0

En aquests dies de confinament he recordat la novel·la de José Saramago Assaig sobre la ceguesa, que vaig llegir fa uns anys. Una lectura increïble, d’aquelles que enganxen i que et fan reflexionar. A l’inici de la novel·la apareix sobtadament una malaltia inexplicable, incurable i molt contagiosa, una ceguesa blanca anomenada així perquè les persones infectades només veuen una superfície blanca, com un mar de llet. Una plaga de ceguesa que es va estenent ràpidament per tota la població.
 

SARAMAGO, José Assaig sobre la ceguesa

SARAMAGO, José
Assaig sobre la ceguesa

Barcelona: Edicions 62, 2010

ebiblio

(Castellà)

 

El govern decideix separar les persones afectades de les sanes. Els cecs són tancats en un vell manicomi desocupat; un munt de persones desconegudes són obligades a conviure en condicions deplorables, marginades per la por. Dins el manicomi on són confinats, els cecs més forts s’imposen als més dèbils, establint les seves pròpies regles; convertint-se en animals, alimentant els seus instints. La supervivència es torna l’eix de tota acció, amb tota la seva crueltat. Cada un d’ells perd part de la seva humanitat, arribant als extrems més miserables, i lluita per mantenir la dignitat.

Els personatges no tenen nom. Només l’exhaustiva descripció que l’autor fa de cadascun d’ells permet que el lector els identifiqui clarament: “la dona del metge”, “la xiqueta d’ulleres fosques”, etc. La novel·la no presenta separacions en la narració i els diàlegs són continus. Saramago va creant una atmosfera asfixiant amb personatges exposats a situacions límit, dels quals no sabem res però que, alhora, ho sabem tot. I el lector, va entrant en la història, immers en aquesta estructura narrativa anàrquica.

La reacció del món és la d’una societat deshumanitzada i feixista, que deixa desemparats als malalts i vulnera els seus drets, presa per la por al contagi. La novel·la ens fa reflexionar sobre la pèrdua del control racional i de la humanitat. La llei del més fort s’imposa.

Saramago construeix una de les més brillants i inquietants metàfores sobre la irracionalitat del món contemporani, pretén desemmascarar la ceguesa que té adormida la nostra societat, víctima de la manipulació mediàtica. Aquesta visió crítica és present també a Un món feliç, d’Aldous Huxley, en què la societat és controlada per aquelles coses que alhora entretenen (xarxes socials, premsa, entreteniment,…); una societat controlada pel plaer en què les persones es preocupen per temes trivials, víctimes de la societat de la desinformació, causada pel gran flux d’informació que rebem diàriament.

L’escriptor portuguès ens presenta una situació límit per despertar-nos. “La por cega… ja érem cecs en el moment en què vam perdre la visió, la por ens va cegar i la por ens mantindrà cecs.” I ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia ceguesa, ja que de vegades no volem veure allò que no ens agrada. “Crec que no ens vam quedar cecs, crec que som cecs, cecs que veuen, cecs que, veient, no hi veuen”.
 


 


 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

Escrit per | Kate Austen

Sóc la Kate Austen, supervivent del vol 815 d’Oceanic Airlines que es va estavellar a una illa misteriosa on succeeixen fets inexplicables…. O potser no, potser sóc la Maria que treballa a la Biblioteca Joan Miró.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.