‘El silenci dels anyells’ dirigida per Jonathan Demme

No aniré a trobar-te, Clarice…

El món és més interessant si Tu hi ets

HANNIBAL LECTER

Les primeres vegades ens marquen a Foc, a tots, i sempre més les recordem. Era cap de setmana, dissabte, sí, segur. “Corre Papa, que fem tard !”. El meu pare apreta l’accelerador carrer Balmes abaix, i en morir es submergeix a Pelai. No estem de sort: semàfor vermell a la frontera amb Plaça Catalunya. Nerviosos, no podem mirar l’edifici Triangle, perquè no existeix encara. Verd ! A pocs metres del destí. Frenada del meu pare davant l’Antic Banc Central, el del segrest mític del 81, de tèrbols i inconfessats objectius. El meu cosí Óscar i jo, obrim les portes del cotxe i sortim disparats Rambles avall. No ens devíem ni acomiadar del meu Pare.  Sort que el Club Capítol és prou a prop ! Aquell final d’estiu de 1991 encara era sala de Cinema; faltava un lustre per a que canviés a teatre, i Pepe Rubianes en fes d’ell casa seva per a l’eternitat… Superem taquilla, ens endinsem a la foscor… A la pantalla, una noia amb cabell en cua corre en xandall per un bosc. La càmera l’acompanya en un travelling absorbent, fascinant… La noia s’atura, algú la crida. El seu xandall diu “FBI Academy”. La inoblidable partitura de Howard Shore ja ens fa tremolar. Algú té una missió per a la inexperta Clarice Starling.

Aquell dissabte dues grans històries d’amor de la meva vida van trobar-se: la ciutat de Barcelona i el Cinema. Ara, quasi trenta anys després, ja he entrat a una sala de cinema barcelonina més de dues-mil vegades, però aquella fou LA PRIMERA. Poc sospitava jo que m’estrenaria amb la que, amb el pas dels anys, és una de les pelis més famoses de tots el temps. Un dels thrillers més impactants de 105 anys de llargmetratges… 

Mesos després, el 30 de març, una altra primera vegada per a mi: la Cerimònia dels Oscars. Nit en vetlla, cita amb les estrelles, en obert i per Antena3! El Dorothy Chandler Pavilion va viure coses úniques aquella nit. El guió a partir de la novel·la de Thomas Harris; el director J. Demme; la ex-nena actriu prodigi Jodie Foster; un irreconeixible Anthony Hopkins, a la pell del malvat més immortal que mai s’ha escrit; i la millor Pel·licula: van guanyar els 5 Oscars MÉS IMPORTANTS. Només havia passat l’any 1934, amb la divertida Succeí una nit i el 1975 amb la dolorosa Algú va volar sobre el niu del cucut. Aquesta fou la tercera vegada, i fins a dia d’avui, la última. 

Només està setze minuts en pantalla, però foren suficients: Mefistòfil, Satanàs, Belcebú, Lucifer i el Diable ja tenien un nou company amb qui compartir taula: de nom, Hannibal Lecter.    

Si hi ha una conjunció astral, pot passar el següent: que Tu que estàs llegint això, ets un dels pocs éssers humans que no ha vist EL SILENCI DELS ANYELLS. No et sentis malament, tot el contrari: ets un@ privilegiat@, perquè pots fer el que nosaltres ja no. Pots descobrir-la, gaudir-la per Primer Cop !  I ja saps: com la primera vegada, no n’hi ha cap.

Demme, Jonathan
[S.l.]: MGM, cop. 2008
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print

3 comentaris a “‘El silenci dels anyells’ dirigida per Jonathan Demme”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.