Mouawad, Wajdi. Ànima
Barcelona: Ed. del Periscopi, 2014
Mouawad, Wajdi. Ánima
Barcelona: Destino, 2014
Si em podeu treure per fi un tros d’ànima
i no fer-me mal sense miraments
no poséssiu cap cara d’espant
al veure’m per dins el cor ben corcat
“Mirall capgirat” UMPAH-PA
Animisme (metnol, filos. i relig.): Creença segons la qual tot objecte o fenomen de la natura és posseït per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen; són, per tant, esperits no sotmesos a les lleis de la natura i amb una actitud intencionada (GEC).
Wajdi Mouawad (Beirut, 1968) ha escrit una novel·la salvatge, profunda, delicada i sangonosa, que ha compost amb entranyes animals i amb les ànimes que poblen la terra. Una novel·la de contrastos en equilibri. Que fa prémer les dents i pessiga el cor amb tenalles d’acer. S’ha deixat assessorar per forenses, zoòlegs, historiadores i poetes.
Un crim escabrós impulsa el protagonista, Wahhch Debch, a un viatge per la frontera “americana-canadenca” a la cacera de l’assassí de la seva dona: un indi mohawk al qual vol veure el rostre per comprendre. No anticipo res d’especial. Tot això se sap de seguida i és només el detonant que projecta el protagonista a un llarg recorregut a la recerca de la seva ànima. Cop de puny frontal que ens posa en situació des de les primeres línies.
Novel·la negra panteista i road novel, narració amb rerefons polític en què els fantasmes de Mouawad tornen a agafar forma literària i a servir-se de la tragèdia grega com a estructura troncal. El replantejament del sentit de la venjança, la llavor de l’odi i la guerra que es reprodueixen a cada nou enfrontament, la sang que engendra la sang. On queda l’ànima humana? De quina matèria està feta? Hi ha algun component que predomini sobre la resta? Alguna possibilitat de redempció per a l’espècie?
Wajdi Mouawad va néixer fa 46 anys al si d’una comunitat cristiana maronita de Beirut i als vuit anys, per fugir de la Primera Guerra del Líban, va marxar a França amb la seva família fins que els en van expulsar i van anar a parar al Quebec. Ara resideix a Toulouse i s’ha convertit en un dels dramaturgs de més èxit a Europa. Un periple vital, d’exili en exili, que li ha resultat traumàtic però també fascinant. La seva producció es mou entre la memòria i la línia de fuga de la memòria. Entre el record i la inseguretat del record. Afirma que va ser educat en l’odi als altres: musulmans, xiïtes, drusos, jueus, palestins, israelians. Li va costar ser-ne conscient i despendre’s aquest odi inculcat. Actor i director de teatre, a més de dramaturg i novel·lista, afirma que l’escena suposa per a ell un espai per recuperar una infantesa fragmentada. Els protagonistes de les seves obres són persones marcades profundament per la tragèdia. Algunes, ni tan sols l’han viscuda de manera directa, cosa que no impossibilita que en pateixin les conseqüències. La tesi que es desprèn tant del seu teatre com de la narrativa és que, sotmeses a segons quines circumstàncies, totes les persones són capaces de cometre atrocitats. Per tant, sembla suggerir que, més que buscar culpables demoníacs, allò que urgeix és evitar que aquestes circumstàncies es donin.
La descoberta dels clàssics grecollatins, Sòfocles en especial, va proporcionar-li força respostes i motlles narratius, que ha adaptat a la seva època i cosmovisió. La tetralogia Le sang des promesses (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) li ha aportat renom internacional. També a casa nostra: Incendis, amb traducció de Cristina Genebat i sota la direcció d’Oriol Broggi, va omplir els teatres de Catalunya per on va girar amb un èxit aclaparador durant el 2012 i el 2013. Del 18 de juny al 27 de juliol, La Perla, 29 programa la darrera obra de la tetralogia: Cels, a la Biblioteca de Catalunya.
