

Aquest LP és un bonic homenatge a una de les grans veus del jazz: Sarah Vaughan. Zara, acompanyada pel productor, clarinetista i saxofonista Giacomo Smith reinterpreta deu peces del repertori de Sassy i un tema original. La veu de vellut d'aquesta cantant britànica li dona a tot aquest treball un caràcter elegant i sofisticat a l'estil de Samara Joy o Cassandra Wilson.

Vuitè àlbum editat pel seu propi segell discogràfic: Blues & Green Records. Torna a meravellar-nos amb la seva veu càlida plena i d'ànima amb detalls de jazz, soul, gòspel i fins i tot apropant-se al folk africà. Shadow , segons l'artista, és un treball molt personal ja que està dedicat a la memòria a la seva àvia Martha. Hi col·laboren Angélique Kidjo, Brandee Younger i Me'Shell NdegéOcello.

Aquest jove pianista de vint-i-cinc anys ens presenta aquesta gravació amb detalls de jazz-rock, funk, free-jazz i molt goove ballable. Julius ens fa venir al cap al Herbie Hanckock dels anys setanta i a la Mahavishnu Orchestra a temes com “Funmi’s Groove” o “Road rage”. Cal destacar l’aportació a la trompeta de Keyon Harold i la veu de Georgia Anne Muldrow.

L’any 2001 Sue Foley va iniciar un projecte anomenat Guitar Woman basat en entrevistes, articles i fins i tot un llibre que donava a conèixer a diferents dones guitarristes. Aquest LP seria una continuació d’aquesta reivindicació històrica. Foley fa versions acústiques de cançons de dones tan importants dins de la música d’arrels nord-americana com Memphis Minnie, Maybelle Carter o Sister Rosetta Tharpe.

Blue Note edita aquest àlbum pòstum (ens va deixar el 2022) en directe de Ron Miles a la corneta amb l’acompanyament del guitarrista Bill Frisell i la bateria de Brian Blade. Es tracta d’un concert íntim gravat a la capella Old Main Chapel a Colorado. Set peces subtils i assossegades interpretades per uns músics en estat de gràcia.

Debut discogràfic d’aquesta banda indonèsia que ens porta un pop-soul molt influenciat pel so Motown dels anys seixanta. Trobarem cançons cantades en anglès i d’altres cantades en indonesi amb l’encisadora veu de la cantant Natassya Sianturi. Cal destacar la lluminosa producció del guitarrista Sinatrya Dharaka que li dona a tot l’àlbum un àudio vintage i actual alhora.

Es reedita l'obra El Gran Jazz de l’enyorat Juan Claudio Cifuentes, una persona clau per la divulgació del jazz a Espanya i Catalunya durant els anys vuitanta (va ser responsable del mític programa televisiu “Jazz entre amigos”). Un llibre per endinsar-se a la història del jazz des dels seus inicis a principis del segle XX a Nova Orleans fins als anys seixanta, molt ben documentat amb entrevistes, petites biografies d’artistes i ressenyes de gravacions importants.

Per tots és coneguda l’afició de l’autor de Tokio Blues per la música i, tal com mostra aquest llibre, en concret pel jazz. Murakami fa un total de cinquanta-cinc retrats d’intèrprets com Duke Ellington, Chet Baker o Billie Holiday, acompanyats d’una il·lustració de Wada Makoto i la recomanació d’un disc destacat de cadascun d’aquests artistes. Retrats de jazz no és només una guia per conèixer a tots aquests gegants del jazz també hi trobarem dades autobiogràfiques, sensacions i opinions de l’autor.


Al gener de l’any 1969 el grup britànic Fleetwood Mac es trobava de gira pels EUA i se’ls va presentar una ocasió que no podien deixar escapar: gravar com a banda d’acompanyament el que seria el darrer àlbum d’Otis Spann.
Fleetwood Mac era una jove banda amb una forta influència del blues que es va formar a Londres l’any 1967. Encara haurien de passar anys fins que Peter Green iniciés la seva carrera en solitari i uns renovats Fleetwood Mac editessin l’exitós Rumours.
Per altra banda, Otis Spann havia treballat com a músic de sessió al segell Chess i el seu piano es podia escoltar a gravacions de gegants del blues com Muddy Waters, Howlin’ Wolf o B.B. King.
The Biggest Thing Since Colossus va ser el resultat de la unió de dues brillants generacions de músics de blues. Aquí ens trobem amb l’ofici dels veterans Otis Spann (veu i piano) i S.P. Leary (bateria)
però també amb el talent de tres joves britànics, blancs i cabelluts (Peter Green a la guitarra, Danny Korwan a la guitarra i John McVie al baix).
Aquest àlbum, produït per Mike Vernon, té cançons tan memorables com My Love Depends on you o Temperature Is Rising, dos blues apassionats amb un autèntic duel d’Otis Spann al piano i de Peter Green a la guitarra.
L’obra és tota una mostra del millor blues que es va fer a finals dels anys seixanta, quan el gènere es trobava en un gran moment gràcies a bandes com John Mayall & The Bluesbreakers, Cream o els primers Led Zeppelin.

Al perfil Spotify de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents - M. Antonieta Cot també trobareu la playlist dedicada a aquest número d'Eh La Bas!


(Texas, 1943 – Los Angeles, 2025)
De nom real Sylvester Stewart, va ser un dels renovadors del soul de finals dels anys seixanta com a líder i compositor del grup Sly & The Family Stone.
Aquesta banda tenia un caràcter interracial i de gènere mixt, que amb el seu èxit comercial va convertir-se en tot un símbol de la lluita pels drets civils dels ciutadans afroamericans.
Van obtenir èxits rotunds amb cançons com “Dance to the Music”, “Everyday People” o “If You Want Me to Stay” i van editar àlbums tan essencials com “Stand” o “There’s a Riot Going on”.
Si bé els seus primers LP eren un exercici de soul-pop lluminós amb missatges positius, progressivament la banda va passar a tractar temes polítics amb cançons molt més intrincades i psicodèliques que van tenir una gran influència en el desenvolupament del funk i el hip-hop.
Durant aquests anys un problema d’addicció a diferents substàncies van convertir a Sly Stone en un home
ple d’inseguretats i certs problemes mentals que ja mai més va poder superar.
A partir de mitjans dels anys setanta va editar quatre àlbums en solitari amb gaire èxit de vendes i ja mai més va poder assolir la fama que va aconseguir a finals dels anys seixanta amb la Family Stone, la seva banda d'acompanyament durant aquella època.
El seu llegat musical va ser immens i resulta innegable la seva influència a la música d’artistes tan diversos com Prince, Nile Rodgers, Red Hot Chili Peppers o Public Enemy.

Dibuixos originals: David Pla
Foto de portada: Praise Psalmist
Fotografies articles: Otis Spann: via Wikimedia Commons Sly & The Family Stone: 1968 publicity photo, via Wikimedia Commons Sly Stone: Sly Stone, Keystone Berkeley, CA, April 16, 1982 by Mark Sarfati for the East Bay Express, via Wikipedia Commons Foto de la playlist "Jazz i hip-hop": Noorvoux
