Article d’Albert Jornet Somoza
En el marc de la celebració dels 25 anys de clubs de lectura de Biblioteques de Barcelona, tindrem la premi Nobel de literatura Annie Ernaux en una conversa amb la periodista Anna Guitart al voltant de la seva reconeguda carrera literària.
Dimarts 11 de juny, a les 18.30h
Biblioteca Jaume Fuster
Entrades exhaurides
La conquesta de l’escriptura
Poques obres literàries són tan coherents, malgrat acumular un bon grapat de títols al llarg de dècades, com la de l’Annie Ernaux. Potser perquè el seu debut es va donar passats ja els trenta anys, amb Les armoires vides (Els armaris buits, 1974), va poder irrompre en el panorama editorial francès una veu madura que mantenia intacta la fermesa d’un desig d’escriptura que de ben jove s’havia expressat en el seu diari personal: “escriuré per venjar la meva raça”, anotava amb vint-i-dos anys, segons va recordar en rebre el premi Nobel, el 2022.
Com ella mateixa ha explicat diverses vegades, un fet determinant que va empènyer la seva voluntat d’escriure va ser la lectura de Simone de Beauvoir i de les primeres obres del sociòleg Pierre Bourdieu, que el 1964 havia publicat, amb Jean-Claude Passeron, Les héritiers (Els hereus), un estudi sobre les desigualtats socials, econòmiques i culturals, que el sistema educatiu francès no només no contribuïa a pal·liar sinó que perpetuava, sostingudes en les pràctiques simbòliques i intel·lectuals prestigiades, en el gust i la distinció. D’aquí que els primers passos de la trajectòria literària d’Ernaux estiguessin dedicats a l’exploració d’un doble desencaix viscut en carn pròpia: el de la col·lisió del món rural i humil dels seus orígens amb la seva passió lectoescriptora; i alhora el del rebuig de la seva condició de classe, de dona i de províncies en el sofisticat univers de la burgesia, al qual havia pogut accedir mitjançant els estudis i el seu matrimoni.
Però és especialment a partir de la seva quarta obra, La place (El lloc, 1983), quan tots aquests elements troben un estil que serà seu per sempre més. El record de la mort, catorze anys abans, del seu pare, home treballador d’un petit poble de la Normandia, l’havia empès a una labor de recuperació i de comprensió del seu passat, que desembocà en la necessitat de modelar una escriptura que ella mateixa anomenà “plana”, allunyada del grand style de la tradició francesa per a poder fer justícia al món patern, tan enemic del retoricisme i tan menyspreat per la societat lletrada. La venjança de la seva “raça” tindrà a veure, abans que res, amb la força i la forja d’una narració que farà representables les diverses formes de violència quotidiana sofertes pels qui, com ella, provenen d’un entorn provincià, d’una cultura pagesa i de classe obrera. Tan és així que, amb el temps, Ernaux ha estat reconeguda com la clara precursora d’allò que a França ha esdevingut, ja al segle XXI, l’últim gran fenomen literari: els anomenats “relats dels trànsfugues de classe”, és a dir, dels desclassats cap amunt, com Didier Eribon, Edouard Louis, Mathieu David o Rose-Marie Lagrave.
Sota l’aspecte d’un estil senzill i fàcil de llegir trobem, en l’escriptura d’Annie Ernaux, un art de la selecció i del muntatge que articulat sobre una enunciació memorialista en primera persona. I, en canvi, el subjecte que es manifesta en la seva obra defuig qualsevol psicologisme, qualsevol discurs de la l’excepcionalitat individual. Al contrari, com ens diu a L’écriture comme un couteau (L’escriptura com un ganivet, 2002), la seva exploració en el passat no busca dir el “jo” o retrobar-lo, sinó “perdre’l en una realitat més vasta, una cultura, una condició, un dolor”, per analitzar amb ull crític, o sigui, sense moralisme ni indulgència, els elements socials, polítics i morals que han anat determinant les seves experiències. Més que d’un relat autobiogràfic es tracta, segons ella mateixa formula, d’una mena d’autosociobiografia on el treball d’escriptura busca emplaçar-se en algun lloc entre “la literatura, la sociologia i la història”.
