Un nou aspirant al tron de Bolaño

Vivir abajo / Gustavo Faverón Patriau

Vivir abajo

FAVERÓN PATRIAU, Gustavo
Camí de l’Arboçar (Avinyonet del Penedés): Candaya, 2019

 
En molts àmbits de la vida es diu o s’aplica (o ambdues coses) allò de: a rey muerto, rey puesto. En el món editorial això vol dir que quan un filó s’ha esgotat cal anar cap al següent, i si un filó ha resultat ser una mina cal estar ben segur d’escurar i no deixar res. Això s’està fent amb Roberto Bolaño i tot el que va deixar escrit,també amb el que considerava que no estava llest per publicar-se. Entrar en el perquè la seva voluntat no s’ha respectat és un meló que no vull obrir, massa arriscat. A Bolaño la fama li va arribar relativament tard, i poc després va morir, deixant gairebé enllestida la monumental 2666, una de les millors novel·les en castellà que podeu llegir. Però va morir, i la temptació de batejar escriptors com els seus hereus era gran, potser una cosa publicitària i no gaire exacta, però com resistir-se? Jo mateix hi vaig caure, al cap i a la fi jo no venc llibres, només recomano que es llegeixin, i és el que vaig fer en aquesta entrada. Però quan llegeixo llibres d’autors llatinoamericans no puc evitar pensar si “serà un nou Bolaño?”. Normalment la resposta és “no”, però de vegades he de dir un “potser” com en aquest cas.

Vaig arribar a aquest llibre a través d’aquest article, en general el criteri lector d’Alberto Olmos està fora de dubte. Al principi em pensava que el llibre no arribaria enlloc, que la història es perdia abans de començar. El principi és una mica caòtic, no entenem gaire res dels diferents personatges que se’ns presenten, tot és molt dispers, inconnex fins i tot. Un nano problemàtic a Estats Units, un boig segrestador a Perú, un arquitecte dissenyador d’unes presons molt i molt estranyes, Sendero Luminoso, matances… De debó, allò no semblava anar enlloc, però li vaig donar marge. I a poc a poc la cosa començava a encaixar, tot allò semblava construir un conjunt coherent però, a més a més, terriblement interessant. Fins que ja un s’oblida de coses com estructura i es deixa endur per l’argument i la trama.

De què tracta el llibre? Quasi seria més ràpid dir de què no. La història llatinoamericana és una muntanya russa on no són rars els cops d’estat, els totalitarismes, els dictadors militars, les tortures i les presons. Qui dissenya una presó? Amb quina idea? Quina maquinària demencial posa en funcionament una presó de cara a la societat i de cara als presoners? I si parlem de presons “fantasma”, aquells sinistres llocs que teòricament no existeixen…? Ens movem en uns llimbs, com el llibre, capaç de moure’s en l’espai i el temps per explicar allò que vol explicar i que cada cop ens importa menys perquè estem gaudint com a bojos amb com ho explica.
 


 
Entenc que tot això sóna críptic, però és això o espòiler. Y què té a veure Bolaño en tot això? Dues coses, una història difícil de resumir perquè que atrapa i un ritme que fa que la novel·la, tot i l’extensió, en cap moment defalleixi. L’estil, l’atmòsfera, la sensació de meravella i diversió, una cosa molt visceral que se’m va fer molt clara quan, com a Los detectives salvajes, hi ha una part de road movie i clar, fa falta un cotxe per una road movie:

Quiero un auto ligero, en el que se pueda escapar de inmediato, dice George. En ese caso, el Opel, dice el hombre. Pero quiero un auto que se pueda estrellar contra otros autos y resista el golpe, dice George. Le conviene el LeMans, sin duda, dice el hombre. Pero quiero un auto en el que pueda espiar una casa sin ser notado, sin llamar la atención, dice George, sin que un carabinero me pregunte qué estoy haciendo ahí, qué estoy planeando. El Opel es el carro para usted, dice el hombre. Pero quiero un auto donde pueda secuestrar a una mujer, atarla de pies y manos debajo de un asiento, y echar a su hijo debajo de otro asiento, y que desde afuera todo parezca normal, que nadie vea nada. Siendo así, el LeMans, dice el hombre, amicalmente. Pero quiero cruzar una frontera sin que nadie me note, con la mujer y su hijo amordazados, un auto irrelevante, que se parezca a todos. Sin duda, ese es el Opel, dice el hombre. Pero además necesito espacio para arrojar en la maletera el cadáver del marido de la mujer, o quizá su cuerpo agonizante, y, en esa hipótesis, no quiero escucharlo patalear y resollar desde adentro, quiero sentir que no está, que ya murió, aunque todavía no haya muerto, no se si me entiende. El LeMans fue prácticamente diseñado para eso, dice el hombre. Ok, entonces, dice George. Me llevo el LeMans. ¿Puedo probarlo antes? Faltaba más, dice el hombre.

 

 
El llibre intimida, és gruixut i no té unes primeres pàgines gaire engrescadores. Només cal que espereu a que tot es posi en marxa com un mecanisme de rellotgeria i ja no ho podreu deixar, si ho feu estareu d’acord amb mi que cal que ens apuntem el nom de Gustavo Faverón Patriau, ens pot donar grans alegries.

image_pdfimage_print
Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 comentari a “Un nou aspirant al tron de Bolaño”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.