CRIM: ORGULL

Crim

Fa més de trenta anys que em vaig convertir en melòman, tres dècades sent un apassionat de la música, dedicant temps cada dia de la meva vida en escoltar, llegir, investigar, rebuscar a cubetes, anar a concerts, festivals, etc., és la meva passió, un dels motors de la meva vida.

I en aquest temps, fora del mestissatge, la rumba o l’ska, estils musicals molt nostres, que ens porten a les arrels mediterrànies, no he trobat artistes que cantessin íntegrament en català i que em valguin la pena, tot i que, la indústria musical amb l’ajuda de mitjans de comunicació comprats han tractat que cregués el contrari.

Ho van intentar amb el rock laietà i la nova cançó dels setanta, però els de la ciutat satèl·lit, La Banda Trapera del Río, amb quatre acords ben posats i tres crits ben donats, els hi van deixar en evidència per sempre més, els de Cornellà van gravar temes emblemàtics en català però la majoria de la seva discografia va ser en castellà.

Més tard, van provar amb tot el reguitzell de bandes dels noranta de l’anomenat i ultra promocionat rock català, sumat a tots els grups posteriors que van copiar la fórmula i que encara viuen de la nostàlgia i la indústria, em semblen més que mediocres i per molt que tractin de fer-me tragar amb ells, no sóc de menjar qualsevol cosa, algun flaix puntual i poc més, em sembla vergonyós que facin servir el terme ‘rock’ per definir-los.

I en els darrers temps amb el boom del ‘Primavera Sound’, els ‘hipsters’ i els ‘indies’, la maquinària musical ho ha intentat amb els nous enganyabadocs, amb tota la colla de sense sangs, creguts, que no han empatat amb ningú i que diuen que fan pop, folk i indie, els hi hauran dit que són els nous “Woodie Guthrie” o “Bob Dylan” del país, en fi.

I quan ja no esperava res, de comarques em topo amb una banda amb guitarres elèctriques i un bagatge a les esquenes; una formació de grans músics però també d’excel·lents compositors, allunyats del ‘mainstream’, un quartet de ‘punk rockers’, tarragonins, anomenats ‘Crim‘, que porten una mica menys d’una dècada donant batalla, una banda de la qual puc xulejar i treure pit.

 
Crim
 
Ho tenen tot, una col·lecció d’himnes corejables amb riffs enganxosos, carisma per donar i vendre, actitud, pegada, lletres compromeses, ritmes frenètics, etc., i ho han aconseguit a base de consistència, de perseverar; es nota que tenen hores a l’esquena d’assajos i picar pedra, s’han pelat el cul damunt de les taules durant anys, tocant molt i per audiències petites si cal, allà on els truquessin, i dormint on els deixessin, i amb una passió i una fe en si mateixos a prova de bombes, sent conscients del que es feien i que finalment ha donat fruits.

Era qüestió de temps, ja que la qualitat del producte hi era; ara mateix estan a la millor discogràfica del gènere de l’estat, són banda referent, abanderats d’una escena amb una gran quantitat de grups que ja fa anys que existeixen malgrat no rebre atenció dels mitjans i que donen guerra dins i fora del país, com ara “Panellet” o “Batec”, entre d’altres.

Crim són, Adrià Bertran, guitarra i veus, Quim Mas, guitarra i cors, Marc Anguela, bateria i cors; i Javi Dorado, baix i cors, compartien pis, eren músics d’altres bandes com “The Gundown”, “Trupstock Maniacs” o “Caza de Brujas” i van debutar discogràficament amb la maqueta autoeditada 10 milles per veure una bona merda, per allà el 2011, set temes contundents de punk rock que servien com a carta de presentació i on el segell de la banda ja va quedar definit des de bon principi; trobem temes que ja són absoluts clàssics de la banda com Tarragona Dorm, Temps Era Temps o I Ara Et Sents Trist.

Molta carretera i molt assaig fins que el 2014 van gravar el seu primer llarga durada. Catorze temes, l’aclamat ‘S.T.’, on s’inclouen cinc temes de la maqueta i que va obtindre una acollida excel·lent, cosa que va fer que els hi reclamessin des de la millor discogràfica del país, “B-Core”, amb la que van gravar tot el material a partir de llavors, les seves obres cúspides, els magistrals Blau Sang, Vermell Cel de l’any 2016, el E.P. Sense excuses, del 2018, amb versions aclaparadores de Cock Sparrer i Turbonegro incloses i el seu darrer treball fins ara, l’enorme ‘Pare nostre que esteu a l’infern‘ de l’any 2019.

 
Crim
 
El pas endavant d’ençà que van ser fitxats per la discogràfica de la ciutat comtal és definitiu, han parit els millors temes de la seva carrera, com Benvingut Enemic, Vaixells de Paper, Maneres de Viure, Hivern Etern, Caiguda Lliure, Ullals de Llet, o Pare Nostre Que Esteu a L’Infern, entre d’altres.
 


 
S’han guanyat per mèrits propis el dret a considerar-la, la banda puntera de punk rock de Catalunya, han trepitjat la totalitat dels festivals capdavanters de l’estil a l’estat i a Europa, han girat per Estats Units, han compartit taules amb les millors formacions internacionals del gènere, com Descendents, Bad Religion, Angelic Upstars, The Adicts, etc. La llista és interminable, i són admirats i seguits per una bona camada de fanàtics que no para de créixer, àvids i necessitats d’una banda de la qual sentir-se orgullós; i ho han aconseguit a base de constant treball, passió, qualitat, un directe potent, i tot això cantant en català!!!
 

 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.