“Amb un IA, has de mantenir una comunicació amb frases curtes i clares”. Aquest és el consell que li donen a Chuck quan recull a la seva nova companya, acabada d’arribar de la fàbrica. L’escena forma part del documental Hi, A.I. (Isa Willinger, 2019), vist en el marc del darrer DocsBarcelona, que ens mostra les vides actuals de diverses persones marcades per la interacció quotidiana amb robots. 

Des de fa anys, els robots ja treballen amb nosaltres, als mostradors i recepcions d’empreses, als centres comercials o a diverses indústries, realitzant tasques mecàniques, majoritàriament. Però, ara, humanoids (robots amb aparença humana) dotats amb intel·ligència artificial comencen a introduir-se a les nostres llars i a les nostres vides privades. Com ens afectarà la convivència íntima amb els robots en un futur no gaire llunyà?

 

 
David Levy, expert en intel·ligència artificial i autor del llibre Amor y sexo con robots (Paidós, 2008), creu que les relacions sentimentals i sexuals amb robots seran normals cap al 2050. Les parelles sexuals artificials, de fet, ja s’estan comercialitzant a diversos països; moltes compten amb un avançat reconeixement de parla, poden moure’s seductorament i tenir orgasmes. Tanmateix, podria ser que aquest horitzó de relacions habituals amb robots s’allargués, però tots els experts coincideixen a pronosticar que els futurs robots domèstics amb consciència pròpia no només seran màquines sexuals, també hi establirem vincles emocionals i sentimentals. “Si establim vincles molt potents amb una mascota, que no parla, és fàcil imaginar que els crearem encara més forts amb un robot amb el que et podràs comunicar, compartir memòries i informació i desenvolupar una relació íntima”, augura Ricard Solé, físic, biòleg i divulgador científic, assessor de l’exposició ‘+Humans’ del CCCB (2015-2016).

Els robots intel·ligents del futur transformaran la noció humana de l’amor i la sexualitat. Tindran la capacitat d’enamorar-se dels éssers humans, de despertar el seu desig sexual i mantenir relacions satisfactòries. I nosaltres, com serem? Com ens canviarà com a éssers humans ampliar la nostra experiència romàntica i sexual amb sofisticats robots humanoids? Podrem enamorar-nos d’una màquina amb consciència de la mateixa forma que ens enamorem de les persones? Anomenarem sexe a les nostres relacions amb robots? Crearem noves identitats sexuals?

Des dels inicis de la ciència ficció, autors de diferents disciplines han intentat respondre a preguntes com aquestes, anticipant-se a un futur on la intel·ligència artificial tindrà un paper predominant. Darrerament, el món del cinema i les sèries de televisió ens han plantejat una bona quantitat de situacions versemblants d’anticipació tecnològica, mostrant els nostres prejudicis davant una consciència no-humana i convidant-nos a la reflexió. En aquest sentit, els films sobre intel·ligència artificial són una eina fonamental per entendre que els robots no són només mecanismes, sinó que reflecteixen els nostres propis dilemes i limitacions: les pel·lícules de ciència-ficció empren l’especulació científica per reflexionar sobre nosaltres mateixos. 

A continuació, repassem algunes pel·lícules i sèries que han plasmat com podria ser la interacció amb robots intel·ligents, les històries que millor ens preparen per comprendre com ens relacionarem amb els androides (robots amb aparença masculina) i les ginoides (robots d’aspecte femení) del futur:

Blade Runner (Ridley Scott, 1982) no va ser el primer film de ciència-ficció sobre la nostra relació amb els robots del futur, però sí el que va popularitzar aquest tema pel gran públic. La història de Deckard ens ha fascinat des de l’estrena de la pel·lícula, deixant-nos moltes preguntes sobre nosaltres mateixos i la nostra hipotètica relació amb els robots.

