Les dones i l’actitud del blues

Dones Blues
image_pdfimage_print

Deia l’escriptor i activista afroamericà Langston Hughes que la tristesa del blues no s’alleuja amb llàgrimes, sinó que s’endureix amb riures. No és estrany, doncs, que en les primeres manifestacions d’aquest gènere les dones utilitzessin el blues com a catarsi del seu patiment, però també amb una actitud desafiant i reivindicativa.

Aprofitant la celebració del Dia Internacional de la Dona el pròxim 8 de març, hem volgut recuperar el llibre de Buzzy Jackson Disfruta de mí si te atrevesA bad woman feeling good» en l’original). En ell parla de com han influït les dones en la història del blues i de com el blues ha influït en la seva manera d’expressar-se musicalment. No espereu una anàlisi purista ni una enumeració detallada d’artistes cabdals del gènere, és simplement una reflexió sobre l’actitud del blues en les dones.

L’autora parteix cronològicament dels orígens del blues a finals del segle XIX i principis del XX, però la seva intenció és aportar una visió transversal en el temps, establint punts en comú per entendre com aquella música del sentiment humà, sorgida dels camps de treball, ha esdevingut per a les dones la forma més pura de transmetre les seves emocions en cada context històric.

JACKSON, Buzzy
Disfruta de mí si te atreves
Bessie Smith, Billie Holiday, Aretha Franklin, Janis Joplin, Tina Turner y las grandes mujeres que marcaron la historia del blues
Barcelona : Alba, 2006

El blues va ser un mitjà d’expressió per a Ophelia Simpson, autora d’una de les primeres composicions del gènere que es coneixen. Ophelia era una dona afroamericana de Kentucky que cantava a fires ambulants i el seu estil era definit com a «coon shouter» (gemec d’ós rentador). El 1898 va anar a la presó després d’una discussió en la qual va matar al seu marit i allà va escriure la balada Black Alfalfa’s jail-house shouting blues:

I ain't got not a friend in dis town,
I ain't got not a friend in dis town,
'Cause my New Orleans partner done turned me down.

Po' gal wishin' for dat jail-house key,
Po' gal wishin' for dat jail-house key,
To open up de door and let herself go free.

Ophelia Simpson

Com ella, moltes dones van trobar en aquella música trista una forma d’expressar els seus problemes quotidians i les seves frustracions. Després de l’aboliment de l’esclavitud, les opcions de futur per a la majoria de dones negres eren treballar de cuinera, serveis de neteja, prostituta… o artista. El blues s’havia traslladat dels camps de treball als bars i prostíbuls del barri de Storyville i la Basin Street, a Nova Orleans, contribuint a la seva vinculació amb la mala reputació.

En aquella ciutat, lloc de pas de viatgers, gent de negocis i aventurers, es va desenvolupar una agitada vida nocturna, a on el joc, l’alcohol i la prostitució es concentraven en un barri vermell que també era destí habitual de músics de l’època com Buddy Bolden. Els bars i cabarets demandaven artistes per amenitzar les vetllades i en aquells escenaris van proliferar dones que havien après a tocar el piano a la seva joventut, un instrument que des de l’era victoriana es considerava més femení que els instruments de vent o de percussió.

El pianista Jelly Roll Morton, explicava a l’historiador Alan Lomax el 1938 que un dels primers blues que va escoltar a la seva vida, al voltant de 1900, va ser de Mamie Desdoumes (o Desdunes). Una dona criolla descendent d’immigrants haitians i filla d’una relació extramatrimonial, que tot i haver perdut dos dits de la seva mà dreta no tenia problema per cantar i tocar blues als pianos dels salons. Va morir de tuberculosi el 1911 amb només trenta-dos anys, sense que es pogués conservar cap gravació, però Morton va enregistrar anys més tard aquella cançó que havia sentit en la seva veu, Mamie’s Blues:

She stood on the corner with her feet just soaking wet
Her feets was wet
Stood on the corner with her feet soaking wet
Begging each and every man that she met

If you can't give a dollar, give me a lousy dime
Can't give a dollar, give me a lousy dime
I wanna feed that that hungry man of mine

Mamie Desdoumes

Altres artistes com Alberta Hunter també van començar cantant a salons i bordells, en el seu cas a Chicago. Les relacions tòxiques, de violència i submissió amb els homes eren una constant a les seves vides i a les seves lletres, com és el cas d’aquest Downhearted blues, compost per Hunter el 1922:

My man mistreated me, and he drove me from his door
Lord he mistreated me, and he drove me from his door
But the Good Book says you've got to reap just what you sow
[...]
Say I ain't never loved but three men in my life
Lord I ain't never loved but three men in my life
It was my father and my brother and a man that wretched my life

Lord it may be a week and it may be a month or two
I said it may be a week and it may be a month or two
All the dirt you're doin' to me sho' comin' home to you

Lord I walked the floor, hang my head and cried
Lord I walked the floor, hang my head and cried
Had the down hearted blues, and I couldn't be satisfied

Alberta Hunter

Les grans dones del blues, com Ma Rainey, Mamie Smith, Sophie Tucker o Bessie Smith, van treure el blues dels bordells de Storyville i el van impulsar com a artistes de vodevil i cabaret i en espectacles ambulants com la Rabbit Foot Minstrels. És interessant veure com les seves vides s’entrecreuen en el temps i, com passa també en les generacions hereves, descobrir punts en comú: les addiccions, els ambients familiars inestables i les relacions tortuoses amb els homes.

