William Kentridge. El que no està dibuixat

William Kentridge, artista sud-africà poc conegut al nostre país protagonitza l’ exposició de la tardor/hivern del CCCB (9/10/2020 a 21/2/2021).Aneu, no us quedareu indiferents, assegurat.

William KentridgeAmb traçat expressionista de grafit gruixut i contínues rectificacions com si fos un stop-motion, Kentridge elabora un discurs vibrant, colpidor a estones, molt centrat a la història del seu país, Sudàfrica, (repressió, colonialisme, opressió de la població negra, pobresa) un discurs que a la vegada esdevé universal i reconegut per tots nosaltres.

La sèrie principal que organitza tot el recorregut és Drawing for projection iniciada el 1989 i formada per 11 curts animats, l’últim d’ells, City Deep (2020), estrenat en primícia a la sala d’exposicions. La protagonitza el magnate Soho Eckstein i el poeta Felix Teitlebaum, tots dos cara i creu d’una mateixa moneda: un ric i poderós empresari i un tranquil personatge, alter ego de Eckstein. Com si fossin blanc i negre d’una mateixa realitat. 
 
Diu Kentritge: 

M’interessa un art polític, és a dir, un art d’ambigüitat, de contradicció, de gestos incomplets i de finals incerts.
 
Veiem en tots els curts la utilització de fons blanc i traç negre per desenvolupar històries que duren uns 10 minuts. En el titulat Sobriety, obesity & growingolt (1991) l’autor recorre als colors blau i vermell apart del negre, fet que ens ha fet pensar en el conte Fill de rojo d’Ignasi Blanch.

Observem una progressió en la utilització del color al llarg dels anys. A Felix in exili (1994) i a History on the men complaint (1996) s’utilitza el color ocre, taronja quasi rosat fa servir a Weighing… and wanting (1998). A Other faces (2011) no hi ha blau i apareix el vermell. A l’ultima pel·lícula, City Deep, desapareixen blau i vermell. El recurs de fer servir pocs color resulta fortament expressionista. Ens recorda els moviments Die Brücke i Der Blaue Reiter i els gravats en fusta de tradició centreeuropea.
 

William Kentridge
 
Tots els filmets es poden veure en una sola visita. El missatge és clar, denunciador de la vergonya d’algunes situacions conegudes i reconegudes i no per això millorades per la societat actual, que gira l’esquena a determinades situacions incòmodes però que sense les quals, senzillament, no podria subsistir perquè se n’alimenta.

Un altre part de l’exposició són els enormes tapissos fets per dones en situació d’exclusió social i mitjançant la factoria Stephens Tapestry Studio. Amb una utilització, de nou, del color com eina expressiva: fons blanc, motius i lletres en colors negre i vermell. Preciosos i amb un missatge altament eloqüent.

William Kentridge va dirigir el 2010 l’opera El nas, basada en un conte de Nikolai Gógol i realitzada x Dimitri Shostakóvich. Algunes de les teles són presents a l’exposició. Senzillament magnífiques i precioses. Es percep la ma de les dones.

Finalment, a la sala de la planta baixa hi ha la projecció d’una desfilada interminable i molt espectacular amb un munt de pantalles enormes que descriu el món africà i feta amb una tècnica que recorda les ombres xinesses. La seva visió resulta hipnòtica. Un altre vegada fons blanc, impressió en negre. Metàfora del continent africà i de Sudàfrica.
 
Al voltant de la instal·lació diu Kentridge:

Encara estem lligats al treball manual dels cossos individuals com a manera de fer el món” (del catàleg de l’exposició)

Per a ell, la processó és l’expressió de la condició humana i com apunta la ballarina sud-africana Dada  Masilo,  que col·labora en diversos projectes, només si la gent està en moviment es pot fugir de la mort.

Insistim, una exposició del tot recomanable.
 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 comentaris a “William Kentridge. El que no està dibuixat”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.