L’home de la càmera. Dziga Vèrtov

ManwithaMovieCamera1929

ManwithaMovieCamera1929
Vèrtov, Dziga
El Hombre de la cámara

Valladolid: Divisa, cop. 2007

«…Soy un ojo fílmico, soy un ojo mecánico,
una máquina que os muestra el mundo solamente como yo puedo verlo»

Dziga Vèrtov

«De todas las artes, para nosotros, la cinematografía es la más importante»
Lenin a Anatoli Lunacharski, Comissari d’Educació

 

L’home de la càmera és el testament fílmic de Denis Abramovich Kaufman (Bialystok, 1896 – Moscou 1954), més conegut com a Dziga Vèrtov, director, guionista i muntador que és considerat figura cabdal de l’avantguarda cinematogràfica soviètica nascuda de la Revolució de 1917 i fundador del cinema experimental.

Fill gran d’un bibliotecari de Bialystok, estudia medicina i psicologia a Petrograd (l’actual Sant Petersburg) però aviat queda fascinat pel Futurisme, moviment artístic que glorifica la ‘bellesa de la velocitat’, el clam de les màquines, el dinamisme i la lluita que dominen el nou món nascut amb el canvi de segle (les idees fonamentals del moviment futurista queden reflectides en el manifest de Filippo Tommaso Marinetti publicat a Le Figaro el 20 de febrer de 1909). Escull un nom artístic exemplar (Dziga Vèrtov significa “gira baldufa”) i s’inicia en el camp artístic fent poemes sonors sota la influència de Vladimir Maiakovski, poeta futurista rus i figura cabdal de l’avantguarda soviètica.

 

DzigaVertov

Retrat de Dziga Vèrtov

 

Després de la Revolució de 1917, la prioritat del nou govern bolxevic és comunicar l’experiència i l’esperit de la revolta a un poble analfabet, pobre i dispers en un territori immens. El triomf de la revolució no està assegurat en aquests primers anys i el cinema esdevé una eina essencial per fer bona propaganda soviètica perquè, com explica Betsy A. McLane, la paraula propaganda no té connotacions negatives per als russos: és inqüestionable que el biaix ideològic opera en la selecció i l’organització de continguts. El procés de producció del cinema soviètic (idea, script, filmació, muntatge, distribució i exhibició) està sota control estatal; és cinema polític i, per tant, ideològic.

L’any 1918, Dziga Vèrtov comença a treballar com a muntador per a Kino-Nedelia, el setmanari cinematogràfic de notícies d’actualitat soviètic, contractat pel Comitè del Cinema de Moscou. Entre 1920 i 1922 participa en la realització d’agitki, pel·lícules d’agitació política; redacta manifests polèmics i formula la teoria del Cinema-Ull (Kino-Glaz) segons la qual la càmera ha d’enregistrar ‘la vida tal com és’: amb objectivitat, sense artificis (rebutja qualsevol recurs del cinema de ficció com el guió, la posada en escena, els decorats o la participació d’actors professionals) i amb l’ús del muntatge com a eina per unificar aquests fragments de realitat. Entre 1922 i 1925, Vèrtov i la resta de kinoks (els seus germans Mikhail i Boris i la seva dona Yelizaveta Svilova) es llencen a fer un nou tipus de periodisme cinematogràfic que anomena Cinema-Veritat (Kino-Pravda) en el qual fusiona les tradicions dels noticiaris i de la propaganda amb l’art i el disseny d’avantguarda per enaltir els valors revolucionaris. Com Robert J. Flaherty, Dziga Vèrtov innova el gènere documental però en un sentit diferent; enfront un cinema de ficció que considera ‘l’opi del poble’ i una eina al servei del capitalisme proposa, en paraules de l’historiador Erik Barnouw, un «documental reporter» que retrata la vida sense enganyifes.

Cinema-Ull (Kino-Glaz)

Fotograma icònic de «L'home de la càmera» que il·lustra les directrius del seu cinema: «la percepció fílmica del món» i «PAS A LA MÀQUINA!»

L’home de la càmera és una amalgama de les teories cinematogràfiques de Dziga Vèrtov que mostra al càmera en acció i pren la forma d’itinerari calidoscòpic i veloç per la vida quotidiana soviètica (‘el drama es revela en la prosa de la vida’). El documental està influenciat per un subgènere popular de l’època, les simfonies de les ciutats, de les quals és un referent clar Berlín: simfonia d’una gran ciutat (1927) de Walter Ruttmann.

El llegat de Dziga Vèrtov és colossal, la seva influència s’estén a directors soviètics de l’època (Esfir Shub, Victor Turin o el mateix Sergei M. Eisenstein) i a diferents moviments cinematogràfics de les dècades dels ‘50, ‘60 i ‘70 com són el cinema verité (Jean Rouch, John Cassavetes), el cinema protesta de Jean-Luc Godard i el grup Dziga Vèrtov i el Direct Cinema estatunidenc (Albert i David Maysles, D. A. Pennebaker o Joe Berlinger).

Memorias de un cineasta bolchevique

Dziga Vertov. Memorias de un cineasta bolchevique
 Madrid: Capitán Swing, 2011

 

Biblioteques de Barcelona col·labora des de fa anys amb El Documental del Mes (la prolongació del Festival Internacional de Cinema Documental DocsBarcelona al llarg de l’any i el territori) per apropar el documental al màxim nombre d’espectadors possible i incrementar la presència del documental a les pantalles cinematogràfiques. Les biblioteques Esquerra de l’Eixample−Agustí Centelles i Vilapicina i la Torre Llobeta acullen les projeccions documentals cada tercer i quart dimarts de mes, respectivament. Us hi esperem!

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.