Francesca Bonnemaison i la Barcelona del seu temps (i III)

 

El dia 8 d’octubre de 1922, coincidint amb l’inici del nous curs acadèmic, va inaugurar-se la seu definitiva de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Com vam veure a la primera i a la segona part d’aquesta sèrie, es tractava de la tercera ubicació que coneixia la institució creada per Francesca Bonnemaison, després dels seus inicis a la parròquia de Santa Anna i de l’estada de més d’una dècada al número 12 del carrer Elisabets. L’edifici que aquell dia s’estrenava era producte de la unió d’un vell palauet del segle XVI amb una moderna construcció de nova planta dissenyada expressament per cobrir les necessitats de l’Institut. Situat al número 7 del carrer Sant Pere Més Baix, és el mateix edifici que avui acull la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

La ubicació de la nova seu, a tocar de la flamant avinguda que acabaria rebent el nom de Via Laietana, no era casual. La gran línia recta que s’obria pas al cor de la ciutat antiga tenia la seva justificació en la necessitat de connectar l’Eixample amb la Barceloneta, facilitant la distribució de les mercaderies que arribaven al port i esponjant la trama de carrerons medievals que s’estenia entre la Rambla i la Ciutadella. Sota aquesta intenció inicial, però, hi havia també un rerefons d’operació urbanística que pretenia convertir la nova avinguda en el centre econòmic de la Barcelona del segle XX. Si la caiguda de les muralles i la progressiva edificació de l’Eixample havien desplaçat la centralitat urbana des de la Rambla cap al Passeig de Gràcia, ara els impulsors de la Reforma (entre els quals destacava Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista i persona molt propera a Francesca Bonnemaison) aspiraven a revertir aquest moviment centrífug fent retornar la burgesia, o si més no els seus negocis, al cor de la Barcelona històrica.

Traslladar l’Institut de Cultura al nou rovell de l’ou barceloní constituïa, doncs, tota una declaració de principis: el projecte de Francesca Bonnemaison aspirava a ocupar un espai de plena centralitat a la vida de la ciutat. El nou edifici, amb els seus 7.000 metres quadrats i la seva moderna funcionalitat, era l’encarnació palpable d’aquesta ambició. La Biblioteca Popular de la Dona seguia vertebrant el projecte pedagògic de l’Institut, i com a tal tenia assignada la planta noble del palauet antic; al sostre de la sala de lectura, una vidriera lluïa la llegenda que identificaria l’esperit de la institució: «tota dona val més quan lletra aprèn». Al voltant de la biblioteca, distribuïdes per les sis plantes de l’edifici, s’estenia un ventall de dependències amples i lluminoses que responien a les necessitats pràctiques de l’Institut –aules i tallers, laboratoris de ciències i de fotografia, un saló d’actes monumental o una gran cuina en forma d’amfiteatre–, però que miraven d’atendre també al confort de les seves alumnes, fomentant-ne la socialització. Així, l’edifici comptava amb un bar i un restaurant on les sòcies podien compartir opinions i lectures mentre dinaven o prenien una tassa de té, i també hi havia banys i dutxes per a les dones que no disposaven d’aquestes facilitats a casa seva.

L’adaptació al nou espai va anar acompanyada d’una revisió de l’oferta formativa, que ja havia anat evolucionant durant la dècada anterior per adaptar-se a les necessitats de cada moment. Rosa Sensat, la responsable pedagògica de l’Institut, va dissenyar un nou pla d’estudis que aprofundia en les dues línies mestres marcades des d’un principi per Francesca Bonnemaison: en primer lloc, dotar a totes les dones d’una cultura general de qualitat que les ajudés a enriquir la seva vida personal, familiar i social, preparant-les també de forma pràctica per fer front a les exigències del seu dia a dia; i en segon lloc, oferir a les alumnes una base de cultura científica, tècnica i artística que les preparés per accedir a una carrera professional.

Així, les alumnes de l’Institut de Cultura podien escollir entre tres itineraris acadèmics: l’ensenyament secundari, que durava quatre cursos i preparava les joves per accedir als estudis universitaris; l’ensenyament professional, que formava l’alumnat en l’exercici d’una professió concreta; i l’ensenyament domèstic, que estava inclòs en les dues línies acadèmiques anteriors però rebia també un tracte independent com a especialitat de ple dret. Aquest àmbit de l’ensenyament domèstic tenia com a oferta més popular les classes de cuina impartides pel xef Rondissoni, propietari d’un restaurant molt conegut a Barcelona. L’equip docent, seguint les directrius de Rosa Sensat, encoratjava també les sòcies a participar en tota mena d’activitats fora de les aules, des de visites a fàbriques, museus, cooperatives o mercats, fins a banys de mar a les instal·lacions que el propi Institut va tenir durant un temps a la platja de Badalona.

La dècada de 1920 va veure la consolidació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona com un dels principals espais culturals alternatius de la ciutat. Milers de dones van formar-se a les seves aules, i moltes d’elles acabarien tenint papers rellevants a la vida pública barcelonina de la dècada següent –escriptores, científiques, artistes, treballadores en tots els àmbits de la societat– coincidint amb el nou clima propiciat per l’arribada de la II República. Francesca Bonnemaison, que mai no va ser aficionada a parlar en públic o a deixar per escrit les seves reflexions personals, recordaria amb orgull aquests anys d’esplendor de la institució al text de presentació del primer número de la revista Claror, que va publicar-se entre els anys 1935 i 1936 com a mitjà de difusió de la tasca de l’Institut de Cultura. Tot i destacar-ne aspectes pràctics com l’èxit de la Borsa de Treball o la millora de les condicions de vida de les joves que accedien al mercat laboral, però, donya Paquita valorava per sobre de tot la formació humana i l’educació domèstica de les seves alumnes, que havia de preparar-les per assumir el seu paper privilegiat al capdavant de la institució familiar.

