Origen, de Christopher Nolan

Origen - Christopher Nolan

Origen - Christopher Nolan

Nolan, Christopher
Origen

[S.l.] : Warner, 2010

El director Christopher Nolan va aconseguir una autèntica fita amb la seva trilogia de Batman: que les aventures d’un paio disfressat de rat penat es convertissin en petits tractats de filosofia moral i política. Entre la segona i la tercera part de la trilogia, Nolan va trobar temps per a crear un altra pel·lícula que combina l’entreteniment d’alta volada amb la reflexió seriosa sobre qüestions ben apreciades pels espectadors: Origen.

L’argument principal es pot resumir en poques frases. Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) és un expert en l’extracció: el robatori de records de la ment mentre els subjectes dormen. Cobb rep un encàrrec per a infiltrar-se a la ment del fill d’un poderós magnat, en Fisher (Cillian Murphy), no per robar, sinó per a implantar una idea: la d’acabar amb l’imperi que el seu pare va construir.

Origen té un d’aquells repartiments que en diem “de luxe”: a DiCaprio l’acompanyen Ken Watanabe, Joseph Gordon-Levitt, Marion Cotiilard, Ellen Page, Tom Hardy i Tom Berenger. El gran Michael Caine també té un parell de breus aparicions.

A aquesta ressenya veurem tres dels que, en la meva opinió, són els principals eixos temàtics de la pel·lícula: la relació entre el somni i la realitat; la feblesa de la memòria humana; i el poder de les idees per a canviar les vides de les persones. Al mateix temps, farem una passejada per Biblioteques de Barcelona, i et parlaré d’algunes obres relacionades directament amb les qüestions que ens planteja Nolan.

Origen juga amb l’ambigüitat conceptual de la diferència entre somni i realitat, tal com passava a Matrix. A la pel·lícula dels germans Wachowski, els humans estan controlats per les màquines, viuen una experiència que no és real, una simulació informàtica del món tal com el coneixem, com si fos un somni perpetu. Immersos com estan a la simulació, no tenen mitjà per a diferenciar aparença de realitat. A Origen, Nolan incita a l’espectador a preguntar-se una vegada i una altra quina és la diferència entre somni i realitat: n’hi ha cap, o potser no hi ha manera de destriar el que és “real” del somni?

 Meditacions metafísiques. René DescartesL’argument del fet que pot ser impossible diferenciar la realitat del somni va ser memorablement expressat pel filòsof René Descartes, amb la seva idea del geni maligne a l’obra Meditacions metafísiques. Segons Descartes, un dimoni maligne podria estar causant-nos la il·lusió que vivim en un món real, quan és només una il·lusió provocada pel mateix geni. La il·lusió inclouria no només la realitat física, el món extern, sinó les altres persones. Fins i tot ens causaria la il·lusió de percebre el nostre propi cos. L’objectiu de Descartes amb aquest estrany experiment mental era esbrinar si hi havia alguna creença que fos absolutament indubtable. La versió moderna del geni maligne de Descartes és la hipòtesi del cervell en una cubeta del filòsof Hilary Putnam: un científic podria haver extret el nostre cervell del nostre cos, introduir-lo en una cubeta plena de líquid que el mantingués viu, i connectar les neurones a un ordinador que proporcionés uns impulsos elèctrics per a simular el món real. Com podeu veure, un plantejament molt, però que molt similar al de Matrix.

És impossible saber, com ens van interrogar els Wachowski i Nolan, si estem somniant o estem desperts?

Un llibre ens pot ajudar a respondre: Filosofía bàsica, del filòsof Nigel Warburton. L’obra de Warburton és una breu, molt accessible i excel·lentment escrita introducció als principals temes de la filosofia. En ella, Warburton ens dóna uns arguments que permeten esquivar el dubte, tot i que amb matisos:

En primer lloc, no té sentit dir que tota la nostra vida és un somni: no tindríem dades per comparar entre realitat i somni, perquè tampoc podríem saber què és estar desperts. A Origen, els protagonistes porten amb ells un objecte, que anomenen tòtem, que els ofereix una referència que els permet diferenciar la realitat del somni (un d’aquests tòtems té un paper fonamental a la trama).

En segon lloc, els somnis tracten de moltes coses que són impossibles quan estem desperts, per la qual cosa podríem examinar la nostra experiència per a saber si estem somniant o no. Els protagonistes d’Origen poden fer al món dels somnis coses que són impossibles a la realitat: no et perdis la conversa entre DiCaprio i Ellen Page sobre la funció de l’arquitecte de somnis:

Hilary Putnam va elaborar un altre argument que ens permetria refutar la idea que som cervells controlats per una màquina. En aquest cas, Putnam es basa en una determinada concepció de com funciona el llenguatge: per a Putnam i d’altres, les paraules que utilitzem reben el seu significat del contacte que les persones tenim amb el món real. Per exemple, sabem què significa la paraula “arbre” perquè hem vist, hem tocat i hem sentit arbres reals. D’aquesta manera, no podria ser que fóssim cervells en una cubeta, perquè sense un contacte amb el món reial, no podríem saber què signifiquen les paraules que estaríem utilitzant.

