Céline, Louis-Ferdinand. Muerte a crédito. Barcelona: Lumen, 2000

Céline, Louis-Ferdinand. Mort a crèdit. Barcelona: Edicions 62, 1987

Céline, Louis-Ferdinand. Mort à crèdit. Paris: Gallimard, 2009

La frase del títol surt a la novel·la Reo de nocturnidad, d’Alfredo Bryce Echenique, el protagonista està ingressat i els metges li recomanen que escrigui com a teràpia i li demanen que ho faci “amb les vísceres, com Céline” i el personatge s’exclama que no és precisament fàcil.

Louis-Ferdinand Céline serà recordat com un dels primers escriptors que escrivia amb el cor, amb el seu geni, sense importar-li si ofenia a algú (o potser desitjant-ho) amb les vísceres, “con las tripas”, deixant-se l’ànima a cada pàgina. Céline va ser un autor molt admirat per altres seguidors d’aquest tipus d’escriptura, com Henry Miller i Charles Bukowski, que veien en ell un escriptor autèntic i sincer. I això en el cas de Céline potser no era gaire bo.

Assumin que Céline no és algú a qui convidaríem a sopar, ni amb qui ens agradaria que se’ns veies en públic ni, bé ni pràcticament res. Alguns dels seus defectes (no pas tots) eren ser un antisemita radical i haver col·laborat amb el govern nazi de Vichy. Aquesta fulla de serveis li va valdre ser condemnat a mort a Dinamarca acabada la Segona Guerra Mundial. També va ser condemnat a presó a França i va intentar aconseguir asil a Suïssa i fins i tot Espanya, sense èxit, al final es va quedar vivint als afores de París, rabiós i enfadat contra tot i tothom…

Com Bukowski o Fante (pare i fill) crea un alter ego que reviu la seva vida, i així surten les seves autobiogràfiques novel·les amb el protagonista Ferdinand Bardamu. Céline serà per sempre recordat per les vivències de Bardamu relatades al seu gran llibre Viaje al fin de la noche, però ara parlarem d’un altre llibre genial de l’autor, eclipsat per l’altre gran llibre: Muerte a crédito o Mort a crèdit, o fins i tot Mort à crèdit.

És un llibre esbojarrat, amb detalls molt estrambòtics, però ple d’una cruesa i una tristor absoluta. És també un llibre sobre la infantesa del propi autor traspassada aquí al personatge. Unes relacions amb el seu pare distants i fredes en el millor dels casos o directament violentes, sense cap rastre d’amor. Un pare que els portava a tots a la Fira Universal de París i després els veïns l’anaven a veure a casa i ell els explicava les meravelles que havia vist allà. O quan decideixen enviar el jove Ferdinand a una mena d’internat a Anglaterra. Allà de la dotzena d’alumnes només és fa mig amic d’un discapacitat i tot el que aprèn a dir en anglès és “Quiet George!”.

Tot plegat recorda una mica les autobiografies de la mateixa època centrades en els primers anys de vida, però el jove Ferdinand començarà a treballar. Concretament treballa a la botiga d’un inventor, que edita una revista d’invents, casat amb la dona barbuda i que els caps de setmana va pels pobles dels voltants de París fent volar un globus captiu apedaçat una i mil vegades, tant apedaçat que pràcticament no queda tela original on cosir els pedaços. El moment en que se’ls acut fer un concurs d’inventors i es veuen assetjats a la botiga pels ansiosos inventors desitjosos de saber si són els guanyadors és digne d’un gag dels Monty Python.

I tot això escrit amb les vísceres, “con las tripas”, una cosa que avui ens pot semblar normal, però abans no ho era gens. La nòmina d’escriptors que abracen el que es denomina (amb més o menys encert) realisme brut és molt amplia, des dels ja citats Henry Miller i Charles Bukowski als més actuals Irvine Welsh i potser també Chuck Palahniuk. Però Céline va publicar aquests llibres als anys 30, aquest estil, aquestes coses que explicava, en aquells anys… calia tenir dues coses: valor i una completa indiferència per l’acollida de l’obra. Fer servir el llenguatge groller avui dia quasi no escandalitza a ningú, referències sexualment explícites, l’escatologia i un llenguatge calcat a l’argot oral, no escandalitza a quasi ningú. Més enllà de l’escàndol o no, a ningú el sorprèn, avui a 2013. He dit que calia tenir valor i una completa indiferència per l’acollida de l’obra, Céline tenia les dues.

Ja hem deixat clar que tret del pla literari no era algú admirable, però va aconseguir crear una obra que sí ho era i amb ella va modernitzar la literatura francesa i universal duent-la a llocs i fent servir registres completament nous. Juntament amb Proust està considerat el millor escriptor francès del segle XX, voleu intentar descobrir per què?