The Velvet underground & Nico. Polygram, 1996
The Velvet Underground és un dels grups més reivindicats i valorats de la història del rock. Són molts els artistes i moviments musicals que fan referència a la influència que la Velvet ha tingut en la seva formació. The Velvet underground & Nico (1967) va ser el seu primer disc.
Us presento la banda:
Lou Reed (Nova York, 1942) Fundador, líder, guitarrista, cantant i compositor de la majoria de les cançons del grup fins el 1970. Poeta abans que músic, la seva carrera no tan sols va continuar imparable després de la Velvet amb llibres, discos i cançons que són llegenda viva del rock, sinó que supervivent nat, encara continua en actiu acompanyat i acompanyant la seva dona Laurie Anderson amb qui fins i tot s’atreveix a recitar poetes catalans.
John Cale (Garnant, País de Gales, 1942) Co-fundador de la banda. De formació clàssica i multiinstrumentista tocava principalment la viola, el piano i el baix. Va deixar la Velvet després del segon disc: White Light/White Heat (1968). Amb referents avantguardistes com John Cage o La Monte Young va iniciar una carrera en solitari dins del corrent minimalista amb discos històrics com Paris 1919 (1973) També ha destacat en la seva faceta de productor d’artistes com Modern Lovers, Nico, Patti Smith,The Stooges… Als seus 70 anys (complerts) continua en actiu.
Sterling Morrison (East Meadow, Nova York,1942 – Poughkeepsie, 1995) Guitarrista i baixista des dels inicis, va mantenir l’esperit de la Velvet fins i tot després de la marxa de Lou Reed. Un any després (1971) ell mateix també va abandonar. Va col·laborar en alguns discos dels seus amics, però es va dedicar principalment a completar els seus estudis de literatura a diverses universitats i a exercir de professor. Va morir amb 53 anys víctima del limfoma de Hodgkin. L’any 1996, Reed, Cale i Tucker, reunits al Waldorf Astoria de Nova York per la inclusió de The Velvet Underground al Rock’n’Roll Hall of Fame, li van dedicar la cançó:“Last Night I Said Goodbye to My Friend”.
Maureen Tucker (Levittown, Nova York, 1944) Bateria del grup. Tot i la seva forma peculiar de tocar totalment autodidacta, i que va marcar el so característic de la Velvet, passava desapercebuda entre tants egos. Posteriorment s’hi va dedicar a la vida familiar amb incursions puntuals i esporàdiques en el mon de la música. Com quan va fer una versió de Sticking with you amb Jonathan Richman, i un parell de discos: Playin’ possum (1981) i Life in Exile After Abdication (1989). El 1991 va gravar I spent a Week There the other night amb la col·laboració de Reed, Cale, Morrison i Violent Femmes.
Nico (Christa Päffgen, Colonia, 1938- Eivissa, 1988) Model i actriu de prestigi, va arribar a Nova York enlluernant amb la seva bellesa i enigmàtica personalitat. La seva participació com a cantant amb la Velvet va ser una imposició d’Andy Warhol. De fet només va participar en aquest disc que porta el seu nom. Però si algú es pensa que Nico era només una “cara bonica”, s’equivoca de totes, totes. Posteriorment va continuar la seva carrera tant musical com en el cinema fins que va morir de forma accidental a Eivissa. Per als mitòmans sempre ens quedaran els anuncis de Terry, la Dolce Vita de Fellini, la versió del The End (The Doors) amb el seu harmònium i els films amb Philippe Garrel.
Andy Warhol (Pittsburgh, 1928-Nova York, 1987) Creador i màxim exponent del pop-art. Productor, mànager i autor de la famosa portada del plàtan va convertir The Velvet underground en el que ara anomenaríem la banda resident de la seva Factory. Fins i tot va fer una pel·lícula amb els assajos de la banda The Velvet Underground & nico: A Simphony of Sound que fa formar part de l’espectacle Exploding Plastic Inevitable.
La presència de Nico i de l’univers Warhol en aquest primer disc va donar un valor afegit de glamur, morbo i “modernitat” a la transgressora aposta musical de la Velvet. Ha passat a la història sí, però sense ells el grup va mantenir la genialitat creativa mentre es va mantenir la formació inicial: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Moe Tucker (que havia substituït a Angus McLise abans de gravar el primer disc) Amb aquesta formació van gravar l’impressionant i imprescindible White Light/White Heat (1968).
La marxa de John Cale, substituït per Doug Yule, va influir en el so, que es va tornar menys experimental i més rocker. Sota la batuta de Lou Reed van gravar dos discos menys foscos que l’anterior però igualment genials The Velvet underground (1969) i Loaded (1970).
Però sense Lou Reed, només la presència de Morrison i Moe Tucker mantenien l’esperit original de la Velvet. La marxa de Morrison va deixar el nom de la banda en mans d’un Doug Yule cantant i multiinstrumentista que va exercir de líder amb una formació totalment insòlita amb Walter Powers al baix i Willie Alexander als teclats (i Moe Tucker de baixa maternal) Doug Yule va gravar el disc Squeeze (1972) tot sol i després encara va reclutar nous músics per fer la gira de promoció. Va ser el final oficial de The Velvet Underground.
I el principi de la llegenda….
2 Comments
Un disc innovador, essencial i únic en tots els sentits que ha marcat la meva vida. Gran post, Chelsea girl!
Bon viatge Mr Reed 🙁
Sempre ens quedara la seva música i les experiències viscudes amb elles
Lou Reed a les Biblioteques de Barcelona