 

Cartell de l’obra de Plaute Els bessons escrita entre els anys 216 i el 186 aC
(Font: Institut del Teatre). Pel·lícula Adaptation del 2002, on uns bessons amb personalitats contraposades són els protagonistes.

 
Però fins a finals del segle XVIII amb els romàntics alemanys no es va utilitzar el concepte de doble o doppelgänger com a motiu literari. Jean Paul Ritcher l’incorpora a la seva novel·la Siebenkäs i el defineix com “aquells que es veuen a si mateixos”.

Aquest concepte també inspirarà al llarg de la història a molts artistes musicals, compositors i cantants.
 

Still ist die Nacht, es ruhen die Gassen,
In diesem Hause wohnte mein Schatz;
Sie hat schon längst die Stadt verlassen,
Doch steht noch das Haus auf demselben Platz.

Da steht auch ein Mensch und starrt in die Höhe,
Und ringt die Hände, vor Schmerzensgewalt;
Mir graust es, wenn ich sein Antlitz sehe –
Der Mond zeigt mir meine eigne Gestalt.

Du Doppelgänger! du bleicher Geselle!
Was äffst du nach mein Liebesleid,
Das mich gequält auf dieser Stelle,
So manche Nacht, in alter Zeit?

 

La nit és calmada, els carrerons tranquils,
en aquesta casa vivia el meu tresor;
ella fa temps que marxà de la ciutat,
però la casa encara és al mateix lloc.

Hi ha també un home que mira enlaire
i, de violent dolor, retorça les mans;
m’horroritzo quan veig el seu rostre
la lluna em mostra la meva pròpia figura.

Tu, doble meu, tu pàl·lid company!
Per què fas escarni de les penes d’amor
que tantes nits em turmentaren
en aquest lloc, en temps passats?

 

Der Doppelgänger és una cançó per piano i tenor escrita per Hienrich Heine i interpretada per Franz Schubert. La trobem al disc Schwanengesang. Traducció al català de Salvador Pila a The LiederNet Archive.

Jean Paul Ritcher treballa el concepte de doppelgänger. El representa en Titan, un dels seus personatges, que s’obsessiona amb l’enigma de la identitat. Inclou també com a obsessió el terror als miralls per la seva capacitat de reflectir el propi jo, de manera similar a com ho era l’ombra pels pobles primitius.
 

Al segle XX, l’argentí Jorge Luis Borges també va plantejar aquesta por pels miralls a Los espejos velados
i és un tema recurrent en moltes de les seves obres, com per exemple, Tlön, Uqbar, Orbis Tertius i El Aleph.

 
Durant el segle XIX es continua amb el plantejament del doble com una manifestació de la dualitat dividida, però cada vegada més es dóna importància als aspectes patològics, representant en l’altre tot allò dolent que portem dins. El gran exemple és William Wilson d’Edgar Alan Poe.

Però també el trobarem a diferents textos de Dostoievski, com Los endemoniados, El adolescente, Els Germans Karamazov o El Doble; a la història d’El doctor Jeckyll i Mr Hyde de Stevenson o a El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde.

Durant el segle XX el doble serveix per jugar amb el temps i l’espai. Ho llegirem, per exemple a Como se salvó Wang-Fo de Marguerite Yourcenar; també a Desesperación o Lolita de Vladimir Nabokov.

Els universos paral·lels, una versió d’aquest joc amb l’espai i el temps, els trobarem tractats als relats dels argentins Jorge Luis Borges a El sur, El hacerdor, El otro; i de Julio Cortázar a Lejana, Una flor amarilla o La noche boca arriba.

 

En el puente la hallaré y nos miraremos. […] Y será la victoria de la reina sobre esa adherencia maligna, esa usurpación indebida y sorda. Se doblegará si realmente soy yo, se sumará a mi zona iluminada, más bella y cierta; con sólo ir a su lado y apoyarle una mano en el hombro

Fragment de Legana, de Julio Cortázar.

 
El doble és també habitual a l’obra del mexicà Carlos Fuentes, en les novel·les Aura, Zona sagrada, Terra nostra i Una familia lejana o en l’obra teatral Todos los gatos son pardos.

Més recentment, el 2003, el premi Nobel de literatura José Saramago va publicar L’home duplicat. El guionista de la película Enemy (2013) es va inspirar en aquesta novel·la.