Res en l’obra de l’escriptora resulta superficial, com podria transmetre’ns la seva escriptura en aparença. Més aviat són molts els aspectes que estan travessats per tensions i contradiccions: el “jo” és central en l’enunciació però està desplaçat com a objecte de l’enunciat, els afectes no s’expressen però impregnen subterràniament el text, la literatura no es vol literària, les forces socials que s’hi mostren no són unívoques sinó sempre obertes al treball d’interpretació. I les experiències que s’hi aborden estan banyades per la incomoditat; són experiències inhòspites, difícils d’habitar perquè no encaixen amb els discursos i expectatives validades, perquè la seva existència és de l’ordre del secret o del fantasma. Ella en dirà “l’inefable social”; allò que roman innominat en el pla col·lectiu.
Si aquesta exploració començava amb la recuperació de la vida del pare, a la qual s’hi afegiria ràpidament la de la mare a Un femme (Una dona, 1988) així com en relats posteriors com La honte (La vergonya, 1997) o Je ne suis pas sortie de ma nuit (No he sortit de la meva nit, 1997), a Passion simple (Pura passió, 1992) Ernaux dirigia la mirada als conflictes i als usos amorosos de les dones del seu temps, a través del relat fred de l’obsessió que va viure per un amant. Una línia que continuarà amb obres com L’événement (L’esdeveniment, 2000), L’occupation (L’ocupació, 2002), Memoire de fille (Memòria de noia, 2016) o Le jeune homme (L’home jove, 2022), entre d’altres. L’avortament clandestí, la gelosia més paralitzant, les primeres vivències sexuals (i la manca de coneixement al respecte) i la relació sentimental que va tenir amb un noi molt més jove que ella són les experiències que prenen el focus, respectivament, per a intentar desgranar i descriure, entre la densa trama de la realitat passada, moments, sensacions o fets que li aportin llum. L’escriptura d’Ernaux busca, així, delinear els contorns de l’experiència inhòspita per a fer-la comprensible més enllà del judici moral. Per això no busca explicar-la, com afirma a Passion simple, “sinó senzillament exposar-la”, per a fer emergir “l’angoixa i l’estupor” (comparades al primer impacte de la pornografia) amb les que un “jo”, qualsevol “jo”, la viu i les fixa a la memòria.
Els anys (súper 8)
D’aquesta manera, el conjunt de l’obra d’Ernaux s’erigeix cohesionat per un estil particular i per la voluntat quasi compulsiva de registrar tot un seguit de maneres de fer, de sentir i de relacionar-se que no li pertanyen només a ella sinó a un subjecte col·lectiu, marcat per les circumstàncies d’època que li donen la forma. I dins d’aquest designi sens dubte el seu projecte més ambiciós, i també el de més envergadura, és el llibre Les années. Es tracta, de fet, d’un text que, d’alguna manera, serveix de marc de tota la seva obra, i en la qual els motius centrals de tots els seus altres llibres (fins i tot els que encara no havia escrit) apareixen en una gran composició cronològica.
A partir de la descripció de fotografies personals que comprenen des que era petita al present de l’escriptura (on s’hi afegeixen també les imatges en moviment del vídeo), Ernaux construeix el relat autosociobiogràfic de les més de sis dècades viscudes, amb el propòsit d’inscriure la seva pròpia vida en el contínuum històric que la va antecedir i que la succeirà. Per a fer-ho, i d’una manera excepcional en la seva producció literària, l’autora renuncia a l’ús del “jo” gramatical, que serà substituït per la tercera persona en què s’assenyala a ella mateix en l’alteritat de la fotografia (la de l’estranyesa alienant que hi produeix la transformació soferta) i també per la primera personal del plural; un “nosaltres” estructurant, difús i mal·leable, que no es tanca en cap identitat concreta però que no deixa d’estar situat en el seu esdevenir.
D’aquesta manera, l’obra avança amb una relativa linealitat temporal, convocant un arxiu heterogeni i el record d’una munió inacabable d’esdeveniments, fenòmens, coses, emocions, pràctiques comunes, etc. Això permet a Ernaux elaborar un discurs històric que va molt més enllà de la història dels successos polítics més rellevants (que també hi apareixen, per suposat), sinó que hi traça una història d’històries: la història dels sentiments i tabús que han acompanyat a cada època (des de la moral catòlica al consumisme neoliberal, passant pel maig del 68 o l’omnipresent fantasia securitària posterior a l’onze de setembre de 2001); la història de les costums, dels hàbits socials, i dels objectes que han anat materialitzant i circumdant les formes de relacionar-nos entre nosaltres i amb el món (des del cotxe al mòbil, des del maquillatge a la píndola antiabortiva); la dels silencis i els oblits que se superposen de generació en generació, que és també la de les converses de sobretaula (des de les que compartien els seus avis, sobre les penúries de la postguerra, a les que manté amb els seus dos fills i les seves parelles i fills, sobre sèries americanes, videojocs i desídies polítiques).
