Les portes de l’Olimp amb Quaid’Orsay

Quaid’Orsay: Crónicas Diplomáticas - Christophe Blain

Amb Quaid’Orsay: Crònicas Diplomáticas (2014) Christophe Blain ha arribat a les portes de l’Olimp dels dibuixants de còmics.

Habituat a treballar en històries alienes dels anys en què va col·laborar amb els polifacètics Sfarr i Trondheimen, en aquesta magna obra Blain s’inspira en la vida d’Antonin Baundry, escriptor de discursos del ministre d’Afers Exteriors de França entre 2002 i 2004, anys de gran convulsió política internacional. Tots dos construeixen un guió que Blain il·lustra per a dotar d’una escenografia sense parangó al treball diari de la burocràcia estatal, els secrets i tripijocs dels polítics. Allò que succeeix entre bastidors, en els “passadissos del poder”.

A cavall entre la caricatura i la serietat que són la seva marca personal, Blain produeix una cosa inusual en el món del còmic: el retrat de consellers, delegats, assessors i altres bestioles de vestit i corbata que formen part de la burocràcia estatal; gent que viu a la vora de l’abisme, sempre de crisi en crisi, tant gestionant un conflicte diplomàtic a Orient Mitjà com negociant amb els russos una declaració de l’ONU o evitant una revolta armada a l’Àfrica equatorial. El dia no té suficients hores per a uns funcionaris públics que han après a anar a contrarellotge i a festejar com si no hi hagués un demà, a canvi de qualsevol mena d’esperança de tenir una vida “normal”.

Abel Lanzac – protagonista i alter ego de Baundry- sofreix especialment totes i cadascuna d’aquestes situacions, ja que és l’encarregat de redactar els discursos oficials del ministre. Si el temps de la burocràcia oscil·la entre el tedi i el vertigen, el temps d’Abel mai és suficient. Corregir per dotzena vegada un text es converteix en el seu dia a dia mentre es baralla perquè no li robin la plaça en una comitiva oficial o per imprimir uns documents a 10.000 quilòmetres d’altura en ple pont aeri. Pura adrenalina en cada pàgina.

Hi ha una energia especial, uns gestos concrets que permeten fer funcionar un ministeri d’exteriors, alguna cosa que està en l’aire, o potser en les catifes i en les parets; alguna cosa que encarnen tots i cadascun dels servidors públics que allí hi treballen i que només un dibuixant com Blain podia haver mostrat. Ja en una de les seves primeres obres, El Reductor de Velocidad (1999),  va donar mostres de ser capaç de transmetre l’essencial d’un ambient on es juga amb la vida i la mort i els errors es paguen cars. Fortament influït per la seva estada en la Marina de Guerra, aquella obra és una immensa al·legoria sobre el poder; sobre el que ocorre quan una maquinària hiper-especialitzada i altament complexa -com per exemple un vaixell de guerra- s’embussa per un error en un engranatge que paralitza tot el sistema. De sobte tota la força de la jerarquia i l’autoritat, entrenada durant  anys de control humà, es posa en marxa per  solucionar el problema i castigar al culpable, mostrant-se així raonable i despietada a la vegada.

Des d’aquella primerenca obra, Blain ha perfeccionat el seu estil, enèrgic i poderós. Va aprendre a contar històries que no són  seves , com en La Mazmorra (1996/06)  o En la cocina con Alain Passard (2011), i també ha tingut l’ocasió de desenvolupar la seva passió per l’aventura en sagues pròpies com Isaac el Pirata (2003/07) o Gus (2007/08),  amb les quals s’ha consagrat com a autor complet.

La Mazmorra -Christophe-Blain
SFAR, Joann
La Mazmorra
Barcelona: Norma, 2001
Isaac el Pirata-Christophe-Blain
BLAIN, Christophe
Las Américas
Barcelona: Norma, 2003
En la cocina con Alain Passard-Christophe-Blain
BLAIN, Christophe
En la cocina con Alain Passard
Bilbao: Astiberri, 2011
Gus-Christophe-Blain
BLAIN, Christophe
Bandido guapo
Barcelona: Norma, cop. 2008

És  en aquesta col·laboració amb Antonin Baundry que Blain torna a mostrar-se com el dibuixant per excel·lència del vertigen, la velocitat i la passió per les coses ben fetes, en el marc d’un ministeri i en les vides d’uns buròcrates. En ells batega un amor propi que és l’energia capaç de mobilitzar les forces d’una nació. Hi ha una mica d’heroïcitat en cada tediosa negociació, en cada dossier llegit i arxivat, en cada batalla que es guanya a la comunitat internacional per la pau i l’ordre mundial.

Un estat és- sembla dir-nos Blain- una de les estructures més complexes creades per l’home i funciona, a més de per la força de voluntat dels seus membres, pel fet que la jerarquia que l’estructura opera com una moneda de dues cares: d’una banda, sembla rígida, autoritària, cruel; per l’altra, és mòbil i s’adapta a la velocitat del llamp a cada crisi gràcies als seus milers de “trucs” que només els qui allí treballen coneixen i controlen. I no és fàcil pertànyer al club dels buròcrates; els sacrificis són interminables, però les recompenses són grandioses.

Cal destacar una escena que mostra fins a quin punt per a Blain el còmic en general parla de la vida. En cert moment, posa en paraules del ministre una teoria formal sobre Tintín, els àlbums del qual, fins i tot després de tants anys, continuen tenint èxit. Es deu al seu ritme. Els còmics de Tintín tenen ritme; en ells, les pauses estan mesurades i l’acció mai es despenja ni es perd; el guió roman candent, el lector mai es despista. Aquesta sembla ser la clau de l’alta política: aquests funcionaris i servidors públics no dormen mai per a què sí que ho facin els altres. Tota una lliçó sobre el poder, el còmic i els herois.

image_pdfimage_print
Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

6 comentaris a “Les portes de l’Olimp amb Quaid’Orsay”

  1. Andrés Castells

    L´éxit del còmic Quai d´Orsay va fer que s´adaptés pel cinema amb la direcció d´en Bertrand Tarvernier. Segur, que podeu passar una bona estona si trobeu “Crónicas diplomáticas”, una divertida comèdia satìrica.

    1. Cert! I no és gens habitual que es faci una pel·lícula d’un còmic així.
      L’adaptació no està feta malament, encara que a Filmafinitty puntua per sota del 6. No obstant això, el còmic és una joia de la primera dècada del XXI, i no és fàcil distingir-se tenint en compte que el canvi de segle va ser generós en bones obres.

  2. Pel meu gust, molt millor llegir el còmic que veure la pel·lícula de Tabernier, que es va quedar a mig camí entre la sàtira política i el bodevil exagerat…
    😉

  3. I tant Pep! Coincideixo amb tu, la pel·lícula té punts interessants però es queda una mica fluixeta. Però, el fet que la volguessin fer ens dóna la mesura de fins a quin punt el còmic va ser acceptat a França. I no és per menys, és un còmic rodó, d’un humor molt intel·ligent i que no sacrifica la serietat al gag.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.