La filosofia del llenguatge és un camp complex, però amb moltes implicacions per a qüestions relacionades amb el coneixement. A Biblioteques de Barcelona podeu trobar excel·lents introduccions a aquesta branca de la filosofia, com Modos de significar, d’ Alfonso García Suárez; Introducción a la filosofía del lenguaje, de Juan José Acero; o Las palabras, las ideas y las cosas, de Manuel García Carpintero, un dels filòsofs actuals més reputats del panorama internacional.

A diferència de Matrix, a Origen no són les màquines qui manipulen les persones, sinó altres persones, per a influir sobre la nostra memòria. I és que, tot i que òbviament Origen és una pel·lícula de ficció, manipular la memòria de les persones no és cap fantasia. És un fenomen ben real, molt més freqüent del que ens pensem, i també amb implicacions més greus.

En contra del mite popular, la memòria humana no és una mena de càmera fotogràfica que fixa les situacions que vivim per a convertir-les en records. La memòria és un procés constructiu, on la persona introdueix als records fragments d’altres situacions o expectatives (recorda la conversa entre DiCaprio i Page sobre el paper dels “arquitectes”). I aquest procés constructiu obre la porta a manipulacions i distorsions. Així, per exemple, podem compartir una informació amb algú altre, però ser incapaços de recordar d’on la vam obtenir inicialment, un fenomen conegut com a amnèsia de font informativa, i que podria ser el correlat real de la feina que Cobb ha de portar a terme amb Fisher, i la base de la pregunta que Cobb planteja a Ariadne: com has arribat fins aquí?

Un altre exemple de com es pot alterar la memòria: les opinions dels altres poden modificar el record que tinguem d’un succés, encara que aquestes opinions siguin falses. I encara més: el 2012, un equip d’investigadors va aconseguir que un grup de subjectes tingués records d’una experiència encara que creguessin no haver-la viscut.

Els mètodes per a alterar la memòria de les persones no tenen per què ser sofisticats. De fet, la psicòloga Elizabeth Loftus ha mostrat amb el seu treball que només cal la suggestió i la incitació per a induir records falsos (i no és això el que vol fer en Cobb amb en Fisher?). Al llibre Neuroética: retos para el siglo XXI (que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona), el filòsof Neil Levy comenta alguns aspectes de les troballes de Loftus:

Loftus descubrió, por ejemplo, que el recuerdo de accidentes de circulación era sensible a las preguntes hechas a los sujetos: si se les preguntaba por lo rápido que iban cuando se estrellaron, recordaban velocidades mayores que si se les preguntaba por lo rápido que iban cuando chocaron; además, era más probable que recordasen falsamente que vieron romperse los cristales si se les hacía la primera pregunta. […] Según parece, si se formulan cuestiones engañosas, estas parecen rellenar los vacíos del recuerdo: la proporción de respuestas de “no lo recuerdo” cae cuando los sujetos oyen información engañosa, y la información falsa sustituye a tales respuestas. (p. 242)

Aquesta capacitat d’influenciar la memòria mitjançant la suggestió pot tindre conseqüències greus:

Existen abundantes datos que indican que los interrogatorios policiales de testigos conducen en ocasiones a falsos recuerdos. […] La poca fiabilidad de los testigos oculares, por lo menos de la manera en que se consigue actualmente, es extremadamente significativa, pues unos 75.000 casos judiciales se deciden anualmente sobre la base de este testimonio solo en los Estados Unidos. (p. 244 – 245)

Al llibre ¿Se puede creer a un testigo? : el testimonio y las trampas de la memoria, Giulana Mazzoni examina amb més profunditat com els testimonis de processos judicials poden oferir testimonis inexactes, no per maldat ni mala fe, sinó per la manera en què funciona la memòria humana.

A una de les primeres escenes d’Origen, Cobb pronuncia una frase que és la condensació de gran part de la trama d’Origen:

¿Cuál es el parásito más persistente? Una idea. Una única idea de la mente humana puede construir ciudades. Una idea puede transformar el mundo y reescribir todas las reglas.

