L’Ajuntament de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i la Fundació Mies van der Rohe, en col·laboració amb Barcelona Building Construmat i ArquinFAD, impulsen la Setmana d’Arquitectura 2020, una iniciativa compartida que tindrà lloc del 7 al 17 de maig en una edició “des de casa”.

En aquesta situació actual d’estat d’alarma i de confinament a les nostres cases, i en el marc de la celebració de la Setmana de l’Arquitectura en una edició “des de casa”, des de la biblioteca Fort Pienc, especialitzada en arquitectura contemporània i disseny, volem aprofitar l’ocasió per parlar de com l’arquitectura és fonamental en el món del cinema.

Totes les històries necessiten un espai on desenvolupar-se i, a la vegada, el cinema és un poderós instrument d’expressió i comunicació que es nodreix de diferents fonts i disciplines per construir mons. Mostra d’això són pel·lícules com El vientre de un arquitecto, on Peter Greenaway ret un homenatge a l’arquitectura de Roma; El hombre de al lado on la protagonista és la famosa Casa Curutchet, de Le Corbusier; Metrópolis, exemple de la fascinació de Fritz Lang per l’estètica constructivista de l’època; Play time on Jacques Tati denuncia la uniformitat formal de l’urbanisme occidental contemporani; o la més recent Columbus, de Kogonada, és un bell retrat d’aquesta ciutat del mig oest nord-americà coneguda per ser la meca del modernisme i una de les ciutats més innovadores en disseny i arquitectura.

En especial, volem destacar, High Rise, de Ben Wheatley, una mostra de com el cinema també ha reflexionat al llarg de la seva història sobre com es gestiona l’espai i el significat polític que això té. El director britànic i la guionista Amy Jump adapten Rascacielos, de J.G. Ballard, en aquesta distòpia al·lucinada i surrealista, en la qual hi ha molta sang.
 

ebiblio
 
Ballard va escriure aquesta novel·la, situada a Londres l’any 1975, que explica com en un enorme gratacel de 40 pisos els dos mil llogaters que l’habiten s’encarreguen de celebrar festes que acaben convertint-se en un ritual de violència, mort i destrucció. L’arquitectura de l’època és fonamental per entendre la crítica social que fa l’autor. Després de la Segona Guerra Mundial, als anys cinquanta, es van començar a construir enormes torres de formigó als afores de la capital del Regne Unit, la qual cosa es va conèixer popularment com streets in the sky. Moles verticals, barates i fàcils d’edificar. Aquesta solució, que havia servit durant dues dècades, es va fer insostenible durant els anys setanta: les torres estaven superpoblades, els materials eren de molt baixa qualitat i, a més, el Right to buy, mesura instaurada per Margaret Thatcher, va permetre que molts especuladors compressin habitatges socials a preu molt baix per després llogar-los per quantitats desorbitades, disparant així la bombolla immobiliària.
 

high rise
 
Ben Wheatley, director de joies com Turistas (2012), Free Fire (2016) o Feliz año nuevo, Colins Burstead (2018) adapta la novel·la de Ballard, tot i que es pren unes quantes llibertats creatives.

High Rise, interpretada per Tom Hiddleston, Luke Evans, Jeremy Irons, Sienna Miller i Elisabeth Moss, se situa en el gratacel de luxe que ha projectat el prestigiós arquitecte Anthony Royal que, com si d’un demiürg es tractés, desitja construir una societat modèlica dins d’un espai ordenat i asèptic. Intent en el qual ha fracassat i que queda clar des de la primera seqüència de la pel·lícula, on veiem el protagonista, Robert Laing, tacat de sang i menjant-se un gos al balcó, enmig de les escombraries. Immediatament després, hi ha un flashback i podem observar l’arribada de Laing, un burgès amb consciència, al seu nou apartament. El que inicialment semblava un lloc idíl·lic acaba per convertir-se en un món inaprehensible, on els veïns, que se situen en el gratacel segons la seva classe social (els poderosos a dalt, els pobres a les plantes més baixes), deixen anar els seus instints més animals. La violència, el caos, la bogeria i l’anarquia acaben per campar al seu aire en aquest viatge delirant i apocalíptic, rodat amb gran pols i amb una colossal direcció d’art que fan que el film sigui, sobretot, un festival estètic setentero, amb una poderosa banda sonora a càrrec de Clint Mansell.
 


 
Raymond Williams, pare dels Estudis Culturals, en la seva obra Marxismo y literatura, anomena “alineació” a l’exigència d‘afiliació de l’artista, que passa per seleccionar específicament el que vol explicar des d’un punt de vista ideològic. Williams distingeix entre una mena d’art tendenciós i un altre de compromès; aquest segon és, segons ell, “estèticament necessari” i ha d’estar “connectat amb la comprensió social i històrica”. Per a l’autor, el compromís de l’art no ha de reduir-se a simple ideologia, no pot ser propagandístic, perquè llavors estaríem davant una mena d’art alienat. Williams determina que, en qualsevol moment i en qualsevol societat, “els escriptors poden descobrir en els seus escrits les realitats de les seves relacions socials i, en aquest sentit, revelar la seva alineació”. Tant Ballard com Wheatley s’alineen del costat dels vulnerables, ajudant-nos a interpretar la realitat. Amb les seves obres, tots dos denuncien el neoliberalisme, culpable de feroces crisis financeres i socials. Gràcies a la xarxa intel·lectual que el sosté, la majoria de la població ha assumit que aquest és l’únic ordre social i econòmic al qual es pot aspirar. Però, tal com ens recorda la filòsofa Susan George, això és una fal·làcia. El neoliberalisme és una ideologia totalment artificial que, a Europa, s’instaura amb el govern de Margaret Thatcher, a la fi dels setanta, i que usa el concepte de competència com a eix central: entre nacions, entre empreses i, sobretot, entre individus. Som diferents per naturalesa, ens diuen. Els més rics, educats i ben nascuts no deuen res als més desprotegits, pobres i ignorants. El que els ocorri és, senzillament, per la seva pròpia culpa. En definitiva, els poderosos mereixen els pisos superiors de l’edifici mentre que les classes treballadores només poden aspirar als baixos.
 

setmana d'arquitectura 2020

 


 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

Escrit per | Biblioteca Fort Pienc

La Biblioteca Fort Pienc es va inaugurar el 23 d'abril de 2003 en un edifici de nova construcció, dissenyat per l'arquitecte Josep Llinàs, que el mateix any va rebre el premi Ciutat de Barcelona d'arquitectura i urbanisme pel conjunt d'edificis de l'illa Fort Pienc (residència d'avis, biblioteca, mercat, escola bressol i centre cívic).

 La biblioteca està a l'interior d'una illa limitada per quatre carrers: Sicília, Sardenya, Ausiàs March i Alí Bei. L'illa, de geometria irregular, deu la seva forma peculiar al fet que el carrer de Ribes la divideix en dues parts. L'edifici que constitueix aquesta illa és lineal, és a dir, tot el complex es desplega al voltant del centre cívic, i la seva geometria de límit és atípica amb relació a la que defineix la resta de l'Eixample. També el seu sistema de construcció és aliè al sistema de construcció en corona del districte.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.