 

 
L’escriptor Philip K. Dick (1928-1982), a la seva novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? (1968), plantejava l’existència de robots d’aspecte humà, amb major capacitat física i uns records implantats, que són utilitzats a les colònies humanes a l’espai per fer treballs forçats; alguns d’ells fugen a la Terra, on són perseguits per un cos especial de policia, els ‘blade runner’. A la pel·lícula (adaptació lliure de la obra de Dick), aquests robots s’anomenen ‘replicants’ (rèpliques dels humans); un grup d’ells són perseguits per Rick Deckard (Harrison Ford), ‘blade runner’ a una distòpica Los Angeles. El desenvolupament de la missió durà a Deckard a conèixer els Nexus-6, com Rachael, models avançats que el portaran a plantejar-se qüestions d’ètica robòtica: si els ‘replicants’ senten, pensen i pateixen com els humans, no han de ser considerats com a éssers vius amb dret a viure en llibertat?

35 anys després de l’estrena de la primera versió de la pel·lícula de Ridley Scott, va arribar la seva continuació: Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017). Ubicada narrativament trenta anys després de l’original, la història segueix a K (Ryan Gosling), un ‘blade runner’ replicant que es dedica a ‘retirar’ models clandestins més vells. K viu amb Joi (Ana de Armas), la seva companya sentimental. En realitat, Joi és un programa de realitat augmentada incorporada al món físic gràcies a una tècnica hologràfica. Incapaç de mantenir relacions amb la seva estimada, K utilitza a una dona real per mantenir relacions amb ella, gràcies a una inèdita transposició corporal entre la jove contractada i Joi. 

 

 
La relació peculiar entre K i Joi recorda a la que mantenen els protagonistes de Her (Spike Jonze, 2013). La història segueix a Theodore (Joaquin Phoenix), un home que desenvolupa una relació romàntica amb Samantha (Scarlett Johansson), assistent virtual personificada a través d’una veu femenina. Després d’una ruptura, Theodore se sent atret per una intel·ligència artificial capaç de desenvolupar comprensió, empatia i sensibilitat, vers ell… i els milers d’usuaris que utilitzen el sistema operatiu!

 

 
Jonze va concebre la idea per a Her feia uns 10 anys, arrel d’un article sobre una web que permetia la missatgeria instantània amb un programa d’intel·ligència artificial. Abans de la pel·lícula va rodar el curtmetratge I’m Here (2010), que comparteix temàtica: dos robots es coneixen i tenen una relació romàntica a Los Angeles, on humans i robots conviuen a diari amb normalitat.

Com a les millors pel·lícules de ciència-ficció dels darrers anys, Her és més ciència que ficció: a l’actualitat ja convivim amb diferents dispositius electrònics d’assistència amb els quals ens hi podem comunicar oralment. Si amb Alexa o Siri poguéssim tenir una conversa tant elaborada i empàtica com les que té Theodore amb Samantha, no ens hi podríem enamorar?

El protagonista d’Ex Machina (Alex Garland, 2015) també s’endú carbasses sintètiques. Caleb (Domhnall Gleeson), un programador que treballa a Bluebook, el motor de cerques més important del món (succedani clar del nostre Google), es convidat pel president de l’empresa, Nathan (Oscar Isaac), a passar una setmana a un centre aïllat amb un encàrrec sorprenent: aplicar a un robot humanoid el test de Turing (prova proposada pel matemàtic Alan Turing al 1950, que consistia a valorar si una intel·ligència artificial pot imitar el comportament humà fins al punt de no revelar la seva naturalesa sintètica). Caleb coneixerà així a Ava (Alicia Vikander), una ginoide amb una consciència tant ‘humana’ que… bé, millor que ho veieu per vosaltres mateixos!

 

 
Com les robots assistents de Nathan, la ciència-ficció ha representat molts cops humanoids sexuals, sovint ginoides, sotmeses als seus creadors; històries que han reforçat la cosificació sexual de la dona. Un exemple recent és la pel·lícula sèrbia Ederlizi Rising (Lazar Bodroza, 2018), que mostra com la relació entre un home i una robot pot esdevenir una metàfora de dominació i masculinitat abusiva. L’acció es situa al segle XXII on l’activitat humana ha portat al límit els recursos naturals de la Terra i l’astronauta (Sebastian Cavazza) es enviat al sistema solar més proper al nostre, Alpha Centauri, acompanyat de Nimani (Jessica Stoyadinovich) una robot femenina intel·ligent que farà més de companya sexual que d’assistent durant el viatge. 

