Caminar com a filosofia de vida per Frédéric Gros

Andar una filosofía - Frédéric Gros

Andar una filosofía - Frédéric Gros

Gros, Frédéric
Andar una filosofía
Madrid: Taurus, cop. 2014

Sou d’aquelles persones que penseu que caminar és una pèrdua de temps?, o potser sou d’aquells què creieu que és només una activitat saludable? En qualsevol cas pareu atenció al llibre que us presentem.

El seu autor, Frédéric Gros, ens convida a caminar, una activitat que com sabem comporta múltiples beneficis per a la salut, però també per a la ment i l’ànima. Caminar, ens recorda l’autor, no necessita aprenentatge, ni de regles, ni de tècnica, ni tan sols de diners, només requereix una cosa més que evident:

Para andar hacen falta ante todo dos piernas. Todo lo demás es supérfluo.

Aquesta invitació està basada en les seves vivències com a caminant i en les d’altres pensadors que van fer seva aquesta activitat. Cada capítol del llibre és un passeig que ens descobreix una altra dimensió de la nostra existència en forma de lentitud, silenci, soledat, eternitat, energia… i en què l’autor ens descriu l’experiència de llibertat i el motor de creativitat que suposa caminar per espais oberts. Estem davant d’una reivindicació del plaer de caminar com a filosofia de vida, sense presses, ni competicions o pretensions esportives, perquè Frédéric Gros ens deixa clar que caminar no és un esport.

Andar una filosofía - Frédéric Gros
Frédéric Gros / Foto: Pere Tordera (Diari Ara)

L’autor ens parla de la lentitud, en contraposició a les presses que són un mal hàbit del nostre dia a dia. Sense adornar-nos, la precipitació i la velocitat a l’hora de fer les coses, a més de generar-nos estrès, acceleren el temps, tot el contrari del que succeeix quan caminem:

Los días en los que se camina despacio son muy largos: te hacen vivir más tiempo porque te has permitido respirar, has dejado que se haga más profunda cada hora, cada minuto, cada segundo.

Aquesta parsimònia i el fet de només caminar ens allibera de l’obsessió del fer, perquè quan caminem ja res és important, i passem a ser una simple mirada que experimenta les realitats silencioses que existeixen en el camí: el cel, els arbres, les muntanyes, les pedres, els rius… es tracta d’un:

Acercamiento lento a los paisajes, que los vuelve progresivamente familiares.

És el que Frédéric Gros anomenaconsonancia, una experiència que consisteix a impregnar-se d’allò que un es troba durant el camí, un conjunt de colors, olors i sabors que provoquen una estreta vinculació del caminant amb l’entorn,  amb què:

El cuerpo se hace masa de la tierra que pisa. Y así, progresivamente, ya no habita el paisaje: es el paisaje.

i aquesta connexió s’aconsegueix:

A fuerza de apoyarse en la tierra, de sentir su gravedad, de descansar en ella a cada paso.

Caminar també com el que l’autor anomena libertad suspensiva, perquè ens ensenya a desobeir, a desconnectar de les nostres preocupacions i obligacions diàries:

Hacer esto, acercarse a ver esto otro, invitar a este o aquel: imposiciones sociales, modas culturales, ajetreo… Siempre estamos haciendo algo, pero ¿siendo? Lo dejamos para más tarde: siempre hay algo mejor, siempre hay algo más urgente, siempre hay algo más importante que hacer. Lo dejamos para mañana. Pero mañana trae consigo las tareas de pasado mañana. Un túnel sin fin.

(…)

Con la excursión de varios días se acentúa el movimiento de desvinculación: uno escapa de las obligaciones del trabajo, se libera de las trabas de la costumbre.

Així mateix, caminar ens porta a prendre  distància de les coses i a descobrir altres possibilitats d’allò que som, perquè ens convida a parlar de nosaltres mateixos d’una manera més lliure, un fet que ens pot ajudar a reconèixer-nos, però també a reinventar-nos.

Caminando se escapa la idea misma de identidad, a la tentación de ser alguien, de tener nombre y una historia.

Caminar, igualment, com a motor de creativitat, una experiència que van fer seva il·lustres pensadors i autors com: Thoreau, Kant, Rimbaud, Ghandhi, Nietzsche, Rousseau, Nerval, Walter Benjamin… Tots ells, tal com afirma Gros en una entrevista al diari El Mundo, tenen en comú que:

Convirtieron las montañas y los bosques en su lugar de trabajo. Para ellos, andar no era una actividad deportiva o un paseo turístico. Realmente salían con sus cuadernos y sus lápices para encontrar nuevas ideas.

Frédéric Gros ens descobreix que aquests filòsofs tenien cadascun la seva manera de caminar, i això ho relaciona amb la seva manera de pensar.

