UMBERTO D 1952

Umberto D

Qui pot viure amb 18.000 lires al mes?
La llogatera me’n cobra 15.000

UMBERTO DOMENICO FERRARI

 

Umberto D

ebiblio
 

No és el millor moment per ser una persona gran. Després de prop d’un mes de conviure amb el bitxu que ara dirigeix el món, tots som conscients que les dones i homes amb llarg periple vital són les seves víctimes favorites. Però això és només un plus a altres desafiaments als quals s’enfronten, en la nostra i èpoques anteriors, i que malauradament no canvien…

Avui et convido que acompanyis l’Umberto, un pensionista romà just acabada la Segona Guerra Mundial. La guspira no ha desaparegut dins d’ell, i el coneixem els primers minuts trepitjant trinxera de carrer, envoltat d’altres manifestants de la seva quinta. Sabem que qualsevol govern retalla el sou dels que per edat ja no treballen, tant com poden. Així que quan s’acabava de sortir del conflicte bèl·lic més mortífer i destructor de la humanitat, encara molt més. Umberto i companys, pancarta en mà, demanen justícia. La resposta, una càrrega policial. Et resulta familiar?
 

Umberto D
 
A la segona meitat dels anys 40, una colla de genials cineastes italians també patien la duresa del moment, com el vell Umberto. Així que van decidir convertir l’escassetat en vent a favor: donada la manca de material per a rodar pel·lícules i la poca infraestructura que permetia l’economia de postguerra van apostar per crear històries despullades, inflades de veritat, que justament reflectissin allò que ells mateixos estaven vivint. I va ser el seu impacte emocional tan colpidor, que sense voler-ho o saber-ho, va crear un corrent dins la història del cinema: el Neorrealisme italià. Rossellini amb ROMA CIUTAT OBERTA, PAISÀ o STROMBOLI (on començà el seu romanç amb Ingrid Bergman); Visconti amb la siciliana LA TERRA TREMOLA o el nostre Vittorio De Sica d’avui amb la duríssima LLADRE DE BICICLETES: heus aquí els creadors i els títols immortals tres quarts de segle més tard. UMBERTO D forma part d’aquest Olimp d’escollits.

Soledat. Ni fills, ni germans té l’Umberto, però sempre té a prop l’amic més fidel. És bastard, amb ulls intel·ligents, blanc i ple de taques: el petit gos Flaik. Amb ells recorreràs la Roma eterna de fa setanta anys: la Piazza del Popolo amb el seu obelisc i esglésies bessones, l’elefant de Bernini o l’edifici que et fa sentir un autèntic pèsol diminut: el Panteó. Quan deixeu els carrers, et portaran a l’humil pensió, a enfrontar-te a l’enemiga llogatera que el vol fotre al carrer, la senyora Belloni. Però també allà gaudiràs de la calidesa empàtica de la Maria, la jove assistent, amb qui et pots fer un fart de riure mirant junts pel pany de la porta d’altres veïns, o matar formigues amb torxes de paper.

L’encisadora música tipus waltz va gronxant les excursions d’Umberto i Flaik, tot buscant diners que els permeti resistir, sobreviure uns dies més. Perdre la llar és perdre la batalla. I aquests dos, mentre es tinguin l’un a l’altre, tenen motiu per a no defallir. Fins que et congelarà la sang un fortíssim corrent d’aire, ja veuràs. Si és que les llàgrimes i l’emoció et deixen sentir-la.
 

Umberto D
 

 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.