Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin

Lucia Berlin

En la profunda noche oscura del alma las licorerías y los bares están cerrados. La mujer palpó debajo del colchón: la botella de medio litro de vodka estaba vacía. Salió de la cama, se puso de pie. Temblaba tanto que tuvo que sentarse en el suelo. Respiraba agitadamente. Si no conseguía pronto algo para beber, le darían convulsiones o delirium tremens.

Lucia Berlin

Manual para mujeres de la limpieza podria definir-se com el projecte autobiogràfic de Berlin, que es va casar tres vegades, va tenir quatre fills abans de complir els 30 i va lluitar durant anys contra la seva alcoholèmia. Els 43 relats que conformen aquest llibre, llegits en conjunt, girarien substancialment al voltant d’un sol personatge, una dona que evoluciona des d’una infantesa desgraciada, passant per una dura vida marcada per l’alcoholisme, les desintoxicacions, els fracassos matrimonials i la criança dels seus quatre fills, fins a arribar a una vellesa molt més assossegada. Per tant, no és possible entendre la complexitat dels personatges principals sense haver llegit el llibre sencer, com un tot i no com una successió de relats independents.

Berlin dissecciona la realitat, denuncia la brutalitat policial, el sistema sanitari o la precarietat laboral amb la voluntat de mostrar-nos allò inefable amb una naturalitat sorprenent. La vida diària pesa massa per a ella, és massa fructífera com per deixar-la escapar, per això no es pot entendre l’escriptura de Berlin despullant-la del context i dels personatges que l’envolten: els desheretats dels Estats Units. Berlin denuncia els problemes i la corrupció política de les societats mexicana, xilena, argentina i nord-americana, desmentint així la crítica positivista, el New Criticism i l’Estructuralisme, que van fer lectures immanents dels textos i els van desvincular de qualsevol discurs social. En Berlin, les relacions socials estan imbricades en la seva escriptura, els seus relats estan poblats de personatges que pertanyen a la white trash, aquells que són invisibles per a la majoria. L’autora no els jutja, els reconeix i es reconeix a si mateixa com un d’ells. Amb la seva escriptura s’endinsa en el submón que representa els Estats Units menys amable, s’allunya de la fal·làcia del somni americà i ho desmenteix potencialment. El patiment humà no és incognoscible per a ella, és vívid i devastador, és físic i psicològic.

Es podria concloure destacant que, tot i que el concepte vulnerabilitat amaga una gran complexitat i alberga diferents dimensions, Lucia Berlin el desenvolupa des d’una dimensió antropològica i social. Des del punt de vista de l’antropologia, perquè en la seva escriptura no hi ha un “fora de la vulnerabilitat”, la seva percepció de l’ésser humà no pot desvincular-se d’aquest concepte. I des del punt de vista sociològic, perquè els seus personatges transiten per contextos d’especial indefensió on, en tot moment, assumeixen la seva fal·libilitat. Berlin desenvolupa, per tant, una ontologia de la vulnerabilitat, pròpia i aliena. Però l’empatia i compassió que sent pels seus personatges la situa a la mateixa alçada d’ells, ni per sobre ni per sota: la vulnerabilitat no és exclusivament victimització i els botxins no són simplement culpables en l’escriptura de Berlin.

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 comentari a “Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.