‘Postales negras’, la sinceritat d’un músic de rock

Dean Wareham

El 2005 la banda nord-americana Luna posava fi de forma sobtada a una trajectòria de prop de quinze anys i set àlbums d’estudi. Aquell és el punt de referència de Black postcards: a rock & roll romance, un moment trist i de ruptura, ideal per a fer balanç, però que no va significar ni molt menys la fi de la carrera musical del seu líder, Dean Wareham.

Li hem d’agrair dues coses a Wareham en el seu relat. La primera és la seva sinceritat. Una sinceritat que de vegades (conscientment) no el deixa ben parat, però que ens dóna un perfil psicològic més humà i realista. La segona és la seva precisió en la reconstrucció dels records, fruit del seu hàbit d’escriure diaris de les seves gires i a les sessions de gravació. D’aquesta manera obtenim un relat del dia a dia d’un músic d’una banda de rock amb tot luxe de detalls, anècdotes i sensacions personals.
 
WAREHAM, Dean Postales negras

WAREHAM, Dean
Postales negras

Barcelona: Libros de Ruido, 2013

 

El llibre comença amb unes pinzellades de la seva infància a Wellington, Nova Zelanda i el seu trasllat posterior a Nova York, convertint-se en un adolescent “punk a mitja jornada”, com ell mateix es defineix referint-se als nois de col·legis privats disfressats del que no eren. Una època de regirar les botigues de discos i anar a concerts al CBGB o el Palladium per veure artistes com The Clash, Ramones, Public Image Limited o els B-52’s. A la universitat forma les seves primeres bandes de música fins a constituir-se com a trio amb el seu amic Damon Krukowski i la xicota d’aquest, Naomi Yang. Així naixia Galaxie 500 el 1987, amb un so atmosfèric que la crítica del moment assimilava al shoegaze o dream pop, tot i que ells no s’identificaven amb aquest estil sorgit del Regne Unit.

Van enregistrar tres grans àlbums però les tensions van sorgir aviat. Tot just després d’una gira conjunta amb Cocteau Twins el 1991, Wareham va anunciar als seus companys que deixava la banda.
 


 
Aquell mateix any es reunia amb Justin Harwood (baixista de The Chills), Stanley Demeski (bateria de The Feelies) i Grasshopper (guitarrista de Mercury Rev), per a una nova formació, Luna. Després del seu debut Lunapark (1992), la incorporació de Sean Eden com a guitarrista i de telonejar a la Velvet Underground en la seva mítica gira de reunió del 1993, el grup encarava el seu millor moment i gravava un dels seus millors treballs, Penthouse, el 1994.

Segons Wareham, els moments més tensos d’una banda, tot i que al mateix temps poden ser els més gratificants, es viuen, en primer lloc, en l’estudi de gravació, on diferents punts de vista s’han de posar d’acord i això de vegades és una tasca gairebé impossible; en segon lloc, durant les gires, quan un grup de persones de diferents caràcters han de conviure en llargs viatges per carretera i nits d’hotel durant setmanes o mesos. El músic desgrana, amb llenguatge planer i no mancat de reflexió, tot allò que queda fora de l’escenari, com la negociació econòmica amb les discogràfiques, els interessos ocults en la programació de les ràdios i la complexa relació amb els productors o amb els fans.

 

 
L’entrada de Britta Phillips com a baixista després de The Days of our nights (1999), substituint a Justin Harwood, va ser un terratrèmol per la vida de Dean. En el pla sentimental, ja casat i amb un fill, es va enamorar d’ella i van mantenir una relació en secret fins que tot va esclatar pels aires. Musicalment, la presència femenina va aportar matisos al seu so, però també va provocar recels que van acabar amb la dissolució de la banda el 2004, després d’enregistrar el seu darrer treball, Rendezvous, i d’una gira de comiat.

Luna mai va arribar a aconseguir l’èxit massiu i comercial, ni va colar cap hit a les ràdios nacionals. De fet, la seva companyia Elektra els va fer fora i van conviure durant anys amb l’endeutament. Però sempre van gaudir dels bons ulls de la crítica i d’una legió de fans incondicionals als seus brillants directes, que l’han convertit en una de les bandes més interessants dels noranta, aliena a l’escena musical majoritària dels seus contemporanis.

Com deia al principi, això no va significar per a Wareham la fi de la seva carrera musical. Abans de posar punt final a Luna, Dean i Britta ja havien iniciat un projecte comú com a duet, que va tenir un magnífic resultat a L’Avventura (2003).
 


 
Des de llavors la parella, que es va casar el 2007, ha compaginat el seu treball discogràfic conjunt -un segon àlbum (Back numbers), algunes bandes sonores (The Squid and the Whale, Tenure, Mistress America) o l’espectacle de música en directe per als Screen Tests filmats per Andy Warhol als 60-, amb les seves respectives trajectòries en solitari. Britta va debutar el 2016 amb Luck or magic i Dean ja ha publicat un EP (Emancipated hearts, 2013), seguit del seu primer llarga duració homònim i una col·laboració amb l’artista Cheval Sombre. La darrera publicació de la parella ha estat Quarantine tapes, dotze cançons enregistrades a casa seva durant el confinament.

A més, com acostuma a passar al món del rock, el 2015 Dean i Britta van tornar a reunir-se amb els exmembres de Luna, Sean Eden i Lee Wall, per fer diverses gires de concerts. Fins i tot han publicat un disc de versions (A sentimental education, 2017) i un parell d’EP, en el que sembla un retorn a l’activitat de la banda, tot i els seus projectes paral·lels. El temps ho dirà.
 


 
Per acabar, aquí teniu la playlist que hem creat per acompanyar la lectura del llibre, on trobareu totes les cançons citades per l’artista en ordre d’aparició.

 

 


 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 comentari a “‘Postales negras’, la sinceritat d’un músic de rock”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.