 

 
També al cinema hem vist androides al servei (sexual) dels seus clients. Un cas prototípic és el personatge de Gigolo Joe a Inteligencia Artificial (Steven Spielberg, 2001). Jude Law interpreta a un robot programat per donar satisfacció sexual a les dones, en un futur on l’escalfament del planeta ha provocat desastres climàtics. La tecnologia permet desenvolupar robots intel·ligents però incapaços de sentir, amb una actitud basada en la lògica sense emocions. Una empresa tecnològica molt avançada, Cibertronics, proposa la creació d’un robot amb capacitat per estimar. El resultat, David (Haley Joel Osment), un robot nen que amb l’ajut de Joe intentarà convertir-se amb un nen ‘de veritat’ per, així, recuperar l’amor de la seva mare humana.

 

 
En el camp de les sèries, en els darrers anys han popularitzat la presència de robots amb intel·ligència artificial a les ficcions. Entre les més destacades, pel tema que ens ocupa, citarem tres d’elles. En primer lloc, l’antologia britànica Black Mirror (2011- ), caracteritzada per presentar a cada episodi una història diferent sobre els perills del progrés tecnològic, des d’un punt de vista personal. Al primer capítol de la segona temporada, titulat Vuelvo enseguida (Be Right Back, 2013), una jove perd en un accident a la seva parella, Ash, i decideix encarregar una rèplica sintètica d’ell. L’Ash tecnològic (interpretat pel mateix Domhnall Gleeson que protagonitza Ex Machina) es comporta aparentment gairebé igual que l’original, però és molt més obedient i previsible. Una excel·lent història que ens fa reflexionar sobre què és allò que ens fa humans i si és irreproduïble artificialment.

 

 
La sèrie sueca de ciència-ficció Real Humans (2012-2014) està ambientada a un present alternatiu on els ‘hubots’ (robots amb aparença humana, tant masculina com femenina) són utilitzats com a treballadors, servents o amb fins sexuals. Entre ells hi ha que tenen una intel·ligència avançada, capaços de sentir emocions i desitjar ser un individu lliure. Paral·lelament, s’estén un partit d’extrema dreta anomenat ‘Real Humans’ que criminalitza als robots i recolza la seva persecució per protegir els llocs de treball o per evitar les relacions afectives i sexuals entre humans i ‘hubots’.

 

 
Una sèrie d’actualitat sobre aquesta temàtica és Westworld (2016- ), que adapta la idea de la pel·lícula homònima de Michael Crichton (1973). La història està ambientada a un parc d’atraccions tecnològicament avançat amb temàtica del Far West, poblat per robots intel·ligents programats per satisfer les fantasies més salvatges dels visitants del parc. Els ‘amfitrions’ estan programats per no fer mal de cap manera als humans; per tant, els humans tenen llibertat absoluta per fer el que vulguin amb ells, incloses les violacions i els assassinats. Excel·lent sèrie d’HBO que ens permet reflexionar sobre les misèries humanes i les relacions entre dominats i dominadors. 

 
Al llarg d’aquest text hem vist com la ficció audiovisual ha plasmat els problemes de convivència i els dilemes ètics que es desprenen de la futura relació entre humans i robots conscients. Situacions més o menys versemblants  d’anticipació que ens permeten revisar les nostres idees sobre la humanitat i ens preparen cap a l’endemà tecnològic.

Per acabar, una pel·lícula molt singular, WALL·E (Andrew Stanton, 2008), on a banda de la trama ecològica, veiem una tendra història d’amor entre dos robots inoblidables, WALL·E i EVA; dues màquines que ens fan intuir un futur on les emocions no seran exclusives dels humans.