Un episodi d’aquesta història d’històries és el que conforma Les années Super 8 (Els anys súper 8, 2022), composat pels vídeos domèstics que havien enregistrat Annie i Philip Ernaux des de la possessió de la seva primera càmera fins al seu divorci. Amb muntatge del seu fill, David, el text de la pel·lícula, escrit i llegit com a veu en off per la pròpia autora, dissecciona amb el seu acostumat bisturí crític i sense de cap tipus d’afectació les dinàmiques de gènere i de classe que van marcar la seva relació amb el marit i els fills, en un viatge per la casa familiar i per tots els llocs que visiten (el Xile d’Allende o l’Espanya postfranquista, entre d’altres) que ens fa percebre tot allò que les imatges no revelen i que, de fet, el llenguatge només pot fer entreveure.
Amb Les années, en definitiva, Ernaux ofereix una summa de la seva obra que és també el compendi de la seva vida, i que de nou s’escriu al servei de l’experiència inhòspita, incòmoda, en la seva constant “caça de les sensacions que ja hi són presents, però sense nom”. Aquesta vegada, però, es tracta d’una experiència que comprèn totes les altres, la de l’indefugible pas del temps, la de la duració i el canvi, la de la permanència i l’extinció.
I és que (escriu l’autora francesa)
“tot s’esborrarà en un segon. El diccionari acumulat des del bressol fins al darrer jaç s’esvairà. Es farà el silenci, cap paraula per anomenar-lo. De la boca oberta no en sortirà res. Ni «jo» ni «mi». La llengua continuarà posant el món en paraules. En les converses al voltant d’una taula de festa tan sols serem un nom i el nostre rostre s’anirà esborrant cada vegada més fins a desaparèixer en la massa anònima d’una generació llunyana.”
Per això, a Les années l’escriptura d’Ernaux pren una revolada metafísica que la investeix d’un propòsit molt proustià i alhora modestament testimonial: “salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més”.
39 Comments
Encara tinc pendent descobrir Annie Ernaux, espero poder fer-ho ben aviat.
Molt interessant, just tinc a casa Mémoire de fille, serà la propera lectura 😉
Vaig veure la pel·li “L´evenement” (El acontecimiento/ l´esdeveniment) que adapptava ´de forma excel·lent una de les seves obres i com no havia llegit res d´ella, vaig cercar “Els anys” una novel·la que t´endinsa en l´univers i vivéncies de l´autora i és molt recomanable.
Amb moltes ganes de conèixer aquesta autora que recomaneu.
Salutacions
Vull descobrir l’Annie Ernaux!!
Llegir Annie Ernoux es un plaer. M’agradaria llegir “La dona” perquè el tinc pendent a la llista de possibles lectures.
He sentit a parlar de Annie Ernoux, però encara no m’hi he llançat. A veure si em decideixo
Moltes ganes de llegir a Annie Ernoux, vaig veure-la en una conferència i em va semblar molt interessant.
Aquest any hem llegit al Club de lectura l’ Esdeveniment de l’ Annie Ernaux, un gran descobriment, tinc ganes de seguir llegint aquesta gran autora.
Aquest any, gràcies al Club de Lectura de la Biblioteca de Sant Pau he descobert l’Annie Ernaux amb la lectura de “L’esdeveniment”. Una de les característiques que destacaria de l’autora és la seva capacitat per escriure sobre la seva intimitat sense esquivar les escenes més difícils, però amb suficient control emocional perquè ens submergim sense enfangar-nos i que la història autobiogràfica esdevingui universal.
M’he iniciat amb l’autora amb el llibre “L’esdeveniment”. Destacaria la seva capacitat de l’Annie Ernaux per escriure sobre la seva intimitat sense esquivar els detalls més difícils, però amb un control emocional suficient perquè ens submergim sense enfangar-nos i que la història autobiogràfica esdevingui universal.
Les seves paraules flueixen per la pell. Impossible deixar de llegir sense colpir els coneixements i sentiments.