Sophie Tucker era una artista d’origen ucraïnès i jueu molt influenciada per la cultura afroamericana. Les seves gravacions van ser un èxit a l’època i el destí va fer que a causa d’una malaltia, Mamie Smith, ocupés el seu lloc en una d’aquestes sessions el 1920. Establerta a Nova York com a reconeguda cantant de cabaret, Mamie Smith es convertia així en la primera dona negra en gravar un disc, amb les cançons That Thing Called Love i You Can’t Keep A Good Man Down.

Una jove Bessie Smith va acompanyar com a ballarina a Ma Rainey en el seu espectacle ambulant. Com a amiga, amant i mentora, Rainey va influir en la carrera de Smith, que es convertiria en una de les cantants de blues de més èxit als anys 20. Sophie Tucker havia popularitzat el 1917 una composició de W.C. Handy, St. Louis Blues. Anys més tard, el 1925, Bessie Smith tornava a fer brillar aquesta cançó en la seva interpretació amb Louis Armstrong a la corneta, i en un posterior curtmetratge de Dudley Murphy, l’única filmació de l’artista que es conserva.

Tres dècades després de la mort de Bessie Smith en un accident de cotxe, el 1937, una altra artista fortament influenciada per ella, Janis Joplin, va pagar la seva làpida, restaurant un deute històric amb Smith, i posant aquesta inscripció: «The Greatest Blues Singer in the World Will Never Stop Singing».

Joplin admirava de Bessie Smith la seva capacitat per transmetre i emocionar. Creia que els blancs reprimien els seus sentiments, que les dones estaven obligades a ser reservades per ser acceptades socialment, i per ella cantar era un alliberament. Però tot i el context de llibertat del San Francisco en plena explosió dels moviments beatnik i hippy, l’artista va patir els prejudicis misògins. I com la seva admirada Smith, l’alcohol i les drogues com a fugida de la realitat van sotmetre la seva carrera.

Una combinació auotodestructiva que també va posar fi a la vida de Billie Holiday. Admiradora de Bessie Smith, però també de Louis Armstrong i el cinema de Hollywood, Aquesta “dona jove amb un gep a la veu”, com algú va definir-la, va fer la transició del vodevil i les big bands a l’intimisme i les emocions crues, cantant jazz amb la intenció del blues.

La seva intensitat va captar l’atenció del productor musical John Hammond, com ja ho havia fet Bessie Smith en el passat i com ho faria Aretha Franklin en el futur. Aretha s’inspira en les seves arrels gòspel i la forma de cantar de Billie Holiday i utilitza el poder del blues per donar veu a noves generacions de dones estatunidenques. I si Holiday havia fet la seva incursió en la reivindicació dels drets civils amb Strange Fruit, Aretha ho faria amb Respect o Think.

Tina Turner i Etta James porten l’herència del blues al rock’n’roll i recuperen la sexualitat de les primeres dones del blues. Cap de les dues encaixava en el model Motown per a artistes de R&B afroamericans de l’època. Etta desafiava la censura amb la cançó Roll with me, Henry, la resposta en clau femenina a un dels himnes eròtics dels anys 50, Work with me, Annie, de Hank Ballard and the Midnighters. Tina, amb la seva intensitat interpretativa, vorejava la frontera entre l’erotisme i la sexualitat explícita (“porno soul”, havien arribat a dir alguns crítics), alhora que la relació nociva amb la seva parella artística i sentimental, Ike Turner, traspassava les lletres de les seves cançons.

A partir d’aquí, l’autora fa un repàs de l’evolució musical nord-americana, cercant el rastre de l’actitud blues en les posteriors generacions d’artistes. No el trobarem en la fornada de noves dives encapçalada per Whitney Houston, Mariah Carey o Celine Dion, suposades hereves d’Aretha Franklin i Etta James, però que només evidencien el triomf de la tècnica i la imatge per sobre de la profunditat emocional. Però sí que s’entreveu en les artistes combatives de hip-hop dels 80 i 90, encarant la imatge misògina i violenta del rap, com Salt-N-Pepa, Monie Love o Queen Latifah, i aquelles que van continuar incorporant aquests missatges feministes al R&B i el soul contemporani, com Lauryn Hill, Missy Elliot o Erykah Badu. També, en el moviment Riot Grrl, en la rebel·lia de Courtney Love amb Hole (aquí hi hauria debat) o en l’art de Lucinda Williams per traduir de forma magistral el sentiment del blues en l’actualitat.

Com diu Buzzy Jackson al seu llibre: «Bessie Smith va començar la seva carrera cantant al carrer acompanyada únicament de talent i actitud, i cent anys més tard, l’actitud segueix sent el llegat més gran de les artistes de blues».

Per acompanyar la lectura hem elaborat aquesta llista a Spotify amb totes les cançons mencionades per l’autora en ordre d’aparició.

image_pdfimage_print
Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 comentaris a “Les dones i l’actitud del blues”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.