1

12 de juny de 1942

Espero poder confiar-te tot com no ho he fet mai abans, i espero que siguis per mi un gran recolzament.

 


 
No som els primers, ni serem els darrers, en passar per experiències traumàtiques que obliguen a canviar pràcticament de la nit al dia els nostres costums per una amenaça global. El problema és que la majoria de nosaltres no té referents sobre això. Ens ha agafat de sorpresa, després de tants anys de benestar, de comoditats. I ara, de sobte, la por real a perdre la salut, a perdre la feina. A no poder abraçar les persones estimades. Els més grans, a qui sovint aquesta societat material i del culte a la velocitat no presta la suficient atenció, sí saben el que és això. Ara és un bon moment per parlar amb els pares i els avis (guardant les distàncies que ells necessiten per protegir-los els que els tingueu a prop, per telèfon si no estan amb vosaltres) perquè ens expliquin el que ells recorden sobre la guerra, els bombardeigs, la fam i la vida dura que ells sí van conèixer. Ara és un bon moment per escoltar, compartir estima, transmetre serenitat. Potser necessitàvem parar per adonar-nos. Potser la Natura, novament, torna a dir-nos que Ella sempre dominarà les circumstàncies i que nosaltres no som més que uns convidats més, sovint poc agraïts, al miracle de la Vida. I, com de costum, hem comès el mateix pecat en el que viu Occident des de fa massa temps. Pensar que això mai ens pot passar a nosaltres.

Començava dient que no és, ni de lluny, la primera vegada que això passa. L’any 1918 es va produir una de les pandèmies més grans de la nostra història, la coneguda com “grip espanyola”, una definició que no és exacta, ja que aquesta grip es va originar durant la Segona Guerra Mundial en campaments de soldats nord-americans. Sense mesures de prevenció, deficiències d’higiene, d’aliments i manca de mitjans mèdics per pal·liar-la, es calcula que aquesta grip devastadora va afectar un a terç dels éssers humans i es va endur la vida de prop de cinquanta milions de persones. O per exemple, la Gran Boira de Londres, l’any 1952, considerada com uns dels pitjors impactes mediambientals ocasionats per l’ús excessiu de combustibles fòssils arran d’una onada de fred. La contaminació atmosfèrica va empitjorar per la inversió tèrmica ocasionada per l’aire fred. La boira es va tornar tan negra i fosca que tot just no es podia veure el carrer. Durant uns dies la vida de Londres es va aturar, i els que no estaven confinats a les seves cases, havien de fer servir mascareta. La salut de milers de londinencs es va veure compromesa. Més recent, i possiblement més en la memòria dels lectors per l’èxit recent d’una sèrie televisiva, estigui el desastre de Txernòbil. La ciutat de Prípiat va haver de ser desallotjada sencera. Les conseqüències de la radioactivitat encara perduren.

Però parlem d’històries de supervivència, perquè ara el que necessitem és esperança. La supervivència comença per vèncer la por. I sense por tenim la força necessària per conquerir cada dia.
 

Diari d’Anna Frank

ebiblio
 
Anne Frank va ser un exemple de supervivència. I potser us preguntareu per què, si finalment la van detenir i enviar a Auschwitz. Doncs perquè durant el seu confinament, va aprofitar cada dia per fer el que millor sabia fer: escriure. Segurament va ajudar a suportar les llargues hores de solitud, encara que envoltada de familiars, però sense pràcticament contacte amb l’exterior. Anne va transformar una vivència extrema en una oportunitat d’aprenentatge sobre la vida.

Anne va començar a escriure el seu diari amb 13 anys, quan els nazis van ocupar Holanda i ella, juntament amb tota la seva família –vuit membres– es van haver de refugiar a les golfes de les oficines on treballava el seu pare. El diari eren cartes que ella escrivia a una amiga imaginària a la va nomenar Kitty, una amiga a qui va confiar els seus pensaments íntims durant el temps de confinament en què va romandre amb la seva família, entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, moment en què el seu refugi va ser descobert pels nazis i tots els membres de la família van ser deportats als camps de concentració. Commou la poètica manera en què descriu el seu dia a dia, la descoberta de l’amor, del seu propi cos, pensaments profunds sobre l’esperança, la por, el futur… És un diari escrit per una persona molt jove, però en canvi amb una ment sorprenentment adulta. Es descobreix en el seu únic llibre un talent narratiu extraordinari.

Durant els dos llargs anys de confinament, Anne va sentir per la ràdio en un programa que quan s’acabés la guerra es buscarien, compilarien i publicarien els escrits que testifiquessin el patiment del poble holandès durant l’ocupació, així que es va posar a corregir-lo. Però el diari va quedar inacabat. El 4 d’agost de 1944 els alemanys van irrompre a casa seva i van detenir tota la família. Anne va ser deportada a Auschwitz, i després a Bergen-Belsen, on va morir de tifus, dos mesos abans de l’alliberament dels camps per l’exèrcit dels Estats Units. Uns familiars van trobar els textos escrits i els van ocultar. Acabada la guerra, li van donar a l’únic supervivent de la família, el pare de l’Anne, Otto Frank, qui es va decidir per publicar-los fent així realitat el somni de la seva filla, l’any 1947. Otto va elaborar una tercera versió del diari, partint de la versió original, però eliminant algunes referències explícites de caire sexual i intimitats respecte la complicada relació de l’Anne amb la seva mare. El llibre va sortir publicat sota el títol La casa de darrera. Abans de morir, Otto va llegar els escrits originals de la seva filla a l’Institut Holandès de Documentació de Guerra a Amsterdam. Es va fer una nova edició, afegint les parts que no es van publicar a l’inici. D’aquesta manera, el diari es va donar a conèixer a tot el món.

Aturem el temps i mirem només el moment actual. Potser seria bona idea que cadascun de nosaltres féssim un diari, únicament per pensar en les coses del dia a dia que precisament se’ns escapen.

Seria una bona oportunitat de mirar-nos per dins.
 

 


 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

Escrit per | Biblioteca Montserrat Abelló

La Biblioteca Montserrat Abelló i Soler s’inaugura el 26 de gener de 2018. Situada al carrer dels Comtes de Bell-lloc, és un nou equipament cultural i de proximitat que comparteix edifici amb l'Ateneu de Fabricació de les Corts. Es converteix en la biblioteca del Districte de les Corts i dona servei als seus ciutadans juntament amb la Biblioteca Miquel Llongueras. Rep el nom de l'escriptora Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918 -Barcelona, 2014), considerada una autora fonamental per a la poesia i la traducció catalanes de la segona meitat del segle XX.

1 Comentari

  1. Olímpia

    27 maig 2020 at 12:04

    El pare d’Anna Frank li va entregar el llibre a la Carson McCullers (autora de ‘El cor és un caçador solitari’ entre d’altres i que podeu trobar a e-biblio en versió castellana) amb la idea que aquesta fes una versió en teatre de l’escrit.

    La lectura li va provocar una gran urticària en peus i mans, fet que li va fer rebutjar l’adaptació de tant que li va impressionar el diari.

    L’anècdota està recollida al llibre ‘Entre la solitud i el somni’ de la pròpia Carson McCullers, que podeu trobar a les biblioteques.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.