Vaig veurà la pel·lícula “L’Esdeveniment”, vaig llegir el llibre i encara tinc sensacions a la pell en pensar-hi.
Escriure de vegades és pràctica, altres vegades són les muses les que mouen la ploma de l’escriptor, i poques vegades és un do.
Annie Ernaux té aquest do.
tinc pendent descobrir Annie Ernaux
Ay, qué ganas de leer a esta mujer. No la conocía y sus libros tienen pintaza!
No l’he llegida mai, però hi posarem remei aviat.
Una escritora genial. Molt recomanable tota la Seva obra
Me quedé con las ganas de ir al evento, pero me alegra que las entradas hayan sido reservadas con tanta velocidad
Amb moltes ganes de seguir descobrint obres d’aquesta gran escriptora 🔥
En “EL Lloc”, ANNIE ERNAUX. Ens posa en context. “L’esdeveniment”. Ens interpel·la. “L’escriptura com un ganivet”, ens il·lustra. Si no han llegit el discurs d’acceptació al premi Nobel, els recomano que ho facin. Com a lectores de classe obrera, se sentiran segurament identificades. I com l’autora, llegeixin, per a venjar a la seva raça.
Meravellosa escriptora. Una llàstima que les entrades per sentir-la a la Biblioteca Jaume Fuster ja estiguessin exhaurides quan se’n va obrir la reserva (?). Salutacions.
Hola Santiago
Malauradament, aquest esdeveniment ha provocat una gran expectació i en pocs minuts es va exhaurir l’aforament de la Biblioteca Jaume Fuster (240 places). Lamentem les molèsties ocasionades per no poder atendre tot l’allau de peticions, ja que l’aforament de la sala és limitat i s’ha de garantir la seguretat de tothom i el bon funcionament de l’acte. L’entrevista s’enregistrarà i es podrà veure en el canal de YouTube de Biblioteques de Barcelona i al Bibarnabloc uns dies després.
Amb ganes de descobrir/llegir l’Annie Ernaux. Una llàstima no haver pogut estar durant las eva entrevista.
Properament, la trobaràs al nostre canal de YouTube.
Quin gran plaer llegir l’Annie Ernaux! Si encara no heu llegit cap de les seves obres, l’estiu pot ser un bon moment per descobrir-les.
Jo em vaig quedar sense cadira però igualment encantada que un acte organitzat pel meu servei públic preferit, les biblioteques de Barcelona, lluís el cartell de “entrades exhaurides” només 1/2 minut després que s’obrís la reserva…
Bon estiu a tothom i bones lectures 💜
Hola Lluïsa. Ja tens el vídeo disponible a YouTube https://youtu.be/rc9ECcaqTsg
Hamlet; un inequívoco en la experiencia de la vida y en la literatura.
Disfruto de los grandes clásicos adaptados al contexto actual, y Hamlet mujer, podría ser un intenso cambio de perspectiva, y de personalidad que le diera un giro a la historia.
Eso si, rodeada de figuras masculinas con el objetivo de vengar la muerte de su padre, aunque se dude de las realidad de ello.
La cuestión final es el conflicto interno que ahora existirá en una mujer y que existe en cada uno de nosotros, de una u otras maneras.
Disfruto con Shakespeare y disfrutó de los pequeños momentos de la vida.
Debí Andres
Un abrazo
Una entrevista muy interesante
He vist “El acontecimiento/L’esdeveniment” que adapta un dels seus llibres però encara tinc pendent llegir-la, espero fer-ho aquest estiu!
Espero descobrir-la aquest estiu!
Encara no he llegit cap llibre d’aquesta autora, però si que n’he sentit parlar dels seus llibres. L’anoto a la llista de pendents. 🍀
Encara no he llegit res d’ella, espero fer-ho aviat
Proposta interesant, no conec a aquesta autora i espero fer-ho aviat
M’heu despertat la curiositat… s’haurà d’investigar!
Leer a A. ERNEAUX, leerse descubrirse… porque en cada posicionamiento me muevo yo con ella, su hilo de escritura me lleva, me guía y sin darme cuenta estoy ahondando en mi oscuridad serena…
Té una gran capacitat d’analitzar-se, d’entendre l’entorn i de transmetre-ho amb una aparent fredor
És una de les autores que tinc pendent de llegir. Espero poder-m’hi posar aviat.