‘Melancolia’: La fi del món segons Lars von Trier

Melancholia - Lars Von Trier

“The earth is evil. … Nobody will miss it.”

Un primer pla de Justine, mentre obre a poc a poc els seus ulls. Amb aquests ulls, que miren directament a càmera i, per tant, ens miren directament als espectadors, i l’expressió d’angoixa del rostre de la protagonista, comença Melancolia [Melancholia], pel·lícula escrita i dirigida pel realitzador danès Lars von Trier i estrenada l’any 2011. Una expressiva imatge subjectiva d’un film que tracta de forma molt personal i simbòlica sobre la fi del món i la vulnerabilitat humana. 

[ATENCIÓ: Aquest text conté spoilers. Et recomanem la seva lectura un cop hagis vist la pel·lícula.]

Melancholia - Lars Von Trier

La història de Melancolia segueix a Justine (Kirsten Dunst), que celebra la seva boda a casa de la seva germana Claire (Charlotte Gainsbourg), mentre un planeta anomenat Melancolia s’apropa perillosament a la Terra. La seqüència inicial del film és un bellíssim pròleg que mostra, a través d’una successió de plans alentits i la música del preludi de Tristany i Isolda (1865), de Richard Wagner, els esdeveniments que vindran. A una d’aquestes imatges inicials, Justine, amb el seu vestit nupcial i el ram de flors, contempla el firmament en estat d’èxtasi. Aquest pla remet clarament al quadre Ofèlia, obra del pintor anglès John Everett Millais, entorn a l’any 1852. El quadre es basa, al seu torn, en una escena de Hamlet de William Shakespeare, quan el cos de l’enamorada del príncep de Dinamarca jeu morta sobre les aigües enmig d’una vegetació bucòlica plena de flors. Ofèlia, completament entregada a la fatalitat, és una metàfora del destí tràgic de Justine.

Melancholia - Lars Von Trier

Després del pròleg, Von Trier divideix el film en dues parts. A la primera, titulada ‘Justine’, es narra el desastrós casament de la protagonista amb Michael (Alexander Skarsgård), un jove ingenu que intenta complaure a la seva estimada. Malgrat això, Justine té un comportament distant; només un objecte li crida l’atenció: l’estrella Antares, la més brillant de la constel·lació d’Escorpí.

Melancholia - Lars Von Trier

Alhora que es desenvolupa el drama psicològic familiar i l’opressió de Justine, durant tota aquesta primera part flota a les imatges la sensació que alguna cosa inquietant succeirà. Aquest clima d’inseguretat latent és present a la majoria de pel·lícules de Lars von Trier, especialista a descriure entorns on res és sòlid ni segur, sinó incert, inestable i potencialment violent. Al final de la primera part, la relació de Justine i Michael s’acaba, però el veritable desastre a Melancolia prové de l’espai exterior. Amb aquestes imatges premonitòries s’acaba el primer tram del film, Antares ha desaparegut del firmament:

Melancholia - Lars Von Trier

La segona part de la cinta, titulada ‘Claire’, té llocs uns dies després de la fallida boda. Justine, ara presa d’una gran depressió existencial, torna a la mansió de la seva germana i el marit d’aquesta, John (Kiefer Sutherland), els quals tenen un fill petit anomenat Leo. Veiem en aquests moments a Justine profundament abatuda; perd l’interès pel món i pràcticament és incapaç de fer cap activitat quotidiana com menjar o banyar-se. Què té, Justine? Bipolaritat, esquizofrènia, depressió? Semblar clar que, a diferència de la seva germana Claire, persona decidida, d’ordre i racionalitat, Justine és una persona de temperament melancòlic, angoixada i allunyada d’un món on no hi troba el seu lloc. 

Amb l’ajut i el suport de Claire i de Leo, els ànims de Justine van millorant. Per la seva banda, John, aficionat a l’astronomia, descobreix que la desaparició d’Antares es deu al fet que l’estrella ha quedat eclipsada per un planeta anomenat Melancolia que, segons ell, passarà molt aprop de la Terra, però sense arribar a impactar amb ella. No obstant això, Claire entra en un estat creixent d’angoixa al creure que hi ha la possibilitat que Melancolia xoqui amb el nostre planeta i es produeixi la fi del món.

