Enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de Francesca Bonnemaison, i també es compleixen 100 anys del trasllat de la seva gran obra, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, a l’edifici del carrer Sant Pere Més Baix que actualment acull la biblioteca Francesca Bonnemaison. Per celebrar aquesta doble efemèride, us convidem a conèixer la vida d’aquesta dona extraordinària i a recórrer amb ella un dels períodes més convulsos i fascinants de la història de Barcelona.

*

Francesca Bonnemaison i Farriols va néixer el 12 d’abril de 1872. «Sóc barcelonina de soca-rel: he nascut a les dotze d’un dia dotze a les Rambles de Barcelona», escriuria molts anys després. El seu pare, d’origen francès, era un dels comerciants de roba més importants de la ciutat; la seva mare regentava la botiga que tots dos tenien a la Rambla de les Flors, on també hi havia el domicili familiar. Donya Paquita (així la coneixia tothom) va ser criada en un ambient tradicional i religiós, però a la vegada molt influït per l’esperit il·lustrat de la Renaixença. La seva vocació per la cultura, afavorida per una educació completa i variada, va convertir-la en una jove molt popular entre la classe benestant barcelonina.

L’any 1893, Francesca Bonnemaison va casar-se amb Narcís Verdaguer i Callís, un jove advocat i periodista molt integrat als ambients intel·lectuals del moment. Germà cosí de Mossèn Cinto, Verdaguer i Callís arribaria a presidir institucions locals i a desenvolupar càrrecs polítics en l’òrbita de la Lliga Regionalista, de la qual fou un dels impulsors. Aquest matrimoni va ajudar a consolidar la identificació de Francesca Bonnemaison  amb un cercle social ben definit, el de l’alta burgesia d’orientació catòlica, conservadora i catalanista, i va proporcionar-li noves relacions que resultarien importants per a la seva futura activitat cultural.

El 7 de novembre d’aquell mateix any 1893, Francesca Bonnemaison va ser testimoni directe d’un fet que marcaria profundament la societat barcelonina del seu temps: l’atemptat del Liceu. Una amiga seva va morir aquella nit, víctima d’una de les dues bombes que l’anarquista Santiago Salvador va llençar sobre la platea d’un teatre que simbolitzava, com cap altra institució de la ciutat, les aspiracions econòmiques de la nova burgesia, però també les terribles desigualtats que sustentaven el sistema sobre el qual prosperava aquesta classe social. Els vint morts i les desenes de ferits que va causar l’atemptat van tenir un impacte enorme sobre l’oligarquia d’una ciutat que ja albirava el seu futur com a capital del terrorisme anarquista.

L’avenç de la revolució industrial havia convertit Barcelona en un focus d’atracció per a onades de joves que abandonaven el món rural i buscaven un futur a les noves fàbriques urbanes. L’enderrocament, l’any 1854, de les muralles que tancaven Barcelona i la lenta urbanització del nou Eixample van modificar radicalment la fesomia de la ciutat. La població de Barcelona va doblar-se en el termini d’unes poques dècades, i la seva extensió va multiplicar-se vàries vegades amb l’absorció progressiva dels antics municipis del pla. L’especulació urbanística va sumar-se, així, al patrimoni industrial i al control del comerç com a nova font de riquesa per a l’oligarquia local, beneficiaria d’un sistema que només podia sostenir-se sobre l’abús de la classe obrera.

Les condicions de vida d’aquests treballadors eren el rerefons necessari d’una ciutat que l’any 1888 havia volgut mostrar-se al món amb la seva Exposició Universal, i que ara començava a reinventar-se sota les formes i els colors del nou modernisme. Sotmesos a jornades laborals interminables, malvivint als habitatges insalubres de la ciutat antiga, desproveïts de cap mena de xarxa de seguretat, la presa de consciència social i l’arrelament de la llavor de la revolta eren només qüestió de temps. Per als membres atents de la burgesia catalana, les bombes del Liceu de 1893 evocaven el record de les bullangues de 1835 i 1843 i profetitzaven els focs futurs de la Setmana Tràgica; l’anarquisme posava un rostre nou al descontentament general d’una societat marcada per la desigualtat i la injustícia.

Francesca Bonnemaison i el seu entorn participaven de la preocupació per aquesta mar de fons que ja pertorbava la superfície de la vida barcelonina. Millorar les condicions de vida de la classe obrera constituïa, als seus ulls, el punt de partida necessari per vèncer el perill d’una radicalització general, alhora que l’educació del conjunt de la societat en uns valors compartits constituïa un pilar fonamental del reformisme que aquest cercle propugnava. Mentre Verdaguer i Callís combatia l’anarquisme des de l’àmbit de l’acció política, treballant per donar resposta a les injustícies que explicaven el seu creixement imparable, Francesca Bonnemaison va decidir orientar el seus esforços cap a un objectiu íntimament lligat a les seves conviccions personals: l’educació de les joves obreres.

