ORTEGA, Simone. 1080 recetas de cocina. Madrid: Alianza Editorial, 1972.
Amb aquest agraïment acaba Ferran Adrià el pròleg de l’edició catalana del famós llibre de cuina de Simone Ortega. Escamillo, cuiner vocacional i autodidacta, s’uneix a aquest homenatge.
Nascuda a Barcelona al maig de 1919, Simone Klein (així es deia de soltera) era d’origen francès i va viure a Catalunya fins els 9 anys, quan es va traslladar amb la seva família a Madrid. Va quedar vídua molt jove i es va tornar a casar amb José Ortega Spottorno (fill del filòsof José Ortega y Gasset) que més tard seria el fundador del diari El País. Després de mitja dotzena de llibres, programes de ràdio, premis, homenatges i reconeixements, ens va deixar l’estiu del 2008.
La primera edició de les 1080 receptes és de 1972 i en aquests 40 anys ha venut més de tres milions d’exemplars en 49 edicions, inclosa la anglesa, que amb il·lustracions de Mariscal, es va publicar el 2007. Tothom coincideix en la fiabilitat de les receptes, els ingredients naturals, gens falsarius…ui, perdó! vull dir falsos.
El llibre no només (!) conté el miler de receptes, sinó que també hi trobarem un calendari molt interessant de productes alimentaris (on sortirà la mongeta tendra al desembre?), propostes de menús per a tot l’any, consells, trucs de cuina i fins i tot una taula de calories. Aquest no és un llibre per la prestatgeria del menjador, “1080” és pel marbre de la cuina, amb un ganivet com a punt i una taca d’oli per cada plat preparat. Com més brut més bonic.
I ja que estem d’homenatges, no voldria oblidar-me d’altres “pedagogs televisius” dels perols: : Maruja Callaved, de la prehistòria dels anys 60 del segle XX, Elena Santonja amb el seu “Con las manos en la masa” i l’entranyable cançó de la capçalera, interpretada per Vainica Doble i Joaquín Sabina:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=pCxFbGXtQF0[/youtube]
No hem deixo el mestre dels solters, l’Isma Prados. I per fi, el més gran, tots preparats per a fer l’onada….Karlos Arguiñano, que després de vint anys en primera línia, mereixeria un post només per a ell.
15 Comments
Felicitats per la tria! la meva mare té el mateix exemplar que el teu i jo tinc l’edició nova. Tot ho consulto en aquest llibre!
El meu s’ha trencat per la pàgina de les “Almejas a la marinera”, són excel·lents i no porten tomàquet.
Seria la nostra Julia Child?
Em sembla força semblant. A més aquí es va convertir en el llibre de cuina de la transició, on una nova societat va trobar noves receptes sense oblidar les tradicionals.
Fantàstic el post i un llibre que no pot faltar a cap cuina. He crescut amb les seves receptes i haig de recomanar-vos que no deixeu de preparar (entre moltes d’altres) les “tortitas” i els “creppes” que la Sra. Ortega ens proposa.
Gràcies pel post!
Una recomanació que comparteixo, són molt bones aquestes “tortitas”.
Les trobareu darrera de les “torrijas” i un parell de receptes abans de la crema catalana. Crec que aquesta barreja és l’esperit del llibre.
oooh! mitica cançó la de “Las manos en la masa”. … ¡Niña!, no quiero platos finos, vengo del trabajo y no me apetece pato chino. A ver si me aliñas un gazpacho con su ajo y su pepino… Gràcies per recordar-me-la Escamillo!
Chiquillo! que yo hice un cursillo…
Escamillo! És que la Simone són paraules majors! I tot un imprescindible pels que no sabem ni remenar la beixamel! Per fi un llibre que no dóna res per suposat ni et diu “ja ho veuràs” com fan les mares 😉
Encara que, alguns encara hem de fer moltes impostures abans d’atrevir-nos amb algunes receptes de la Sra. Ortega.
De fet, a casa els tinc un al costat de l’altre 😉
En qualsevol recepta són imprescindibles unes gotetes d’impostura, no? Sense passar-se, eh! que al final es nota massa.
Estic totalment d’acord amb tot el que dius sobre la Simone Ortega i el seu receptari. El més és ple de taques, de tant d’ús que li he donat, però mai de la vida li posaria unes fundes d’aquestes de plàstic per protegir-lo, de què? Ais, i la sintonia de “Con las manos en la masa” m’ha provocat tanta melangia que una mica més i ploro… Un post excel·lent!
M’encanten els llibres de cuina. Fins i tot m’agradaven molt abans de saber cuinar. Fa uns anys li vaig preguntar a una amiga llibretera que m’aconsellés un bon llibre de cuina i aquest va ser el primer títol que em va dir. Jo el tinc gairebé igual que quan el vaig comprar i no precisament perquè no l’utilitzi. És d’aquells llibres dels que s’han fet un munt de reimpressions… Bona tria Escamillo!
M’heu fet agafar gana llépols!!
L’arròs amb escopinyes
Ingredients (4 racions)
300 g d’arròs,
800 g d’escopinyes,
una ceba,
2 tomaques madures,
alls,
pebre roig,
safrà,
oli,
sal
De primer rentarem les escopinyes a raig d’aixeta i les deixarem en una escorredora i, en acabant,pelarem i trinxarem la ceba i tres o quatre alls i ratllarem o picolarem les tomaques (pelades, en el darrer cas). A continuació, posarem un raig d’oli en una greixonera i la deixarem al foc, més aviat suau.
Quan l’oli serà calent (però no massa), hi posarem els alls trinxats i els sofregirem una mica. Els donarem unes remenades amb la cullera de fusta i, abans que agafen color, hi afegirem la ceba i la sofregirem també. Ho remenarem ara i adés i, quan s’haurà enrossit lleugerament, hi posarem la tomaca. Ho remenarem de tant en tant perquè no s’agarre i, quan estarà tot confitat, hi posarem les escopinyes i l’arròs.
Donarem unes voltes a tot, hi afegirem una culleradeta de pebre roig, ho tornarem a remenar i, abans que el pebre roig es recreme, hi posarem un litre i quart d’aigua bullent i li donarem més foc. Ho salarem, ho ensafranarem i ho deixarem bullir a foc fort per espai d’uns vuit o deu minuts, al cap dels quals anirem rebaixant la flama progressivament fins arribar als setze o divuit minuts de cocció, que serà quan l’arròs estarà cuit i melós o lleugerament caldós. Llavors portarem la greixonera a taula, ho escudellarem i ho servirem.
És un arròs menorquí que sembla que va de baixa, no sabem per què. El fan amb qualsevol classe d’escopinya, com ara l’escopinya gravada (Venus verrucosa), l’escopinya verrucosa (Rudicardium tuberculatum), l’escopinya de frare, que a Tarragona anomenen ous (Mactra corallina) o la que no porta cap adjectiu (Cerastoderma claudum).
Totes fan l’arròs molt bo i és una llàstima que s’estiga perdent.
Bon profit!!
Lau, ens cal la teva freqüent participació al nostre (al teu) bloc, jo d’escopinyes només coneixo les de llauna i les naturals. A més aquest arròs fa una oloreta molt bona, com de recepta antiga de diumenge a migdia.
Un molt merescut homenatge a la Simone Ortega. Ens ha ajudat molt a tots i ens ha donat moltes alegries a la taula.