Melancholia - Lars Von Trier

Segons ha manifestat el propi director, Lars von Trier va gestar aquesta pel·lícula quan es trobava en una centre de rehabilitació, en plena teràpia contra la depressió. Allà va descobrir que les persones amb aquest trastorn actuen amb més serenor en situacions catastròfiques, com a conseqüència de viure constantment amb la certesa que alguna cosa dolenta tindrà lloc en qualsevol moment. I en aquesta segona part som testimonis de l’intercanvi de papers de Justine i Claire. Justine assumeix la funesta trajectòria del planeta Melancolia amb aplom i acceptació; en canvi, la seva germana Claire és presa d’un atac de nervis, i John decideix treure’s del mig amb gran covardia. Les persones com Claire o John, qui mai s’havien hagut de preocupar per l’infortuni, ni s’havien interrogat per qüestions més enllà de les terrenals, demostren una desconnexió de la realitat en aquests últims moments. Justine, al contrari, es sent atreta pel planeta, el seu veritable centre d’interès, i lligada emocionalment a ell.

Una escena d’aquest tram és particularment eloqüent. Les previsions de John s’han equivocat i Melancolia es dirigeix inexorablement cap a la Terra; el seu cercle amenaçador, camí de la col·lisió, és cada dia més gran. Una nit, Justine, surt al bosc i es mostra nua davant l’astre, esperant la seva arribada. La postura corporal de Justine remet a una trobada sexual furtiva. Després de rebutjar al seu nuvi, es sent seduïda astralment; el planeta Melancolia, sembla dir-nos von Trier, és l’únic cos capaç de conduir a la protagonista al seu plaer, un delit que limita amb la mort.

Melancholia - Lars Von Trier

Després de la trobada nocturna i fins al final del film, Justine es revela com un adult tranquil i enfronta l’inevitable amb enteresa i plàcida resignació, a diferència de Claire, trastornada. Als instants finals, Justine construeix amb el seu nebot una ‘cabanya màgica’, a on Justine, Claire i Leo, es retroben.

Melancholia - Lars Von Trier

Amb aquest desenvolupament argumental, es pot desprendre que estem davant d’un film apocalíptic singular. A diferència de moltes pel·lícules apocalíptiques (o post-apocalíptiques), que centren la seva narració en l’explicació de la catàstrofe, l’espectacularitat de l’acció i l’heroïcitat dels protagonistes, com a Armageddon (Michael Bay, 1998), El dia de demà (Roland Emmerich, 2004), La guerra dels mons (Steven Spielberg, 2005) o Contagi (Steven Soderbergh, 2011), per citar alguns coneguts exemples contemporanis, Melancolia presta més atenció al apocalipsi intern que al extern, desenvolupa una petita experiència subjectiva davant la mort. Així, la pel·lícula de von Trier forma part d’un grup de propostes cinematogràfiques que bandegen les grans explicacions globals i fixen la seva mirada en la perspectiva de l’individu i en la seva reacció quan s’enfronta a la fi de la seva existència. Altres bons exemples d’aquest cinema apocalíptic d’autor serien La carretera (John Hillcoat, 2009), 4:44: L’últim dia a la Terra (Abel Ferrara, 2011) i Take Shelter (Jeff Nichols, 2011). 

Melancolia trenca clarament amb les convencions del cinema sobre la fi del món. Aquesta ruptura amb els clixés cinematogràfics la trobem sovint a la filmografia del realitzador danès: Ballant a la foscor (2000), per exemple, inverteix el cinema musical, Anticrist (2009), els films de terror; i la recent La casa de Jack, les històries de serial killers. A Melancolia no trobem una descripció dels detalls científics del planeta Melancolia o un intent de desenvolupament versemblant de la tragèdia. En comptes d’això, el tractament de la història combina el realisme de la construcció dels personatges amb un to audiovisual màgic i enigmàtic en el desenvolupament dels fets. Tampoc hi ha suspens —des de les primeres imatges sabem que el cataclisme és inevitable—, accions transcendentals dels personatges principals, ni el tòpic final feliç. 

L’apocalipsi inevitable que presenta, embellit per la tècnica cinematogràfica, és a la vegada desassossegant i atractiu. La direcció artística confereix a la pel·lícula una atmosfera bella i enigmàtica al mateix temps. La majoria d’històries apocalíptiques o post-apocalíptiques, acostumen a desenvolupar-se en entorns desagradables, com els de la saga Mad Max (George Miller); a Melancolia, en canvi, l’escenografia és encisadora i harmònica. Quant a l’ús de la càmera, bona part d’aquesta obra està filmada amb la càmera en mà —com a d’altres pel·lícules del director—, que imprimeix proximitat i realisme a les imatges. Tot i això, en consonància amb la pretensió de bellesa, també trobem moments de predomini d’un estil de realització més clàssic, amb moviments més estables, com en diversos i fantàstics tràvelings. 

