Mercè Rodoreda i l’escriptura com a remei contra el patiment

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

A Mercè Rodoreda li va tocar viure en una època convulsa. L’any 1939 Rodoreda va marxar a l’exili, aconsellada per la seva mare, per por que les col·laboracions de l’escriptora amb publicacions en català i amb revistes d’esquerres li causés problemes. Va començar llavors un periple dur per Rodoreda. Fugint a França de la postguerra es va trobar amb els estralls de la Segona Guerra Mundial. Rodoreda va passar gana, por, penalitats i fam, com tants altres milions de persones durant aquest terrible període. La seva producció narrativa es va ressentir pels estralls físics. Només a poc a poc, amb el pas dels anys, l’escriptora va poder madurar el que seria un dels llegats narratius més importants de les lletres catalanes.

No és d’estranyar que aquells anys difícils deixessin a Rodoreda una marca indeleble. Això és el que es desprèn d’algunes de les entrevistes que podeu trobar al volum Mercè Rodoreda: entrevistes, editat el 2013 per la Fundació Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans.

Mercè Rodoreda. Entrevistes

Mercè Rodoreda : entrevistes
a cura d’Abraham Mohino i Balet
Barcelona : Fundació Mercè Rodoreda. Institut d’Estudis Catalans, 2013

L’obra recull entrevistes realitzades a Rodoreda en diferents anys, a partir del 1966 i fins al 1982, amb algunes d’altres pòstumes.

Montserrat Roig a l’entrevista del 1972 que va fer a Rodoreda és especialment incisiva sobre com l’experiència de l’exili semblava haver canviat a l’escriptora:

[…] el seu posat, en tota l’hora de la conversa i reflectit en el seu somriure, és terriblement trist, allunyat, com si amagués al darrere nostàlgies que no es poden compartir. […] em fa tot l’efecte d’haver canviat. Com si els anys de la guerra i les conseqüències inevitables del gran terrabastall l’haguessin transformada en un altre ésser. (p. 78)

Rodoreda diu en aquesta mateixa entrevista:

I és que la vida en principi és trista, no treu cap a res. I ni nosaltres ni ningú no podem fer-hi res. Si tots ens hem de morir, quina sortida hi ha? Mentrestant, anem vivint. I ens posem a escriure per tal d’animar la situació. Escriure és una fugida, allò tan vulgar que se’n diu una evasió. Escriure em serveix de sedant i d’excitant. I de satisfacció, d’angoixa, de moltes coses barrejades. Em cansa molt. Ho necessito, perquè s’ha de fer una cosa o altra, a la vida. Ja m’agrada mirar els núvols. M’hi passo hores, mirant-los. O vaig a veure westerns, que són les pel·lícules que m’agraden més. Quan passo moments difícils, faig això o bé llegeixo una novel·la de fantasmes o policíaca. (p. 80)

Roig apunta al seu escrit:

Potser la fugida, l’exili i un estol de minúsculs fracassos han garbellat aquest pessimisme còsmic que traspua tota la seva obra posterior a l’any 1939 […] (p. 80)

 

Aquarel·la de Mercè Rodoreda, de la col·lecció Familia Borràs-Gras
Aquarel·la de Mercè Rodoreda, de la col·lecció Familia Borràs-Gras

 

Però potser és a l’entrevista amb Concha Albert de l’any 1982 on Rodoreda expressa més vivament l’evasió que per a ella suposava escriure. Amb 74 anys, l’escriptora recorda els seus començaments al món de la literatura:

A los veinte años yo no sabía nada de nada. Era un chica que había dejado de ir al colegio a los diez años – tuve que ocuparme de mi abuelo, que se había puesto enfermo. Necesitaba un escape, una salida después de ese largo encierro. A mí me habría gustado ir a la Universidad, estudiar con chicos, hacer amistades, aprender. Pero no tenía preparación. Entonces se produjo el hecho de la literatura como solución. […] (p. 233)

Rodoreda creu que l’experiència i el patiment són fonamentals per a esdevenir narradora:

[…] el novelista tiene que haber vivido mucho, necesita la experiencia de la vida, porque si no ha sufrido tendrá una impresión banal de la vida, en cambio, si ha pasado muchas dificultades y ha recibido muchas palizas, esa experiencia le dará un fondo de humanidad que le ayudará a saber explicar caracteres y contar lo que le pasa a la gente. Un novelista, para poder escribir una novela importante, tiene que tener de cuarenta a cincuenta años. (p. 233)

A la recta final de la seva vida, l’escriptora és feliç:

Yo soy una solitaria, me gusta estar sola, sentirme libre. Ahora estoy en una de las épocas más felices de mi vida: estoy con mis flores, escribiendo, sin pasiones ni problemas sentimentales. Esta libertad que tengo, ya ve, no me sirve para nada, pero es una libertad. (p.235)

Tot i aquesta felicitat tardana, Rodoreda té clar el bàlsam que per a ella suposa escriure:

Me siento triste cuando no puedo escribir. Esto me desespera, porque cuando no escribo pienso en cosas tristes. En cambio, si escribo me meto en un mundo, y aunque sea un mundo desesperado, no es mi mundo, ¿comprende?, y se convierte en una distracción, tanto como una película del Oeste. (p. 235)

Mercè Rodoreda. Entrevistes és una obra valuosa per a entendre a la dona, quasi com un conjunt de petits retrats que ens mostren el caràcter de Rodoreda, esquiu, tímid, i la necessitat sempre present d’escriure com a mitjà d’expressió, però també com a forma de foragitar els fantasmes de l’existència.

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 comentaris a “Mercè Rodoreda i l’escriptura com a remei contra el patiment”

  1. Havia llegit de Rilke que primer cal viure -tenir experiències molt diverses- per, després, poder crear. Però el matís del sofriment de Rodoreda em sembla important per entendre una ànima solitària. Encara que em sorprèn que una autora, que és tan atenta parlant sobre les persones i que en parla amb delicadesa, hagi patit determinades penúries, sense que aquestes siguin la temàtica central de la seva obra.

  2. Tens molta raó, Maria: sorprèn que les seves penúries no hagin estat la principal matèria de la seva obra, a diferència del cas d’altres autors o autores. Potser sigui per la natural timidesa de Rodoreda; potser perquè l’escriptura, com deia ella mateixa, era un mitjà per fugir d’aquells records. En tot cas, és veritat que les seves vivències contribueixen a entendre aquesta, com dius, ànima solitària.

    Moltes gràcies pel teu comentari.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.