I no hem d’oblidar una nova visió del tema que ens ofereix Cristina Fernández Cubas al conte Lúnula i Violeta, del recull Mi hermana Elba, del qual recomanem la lectura atenta fins al final.

 

EL DOBLE AL CINEMA

 
El tema del doble representa una constant a la producció cinematogràfica universal. De fet, el cinema en si mateix és un art doble i tota la seva història, des de les ombres xineses fins a la realitat virtual, està lligada a aquest motiu.

Una de les primeres pel·lícules que tractà aquest tema va ser L’estudiant de Praga, de Paul Wegener (1913), història d’horror amb reminiscències al mite de Faust i a l’obra El retrat de Dorian Gray, de Wilde. Aquest terror a l’alteritat s’ha plasmat a la pantalla gran de diverses formes. Ingmar Bergman, per exemple, es va centrar en aquesta qüestió per fer una de les seves millors pel·lícules, Persona (1966), que narra la relació entre dues dones, una actriu que ha decidit deixar de parlar i la infermera que la tracta psiquiàtricament. Clarament influït pel film del realitzador suec, al 2001 David Lynch dirigí Mulholland Drive, una altra narració sobre el traumàtic procés d’identificació entre els dos personatges femenins principals.
 


 
La concepció del doble com a desdoblament d’un sol ésser, que aconseguí la seva formulació clàssica amb L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hyde, s’ha traslladat al món del cinema a partir d’un ampli ventall de reinterpretacions. A banda de les múltiples adaptacions del relat de Robert Louis Stevenson, destaquem dues suggerents variacions: d’una banda, El professor guillat, de Jerry Lewis (1963), una paròdia de Jekyll i Hyde i, alhora, una variació en clau d’humor del motiu de la Bella i la Bèstia; i de l’altra, Mary Reilly (1996), la història del cèlebre desdoblament vist des de la perspectiva de la serventa del Dr. Jekyll.
 


 
La doble personalitat i l’esquizofrènia vertebren un bon conjunt de pel·lícules. Dues de les més populars i ben valorades són Vertigen, d’Alfred Hitchcock (1958) i El club de la lluita, dirigida per David Fincher l’any 1999.
 


 
Com a la literatura, el tema del doble que usurpa la identitat ha donat lloc a moltes pel·lícules, tant comèdies com drames. A la popular Tu a Boston i jo a Califòrnia, dirigida per David Swift l’any 1961, dues noies bessones s’intercanvien els papers per tal de reunir de nou als seus pares divorciats. A El truc final (Christopher Nolan, 2006), Christian Bale interpreta a dos bessons que guarden un pertorbador secret.
 


 
En el camp de la ciència-ficció, el tema del doble ha estat tractat amb freqüència, sovint lligat al tema dels clons o dels universos paral·lels, com a Moon (Duncan Jones, 2009) o a Coherence (James Ward Byrkit, 2013).
 


 
També el gènere de terror ha gaudit de bones aportacions al motiu del doble, com a les inquietants i plenes de miralls Cigne negre, de Darren Aronofsky, i Nosaltres, de Jordan Peele (2019).
 


 
I acabem aquest petit repàs pels dobles del cinema amb la darrera guanyadora de l’Òscar a Millor pel·lícula, Paràsits, del realitzador coreà Bong Joon-Ho, un relat salvatge sobre la lluita de classes.
 


 
Com podeu comprovar, el doble és un concepte que, ja sigui des d’un punt de vista o un altre, ens remet contínuament al nostre entorn cultural i existencial. Hi ha milers d’obres que el tracten; aquí només n’hem fet un tastet.

Si no l’heu escoltat encara, us animem a que escolteu el programa Imprescindibles, on trobareu una selecció d’alguna d’elles.
 

 

 
Aquest podcast s’ha pogut realitzar gràcies a l’Alberto, el Carles, la Cèlia, l’Ester, el Lluis, la Lucía, la Maribel, el Norberto i l’Oriol, companys de les biblioteques Agustí Centelles, Can Fabra, Canyelles, Sant Pau, Vallcarca, Vapor Vell i Zona Nord que han col·laborat d’una manera o una altra en el guió, la selecció musical, la locució i l’edició, i gràcies també a la Cecilia que ha donat veu al text de Cristina Fernández Cubas i a l’Elisabeth, representant al príncep de Mark Twain.

 


 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 comentaris a “DOBLES: OMBRES I MIRALLS”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.