Però en aquest post no vull parlar del seu teatre sinó de la novel·la que ha guanyat, entre d’altres, el premi Llibreter 2014: Ànima. Cal reconèixer, per començar, el treball de la traductora, l’Anna Casassas: la versió catalana d’Ànima és excel·lent.
La novel·la s’estructura en 3 parts i una coda final, amb nombrosos capítols molt curts cadascuna.
Una de les grans troballes d’Ànima és que cada capítol està explicat per un animal que Mouawad recrea amb molta perícia. Excepte a la tercera part, cadascun dels capítols té per títol el nom científic llatí d’animals molt comuns (FELIS SILVESTRIS CATUS CARTHUSIANORUM, CANIS LUPUS FAMILIARIS, MUS MUSCULUS, etc.). Al final hi ha un glossari amb les correspondències en català, però és divertit (i senzill) jugar a endevinar de quin animal es tracta a partir de la narració. Les recreacions dels animals estan molt ben documentades i el resultat, tot i que evidentment fantàstic, resulta molt versemblant. Aquesta és una part deliciosa de la novel·la. No es tracta de cap recurs efectista. Les mirades dels animals possibiliten una descripció distanciada, sense judicis morals, dels actes humans, cosa que es trenca a la darrera part (la menys reeixida potser, la més previsible), en què és un instructor qui narra els esdeveniments. Els animals són testimonis silenciosos d’accions humanes absurdes, que van des de la violència més extrema a l’altruisme més commovedor i passen per diverses formes de tendresa (allò dels ‘contrastos en equilibri’ que comentava al principi). Accions que evidencien la insensatesa que sovint constitueix i guia les vides humanes. La manera d’escriure que acompanya cada pensament animal recrea el seu comportament i el seu món, cosa que juga a favor de l’amenitat de la lectura i que complementa molt bé el caràcter totèmic que traspua, característic de la cultura mohakw. Un exemple: la papallona s’expressa amb frases curtes, com un aleteig ràpid i efímer (frase-punt, frase-punt: “Tots els humans s’assemblen. Tenen la mateixa cara. No els diferencio. Però en ell m’hi fixo. El veig”).
El protagonista és un personatge solitari i estranger a la manera d’Albert Camus, amb conflictes interns que el turmenten i que es barregen amb els esdeveniments externs fins a formar-hi un tot. El relat se situa en un moment tràgic de la seva vida (acaben de violar i d’assassinar brutalment la seva dona), però aquesta tragèdia detonant no serà l’única que li tocarà patir. El seu periple l’obligarà a revisitar d’altres fets tant de la seva història personal com de la del seu poble.
L’autor s’implica profundament amb el personatge i ens hi arrossega. Forces atàviques semblen guiar-lo (i guiar-nos) per una frontera americanocanadenca (de Mont-Real, al Quebec, fins a territori mohawk) de geografia feréstega i bella i amb unes biografies humanes sovint cruels. Mouawad aporta pinzellades sobre la història dels indis mohawk, sobre les colonitzacions occidentals que han patit, amb els genocidis d’índole diversa que comporta tota colonització. No en són els protagonistes, però. Hi ha una altra història que li interessa més, però no deixen de ser fonamentals en la trama, tant des del punt de vista argumental com per l’esperit que li infonen.
Ànima és una novel·la que barreja gèneres, cultures, dolors i grandeses sense miraments. Atàvica, salvatge, animista, existencialista, bella. Hipnòtica.
Val la pena deixar-s’hi portar.
3 Comments
Aquest llibre em va entusiasmar, Un llibre inclassificable, dur fins a “ferir la sensibilitat” en molts moments de la seva lectura.El que considero més arriscat és la narració, trobo increïble com Wadji trasllada l’obscuritat, la desesperació, la tristesa del seu personatge a la veu dels animals, ja que son ells els que expliquen el que veuen, el que senten i el que creuen que sent el protagonista.
Aquest llibre el tinc a la llista de pendents i desitjant començar-lo…
Una novel.la que no et pot deixar indiferent. La veu narradora, la història, l’horror, el dolor… Una joia i una raresa que has de llegir amb coratge, sabent que et farà mal.