Els anys 30 són els d’una implicació més directa de Francesca Bonnemaison en la vida política del seu temps, sempre de la mà de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Va prendre part en les campanyes en favor del vot femení després de la proclamació de la II República, i l’any 1932 organitzà i presidí la secció femenina de la Lliga. Fins i tot va ser una de les primeres dones a presentar-se a unes eleccions, les municipals de 1934, tot i que no va sortir escollida. Entre maig de 1935 i juny de 1936 va impulsar l’esmentada revista Claror, portaveu final del reformisme feminista que l’Institut de Cultura havia encarnat durant un quart de segle, i que només l’esclat de la guerra civil va silenciar. Són anys de gran ebullició cultural i d’avenços notables en molts aspectes de la vida pública, però també d’una creixent inestabilitat social i política que a Barcelona fan recordar per moments els temps més foscos del pistolerisme de la dècada anterior. Si l’Exposició Universal de 1929 havia fet oficial la modernitat d’una ciutat que s’emmirallava –o si més no, ho pretenia– en les grans urbs europees, el pas dels anys estenia sobre Barcelona les mateixes ombres que començaven a planar sobre tot el vell continent.

L’esclat de la guerra civil espanyola va trencar el projecte de l’Institut de Cultura, i va alterar també de forma irreparable la vida de la seva fundadora. El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va sorprendre Francesca Bonnemaison a Montserrat, on gaudia d’una de les seves estades periòdiques al monestir. Va retornar a Barcelona en un autocar escortat per milicians armats de la Federación Anarquista Ibérica, però ja no va gosar instal·lar-se al seu domicili particular, situat al número 28 de la Via Laietana. El seu perfil públic i l’activitat política dels darrers anys posaven en risc la seva integritat personal, de manera que l’exili va aparèixer com a única opció segura davant la violència revolucionària que s’havia desfermat a Barcelona un cop sufocat l’alçament colpista. La Lliga Regionalista i el seu entorn polític i social esdevingueren un dels objectius d’aquesta violència, degut a la identificació popular entre els seus posicionaments conservadors i els de la facció aixecada en armes contra la República. Francesca Bonnemaison –a qui també esquitxava el record de l’actuació del seu marit, Narcís Verdaguer i Callís, durant els judicis posteriors als fets de la Setmana Tràgica– va refugiar-se durant uns dies a casa d’una amiga, i finalment va reunir els documents necessaris per sortir del país.

La seva destinació va ser Montreaux. Allà hi viuria durant gairebé cinc anys, fent tasques de secretària per a Francesc Cambó –exiliat també a Suïssa–  i seguint des de la distància les vicissituds del seu Institut de Cultura, que poc després de l’inici de la guerra havia estat requisat per la Generalitat de Catalunya i havia quedat absorbit per l’Escola Professional de la Dona. La biblioteca, per la seva banda, va quedar integrada dins el Servei de Biblioteques de la Generalitat, assumint el nom de Biblioteca Popular Professional Femenina. Francesca Bonnemaison va mantenir el contacte amb el patronat de la institució fins el final de la guerra, quan van començar les negociacions per cedir-ne la seu a la Diputació de Barcelona. La cessió va produir-se finalment l’any 1941, amb la condició que l’edifici mantingués l’ús per al qual havia estat creat. L’Institut, però, va quedar sota el control de la Secció Femenina de Falange, i Francesca Bonnemaison se’n va desvincular definitivament. Tot i regressar del seu exili aquell mateix any 1941, mai més no va tornar a trepitjar el número 7 de Sant Pere Més Baix.

Francesca Bonnemaison va morir a Barcelona el 13 d’octubre de 1949. La Vanguardia lamentava dies després «la noticia, dolorosa y sensacional, del fallecimiento de la ilustre dama barcelonesa cuyo nombre encabeza estas líneas», i parlava, amb la retòrica pròpia del moment, d’una «intrépida trabajadora, de empuje creador y temple apostólico, que ha llenado con sus actividades educativas la atmósfera barcelonesa». Tot i el silenci públic que havia acompanyat els seus darrers anys, al seu enterrament van ser presents nombrosos representants de les classes política i religiosa de la ciutat, i la Secció Femenina de Falange va convocar una missa en la seva memòria, en un intent de lligar el prestigi de Francesca Bonnemaison a una institució que ja no representava els ideals de la seva fundadora.

Un altre homenatge, en canvi, sí l’hauria emocionat. Va tenir lloc molts anys més tard, el 1972, a la parròquia de Santa Anna, i va aplegar a un bon nombre d’antigues alumnes de l’Institut de Cultura. S’havien reunit per commemorar el centenari del naixement de Francesca Bonnemaison, i feien palès, amb la seva presència al mateix lloc on tot havia començat, que l’esperit de donya Paquita seguia ben viu en les successives generacions de dones que van fer possible aquesta gran aventura col·lectiva que avui, al nostre torn, homenatgem des de la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.