Estudi publicat pel Ministeri de Cultura en guanyar el Premi d’Investigació Cultural Marqués de Lozoya 2008 sobre la incorporació de la dona a l’esport modern i que comprèn des de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera al 1923 fins a la fi de la II República al 1936.
Al text s’explica que fins a l’any 1936, l’esport era considerat dins de la categoria de joc, professió o espectacle i que va ser a Anglaterra on es produeix la “deportivización de las distracciones” i on al XVIII algunes pràctiques esportives es van organitzar a través de clubs exclusius i d’altres al XIX es van constituir en associacions relativament més obertes. Van ser les classes altes les que es van dedicar a definir i regular l’esport amb unes normes que deixaven a fora a certs sectors de la població i, en determinats moments fins i tot, no només de la pràctica professional. Però la pràctica de l’esport requeria temps i diners, amb lo que, igualment quedava reservada a les classes acomodades.
A finals del segle XIX, l’esport encara constituïa una activitat pràcticament vetada per a la dona, esposa i mare, com tantes altres activitats (l’ensenyament superior i certes professions) però amb la I Guerra Mundial, la conseqüent ocupació laboral de la dona i la seva relativa emancipació, ajuden a que la seva pràctica es vagi estenent entre les dones de classe mitjana i alta. A Espanya, va guanyant practicants entre les dones sobretot de ciutats cosmopolites, com Barcelona i Madrid per ser considerada com una activitat moderna i cada cop menys masculina (fins al franquisme).
En els primers Jocs Olímpics Moderns (Atenes 1896), les dones no van poder competir però al menys van poder ser espectadores. Resulta que el model seguit era el de les antigues olimpíades i en aquestes les dones no competien ni eren espectadores (si bé és cert que les competicions les realitzaven homes nus). Però podem donar les gràcies a l’ideòleg d’aquest olimpisme modern, el Baró Pierre de Coubertin, al que li atribueixen frases del tipus “ el verdader heroi olímpic és adult, home i individualista” o “el lloc de la dona en uns Jocs Olímpics és per a ornar al vencedor amb una corona de llorer”. Ja a posteriors edicions dels Jocs, es van poder introduir algunes competicions femenines, de manera ornamental però no van ser fins les de Amsterdam al 1928, i davant els primers Jocs Olímpics moderns femenins a París (1922) i els segons a Göteborg (1926), que es van incloure determinades categories i, en Jocs posteriors, es van anant sumant disciplines fins a l’actualitat (a Londres 2012 sembla que serà la boxa).
A l’annex 1 del llibre conté una cronologia de les dates importants a la història de l’esport a Espanya entre les que m’agradaria destacar tres: al 1882 el Conte de Villalobos proposa al govern i a Alfons XII la creació d’una escola central de professors i professores de gimnàstica i ressaltant que s’han d’admetre a alumnes homes i dones (i que va ser creada un any més tard); i, per un tema de proximitat, la de 1909 quan l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona inclou entre les seves activitats asignatures d’educació física i la del 1922 en la que l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona també obren un nou recinte per a la pràctica de l’esport (principalment aquàtic) a la platja de Badalona anomenat Esports de Mar (i que tancaria un any després per falta de mitjans).
Finalment vull destacar que aquest llibre pot ser d’interès per a un públic ampli, donat que sense treure la importància al treball d’investigació, el llibre inclou abundants imatges i el fa molt atractiu (reproduccions de publicitat, fotografies, dibuixos, articles de premsa, moda, art, etc.) i provoca com a mínim curiositat i, en alguns casos, somriures.
1 Comment
Aquest llibre sembla que serà interessant perquè ens explìca que l’esport fa temps era cosa dels grups socials mès rics i feien les normes de tal forma que exluien als grups mes pobres i necessitats de la nostre societat, i això incluia a apartar a les dones de praticar qualsevol esport per el model de dona que es tenìa en aquella epòca.