Un bon exemple el trobem en Friedrich Nietzsche, que afirmava amb total rotunditat quela carne sedentaria es el auténtico pecado contra el espíritu.  Gran caminant, les seves llargues marxes diàries de fins a vuit hores per la muntanya i els boscos de la Selva Negra, van ser vitals a l’hora de forjar la seva obra, però també a l’hora de fugir de les seves terribles migranyes. Per a Nietzsche caminar era la condició de l’obra perquè, en paraules de Gros, l’autor d’Així parlà Zaratustra creia que:

Para pensar, hay que tener una vista despejada, estar en un lugar elevado, disfrutar de un aire transparente.

Immanuel Kant, en canvi, caminava per distreure’s de la feina diària, com a mesura d’higiene i recuperació d’estar tancat i assegut. Ell era molt metòdic i sistemàtic, cada dia, a la mateixa hora, feia la mateixa ruta.

Henry David Thoreau

Capítol a part mereix la figura d’Henry David Thoreau, autor del primer tractat filosòfic sobre la marxa: Caminar i d’obres tan fascinants com Walden o Un Paseo invernal, entre d’altres. Ell caminava entre tres i cinc hores cada dia, i ho feia per buscar l’energia, per reinventar-se, per viure una vida diferent, tal com afirmava:

Comenzar a vivir una vida verdadera es comenzar un gran viaje.

Thoreau feia excursions pels grans espais naturals d’aquella Amèrica del Nord encara salvatge, tot i que ja començava a instaurar-s’hi el capitalisme feroç i la visió de la natura com a font de beneficis. Davant d’aquest desenvolupament i afany de riquesa sense límits, l’autor de Walden es rebel·la i proposa instants de vida pura, com caminar, però no per desplaçar-se d’un lloc a un altre, sinó per estar al marge del món civilitzat, és a dir, caminar per:

Ponerse a un lado: al margen de los que trabajan, al margen de las carreteras de alta velocidad, al margen de los productores de provecho y de miseria, de los explotadores y los laboriosos, al margen de la gente seria que siempre tiene algo mejor que hacer que acoger el tenue resplandor del sol en invierno o el frescor de la brisa de primavera.

Thoreau era conscient que caminar en termes d’economia tradicional era temps perdut i malgastat perquè no havia produït cap riquesa material, però per a ell el benefici era immens perquè:

Me he capitalizado de mí mismo durante todo el día. Es un largo momento que he pasado a la escucha o en la contemplación: la Naturaleza entonces me ha dado, sin límite, todos sus colores. Para mí solo.

i és que quan caminem:

El hombre no se siente en la Naturaleza, sino natural.

El llibre de Frédéric Gros és molt més que una apologia del fet de caminar, és una reflexió sobre el model actual de societat, i principalment, sobre les coses senzilles que ens envolten i sembla que hem oblidat o no tenim temps per gaudir-les. L’autor ens regala una petita joia que no deixarà indiferent ni a caminants, ni a sedentaris, que descobriran què hi ha darrere del plaer de caminar.

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

6 comentaris a “Caminar com a filosofia de vida per Frédéric Gros”

  1. Tens raó Roberto, sembla un bon llibre plè de moments per a la reflexió. M’han agradat especialment els paràgrafs que destaques sobre la “consonancia” i la “libertad suspensiva”: m’han fet pensar en el zen, i en allò que deia Alan Watts de que, per què no, també es pot meditar caminant. S’agraeixen obres de filòsofs que no són banals, però que ens conviden, com dius, a reflexionar sobre la societat i sobre nosaltres mateixos.

    1. Gràcies pel teu comentari Little Fish… M’alegro que t’hagin agradat les reflexions de l’autor. Realment és un d’aquells “llibres transversals”, com una activitat aparentment tan natural, comuna i repetitiva pot donar-nos tant… la resposta crec que està en la senzillesa i la naturalitat de l’acció, quan caminem som nosaltres mateixos… Però tot s’ha de dir, aquesta no és una reflexió objectiva, realment sóc un amant del senderisme i, per tant, del moviment a dues potes.

      Com fa Frédéric Gros recomano fermament “Walden” de Thoreau, és un llibre d’aquells que tothom hauria de llegir algun cop.

  2. M’ha agradat molt l’article. La referència a filòsofs, el caminar com a forma de desobediència tranquila enfront el ritme frenètic que ens imposa la societat… És desconnectant com podem ser lliures, parar i adonar-nos de que darrere d’aquesta societat de la immediatesa en què vivim hi ha la oculta intenció de que no pensem, de que siguem autòmates que ens limitem a consumir i produir.
    Jo també recomano Walden, llibre recomanable 100%. Una abraçada!

    1. Moltes gràcies pel teu comentari… llegint aquest llibre te n’adonés que les coses senzilles i naturals que fem i que ens envolten són tant o més importants que aquelles que apuntem en les nostres atapeïdes agendes, i caminar és una d’elles, sobretot caminar per espais naturals, la desconnexió i la rebel•lia amagada que suposa és alliberadora i reparadora, si no que li diguin a Thoreau.

      Pren nota Mónica, un altre llibre diferent però també molt recomanable sobre el tema és “Wanderlust: una historia del caminar” de Rebecca Solnit o si vols una aventura també tens “Salvatge: un viatge de retrobament pel sender de la cresta del Pacífic” de Cheryl Strayed.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.