El poder de les idees per a canviar la percepció del món de les persones és una peça central a la trama d’Origen. Que Nolan faci dir a Cobb que les idees són els paràsits més persistents connecta Origen amb la teoria de les mems, del biòleg Richard Dawkins. Mem és un neologisme, abreviatura de la paraula grega mimeme, “imitació”. A la seva obra, ja tot un clàssic, El gen egoista, Dawkins va introduir la idea de les mems per analogia al funcionament dels gens: igual que aquests, les idees tenen la capacitat de copiar-se a si mateixes. Qualsevol element de la cultura pot ser una mem, que es reprodueix i es transmet de cervell a cervell, de persona a persona: una tècnica, un eslògan, una cançó… Al llibre La máquina de los memes, la psicòloga Susan Blackmore discuteix el potencial de la memètica com a ciència autònoma, i la possibilitat d’explicar fenòmens com el llenguatge utilitzant explicacions memètiques.

Recordem que Cobb vol implantar una idea al cervell de Fisher que pot canviar radicalment la vida d’aquest, i segurament la d’altres persones: encara que a la pel·lícula no es plantegi directament, quina és la moralitat d’una acció semblant?

Al llibre que et recomanava més amunt, Neuroética: retos para el siglo XXI, Neil Levy dedica unes pàgines a aquesta qüestió. En primer lloc, Levy esmenta el dany que per a una persona podria suposar la modificació o supressió d’un record:

La memoria es crucial en la constitución de nuestra identidad […]. Nuestros recuerdos nos ayudan a dar sentido a nuestras acciones y a nuestra personalidad, situándolas en el contexto de una narración en desarrollo. Nuestras acciones más importantes obtienen su significado por el lugar que ocupan en esta narración: las emprendemos para impulsar proyectos que tiene su origen en el pasado, y que continúan en el futuro. […] Las narraciones son rutas al autoconocimiento, que es (plausiblemente) un bien intrínseco, valioso en sí mismo, pero también un bien instrumentalmente valioso, en tanto que nos permite conseguir otros bienes […] (p. 251 – 252)

La supressió o modificació de records pot danyar als altres almenys en un sentit important:

Cada uno de nosotros está perpetuamente en riesgo de lo que los psicólogos llaman confabulación: inventar historias más o menos plausibles que guardan poca relación con la realidad para explicar lo que hacemos y por qué lo hacemos. Sin una comprobación pública de lo que nos sucede, el riesgo de que nos deslicemos hacia la fantasía desenfrenada es grande. […] Es, pues, muy importante, para nuestro autoconocimiento, que nos relacionemos con persones que puedan corroborar elementos importantes de nuestra historia personal. Si suprimo mis recuerdos de usted, me arriesgo a dañarme a mí mismo, pero también me arriesgo a dañarle a usted: me descarto definitivamente como un punto de referencia en el que usted pueda corroborar su autonarración. (p 256 – 257)

 

Fins aquí el viatge per les entranyes dels temes d’Origen. Com pots veure, el guió que va escriure Christopher Nolan està farcit de qüestions importants i que et donaran molt a pensar. I això sense tindre en compte l’espectacle audiovisual que és la pel·lícula: un muntatge que et deixarà sense alè, reforçat per la música aclaparadora de Hans Zimmer, per uns memorables efectes especials i una forta dosi d’acció.

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

7 comentaris a “Origen, de Christopher Nolan”

  1. Un análisis muy completo, como arquitecta la película me pareció excelente, de poder crear lugares impresionantes, pero saber que somos capaces de introducir una idea para manipular la mente, y que no es algo nuevo ya se había planteado por otros autores, tal vez todo lo que sabemos es parte de esto de como nos introducen ideas y experiencias vividas por otros, lo que nos hace que nuestra memoria sea una maquina de repetir cosas.

    1. Me alegra que hayas encontrado completo el análisis, Antonia. Es verdad que la película es excelente a muchos niveles, y el visual es muy impactante. Aunque quizá no todo lo que sepamos esté determinado por la manipulación, sí que es cierto que somos unos animales muy influenciables. Muchas gracias por tu comentario.

  2. La película me fascinó en cuanto a la recreación de escenarios y cambios de los mismos, aunque el planteamiento inicial me hizo esperar más del conjunto, ya que al final se convierte en una escaramuza de buenos y malos, tiros y persecuciones incluídos, muy a la americana. Todo y con esto, en conjunto me gustó y la revisaré de nuevo después de leer la reseña.

    1. Tienes razón Luisa, tanta acción puede llegar a hacerse un poco indigesta, aunque coincido contigo: el conjunto es equilibrado a pesar del estilo made in Hollywood. Me alegra que la reseña te anime a visionarla de nuevo. Muchas gracias por tu comentario.

  3. Mireia Reinal Palet

    La película en su momento me encantó, después de este análisis aún me parece más fascinante. Felicidades por este artículo.

    1. Qué puedo decir, Mireia, salvo que estoy encantado de que el post haya contribuido a aumentar tu fascinación por una gran película. Muchas gracias por la lectura, tus felicitaciones y tu comentario.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.