Una altra qüestió diferencial d’aquesta història apocalíptica és la vinculació de la seva història amb l’art, especialment la pintura i el dibuix. En diversos moments de la cinta, von Trier introdueix o cita obres de diversos artistes per dotar a les escenes d’un significat potent i establir una connexió emocional amb l’espectador. Ja hem mencionat la referència a l’Ofèlia de Millais, però n’hi ha més: Els caçadors a la neu i El país de Jauja, ambdues de Pieter Bruegel, el Vell; David amb el cap de Goliat, de Caravaggio; o el dibuix Cryin’ Deer, del pintor suec Carl Fredik Hill.

En conclusió, Melancolia és un exemple molt singular i poètic de pel·lícula sobre la fi del món. Utilitza l’horror de l’apocalipsi per explorar l’ànima humana i transmetre les emocions d’unes persones al final de les seves vides, enfrontades al buit de la nostra existència. La bellesa hipnòtica d’aquest film s’esdevé a partir d’una certesa autèntica: malgrat ser indeterminada, la mort és possible en qualsevol moment.

Podeu trobar Melancolia en DVD a les Biblioteques de Barcelona, i també en format digital a la plataforma eBiblio.

Altres pel·lícules destacades de Lars von Trier

Europa - Lars Von Trier

Europa

Intèrprets: Jean-Marc Barr, Barbara Sukowa, Udo Kier

Sinopsi: Després de la Segona Guerra Mundial, Leo Kessler, un jove idealista nord-americà, es trasllada a Alemanya. La seva feina a una companyia de ferrocarrils li permetrà viatjar per tot el país; també s’haurà d’enfrontar als horrors de la barbàrie nazi.

Any: 1991

Breaking the waver - Lars Von Trier

Trencant les onades

Intèrprets: Emily Watson, Stellan Skarsgård

Sinopsi: Als anys 70, Bess, una jove d’Escòcia, es casa amb un home noruec que treballa a una petrolífera. Després de la boda, ell torna a la feina i pateix un greu accident, que posarà a prova la capacitat de superació de la parella.

Any: 1996

Dancer in the dark - Lars Von Trier

Ballar a la foscor

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse

Sinopsi: Selma, immigrant txeca, viu als EUA amb el seu fill. Pateix una malaltia degenerativa que li ocasiona una progressiva ceguera. Selma intentarà estalviar tot el que pugui per pagar una operació que eviti la ceguera al seu fill.

Any: 2000

Dogville - Lars Von Trier

Dogville

Intèrprets: Nicole Kidman, Paul Bettany, Lauren Bacall, Stellan Skarsgård, James Caan

Sinopsi: Grace arriba al poble de Dogville després de fugir d’una banda de mafiosos. Els vilatans accepten amagar-la, a canvi que Grace treballi per ells. Poc a poc, aniran incrementant les seves exigències vers ella.

Any: 2003

AntiChrist - Lars Von Trier

Anticrist

Intèrprets: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg

Sinopsi: Després de la mort accidental del seu fill, una parella decideix anar-se’n a Edén, una aïllada cabanya enmig d’un bosc, on ella havia passat amb el seu fill l’estiu anterior a la seva mort. 

Any: 2009

Nymphomaniac - Lars Von Trier

Nymphomaniac I / Nymphomaniac II

Intèrprets: Charlotte Gainsbourg, Stacy Martin, Stellan Skarsgård, Shia LaBeouf, Jamie Bell

Sinopsi: Un home gran que viu sol es troba a una dona ferida i quasi inconscient. Després de cuidar-la, ella li explica com ha arribat fins allà, el relat d’una vida plena de conflictes relatius a la seva sexualitat. 

Any: 2013

The House That Jack Built - Lars Von Trier

La casa de Jack

Intèrprets: Matt Dillon, Bruno Ganz, Uma Thurman

Sinopsi: Durant els anys 70 i 80, Jack, un assassí en sèrie, comet diversos assassinats, que ell considera com a obres d’art en si mateixes.

Any: 2018

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 comentaris a “‘Melancolia’: La fi del món segons Lars von Trier”

  1. Em sembla molt interessant el fet que “(el director) va descobrir que les persones amb aquest trastorn (depresió) actuen amb més serenor en situacions catastròfiques, com a conseqüència de viure constantment amb la certesa que alguna cosa dolenta tindrà lloc en qualsevol moment” tenint en compte la situació actual. Gràcies per aquest article!

  2. El cinema de Lars Von Trier es pren al seu temps per desplegar les seves històries i encara que la seva inqüestionable potència visual, com es el cas de “Melancolia”, pot exasperar als amants de les pel·lis d´acció o més comercials. Melancolía és una experiència contemplativa, inquietant i també hipnòtica que es gaudeix de forma superlativa des de la capbussada al seu univers i l´atenció a una observació poètica del món interior de la Justine.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.