La mà d’obra femenina fou essencial per al desenvolupament industrial de Barcelona. La indústria tèxtil, principal motor econòmic de la ciutat, donava feina l’any 1905 a 120.000 persones, 81.000 de les quals eren dones. No era un fenomen nou: l’any 1846, Joan Güell comptava amb una plantilla de 257 empleats al seu Vapor Vell, dels quals 194 eren dones. Cada any, milers de noies arribaven a la ciutat procedents del món rural o d’altres ciutats catalanes i espanyoles i s’enfrontaven al repte de guanyar-se la vida en un ambient doblement hostil: a la seva indefensió econòmica s’hi sumava una ferotge discriminació de gènere que, tot i abastar el conjunt de la societat, s’acarnissava particularment amb les seves baules més dèbils.

Un dels efectes d’aquesta discriminació era l’analfabetisme: generalitzat entre la classe obrera, era gairebé total entre les treballadores. Francesca Bonnemaison va entendre que l’educació d’aquestes dones era el fonament necessari per a una millora de les seves condicions de vida, i així va començar a desenvolupar un projecte pedagògic influenciat per la tasca de les introductores a Catalunya del feminisme reformista d’arrel catòlica. El treball d’escriptores com Carme Karr, Caterina Albert o Dolors Monserdà, aplegades durant aquells anys al voltant de la revista Feminal, fou una font d’inspiració per a ella.

L’any 1908 va començar a freqüentar la parròquia de Santa Anna, on l’anomenada Lliga de Dames Cooperadores havia posat en marxa una Junta de l’Obra de Bones Lectures. Francesca Bonnemaison va incorporar-se al projecte, que tenia com a objectiu el foment de la lectura entre les dones treballadores, i de seguida va assumir l’encàrrec de crear-ne i dirigir una nova biblioteca.

Així va néixer la idea de la Biblioteca Popular de la Dona. Inaugurada el març de 1909, es convertí en la primera biblioteca per a dones de tot Europa, avançant-se disset anys a la Fawcett Library de Londres. Estava instal·lada als claustres superiors de Santa Anna, i per una quota de deu cèntims al mes (o bé una pesseta anual) oferia a les seves sòcies una creixent col·lecció de llibres de costura, educatius i literaris, a més de figurins per fer patrons i un fullet mensual, Comida explicada, on es donaven indicacions per elaborar àpats de qualitat. Tots els diumenges es feia també el sorteig d’un figurí, iniciativa molt celebrada que va contribuir a atreure un públic cada cop més nombrós.

La Biblioteca Popular de la Dona obria els diumenges i festius, i el seu èxit fou tal que Francesca Bonnemaison va veure de seguida la necessitat d’enfortir l’ambició del seu projecte, deslligant-lo de l’àmbit parroquial i aprofundint encara més en la seva vocació pedagògica. Més enllà de cosir i cuinar, calia que totes les dones, treballadores o no, poguessin dotar-se d’una educació tècnica, científica i artística que les ajudés a millorar en la seva vida personal i a gaudir de noves oportunitats en l’àmbit de la seva elecció. Francesca Bonnemaison va assumir plenament la tasca de contribuir a crear ciutadanes a través de l’educació, i va mobilitzar el seu entorn per finançar la nova institució que ja albirava: l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Aquell mateix any van començar les obres de condicionament del local que acolliria la nova institució, al número 12 del carrer Elisabets, en un espai cedit per la Casa de la Misericòrdia; i van fer-ho mentre la ciutat tractava de recuperar-se del nou trauma que havia de marcar la vida política i social barcelonina de la dècada següent: l’esclat de violència popular que va tenir lloc entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, i que ha passat a la història amb el nom de Setmana Tràgica…  Però això ho veurem a la segona part d’aquesta sèrie sobre Francesca Bonnemaison i la Barcelona del seu temps.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print

6 comentaris a “Francesca Bonnemaison i la Barcelona del seu temps (I)”

  1. Raquel Puig Pérez

    Gran admiració per aquestes dones amb una visió tan clara de les coses que són importants. Bon article!!

  2. Juan José Moreno

    Gran reconeixement per a aquesta dona i molt bé per visibilitzar-la amb la biblioteca que porta el seu nom

  3. Pilar Martinez Cordero

    Jo vaig menjar amb plats amb el seu nom quan vaig ser alumne -obligada per una beca municipal- de l’Escola que es va instal·lar en aquest edifici (confiscat, és clar!).

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.