L’Apologia de Sòcrates és potser la primera obra escrita per Plató amb el seu mestre Sòcrates com a personatge principal. Narra el judici al qual va ser sotmès i que va concloure amb la seva condemna a mort. Hi ha diversos aspectes que fan d’aquesta obra una bona iniciació a la filosofia de l’antiga Grècia i a la vida i pensament de Sòcrates.

La font principal per la qual coneixem la vida i ensenyaments de Sòcrates és Plató, ja que no hi ha constància que Sòcrates escrigués res. Com altres fills de famílies importants, Plató va atendre els ensenyaments de Sòcrates a la seva Atenes natal i va desenvolupar a partir d’ells la seva pròpia cosmovisió, en la qual el llenguatge exerceix un paper fonamental. Hi va haver altres deixebles de Sòcrates, que van fundar corrents i escoles propies, però han estat els textos de Plató els que, por derives històriques concretes, ens han arribat com a font principal.

Plató va començar a narrar la vida i el pensament de Sòcrates després de la seva mort i per això es pensa que l’Apologia pot ser la seva primera obra. Pertany al que s’anomena l’etapa de joventut i les obres d’aquesta època reflecteixen amb relativa fidelitat l’ensenyament propi del mestre. Posteriorment ve una etapa de maduresa –la principal obra de la qual és El banquet– i finalment una etapa de vellesa -amb La República com a obra més destacada-. A mesura que Plató escrivia s’allunyava del contingut original de Sòcrates, que va esdevenir el personatge que vehiculava el seu propi pensament.

L’Apologia és la narració del discurs de defensa de Sòcrates davant d’una assemblea de 500 jutges escollits per sorteig entre els atenesos, que havien d’avaluar els càrrecs presentats per tres ciutadans: Anitos, Licon i Mèlet. Avui dia es pensa que l’acusació va ser fruit de la malvolença, però en aquell moment se’l va acusar de rebutjar les divinitats de la ciutat -que llavors tenien un paper similar al dels sants del nostre temps-, inventar-se deïtats noves i corrompre els joves amb els seus ensenyaments. En conclusió, d’impietat.
 

 
El que és cert és que el seu pensament es desenvolupa en un context en què els sofistes han posat en dubte les tradicions i els valors heretats. Encara que Sòcrates valora la crítica i el dubte, s’allunya dels mètodes sofistes i advoca per la difícil recerca de la Veritat; per això utilitza un llenguatge propi amb metàfores religioses per mostrar la seva cosmovisió i fer la seva crítica. L’acusació pretenia acusar Sòcrates de ser un sofista i probablement no hauria prosperat si no hagués passat en un context de crisi i derrota postbèl·lica, en el qual la ciutadania atenesa no estava receptiva per establir distincions i sí per buscar caps de turc.

L’Apología no és, doncs, com la majoria dels textos de Plató, un diàleg entre dos individus o més, sinó un al·legat, la defensa íntegra del mateix Sòcrates davant dels seus jutges. Avançant-se 2.500 anys al thriller de Hollywood, hi va rebatent les acusacions, de vegades mostrant contradiccions en l’acusació, de vegades assenyalant com a falsos fets dels quals se l’acusa, de vegades explicant en què ha consistit veritablement la seva pràctica filosòfica, tot això davant d’un jurat que sobretot havia sentit parlar de Sòcrates per tercers. Hi ha un aspecte particular de la seva defensa que ens permet entendre quin era el rol que Sòcrates assignava a la filosofia, que té a veure amb un posicionament ètic i polític.

Sòcrates es compara ell mateix en relació amb la ciutat i els seus habitants com un tàvec que molesta un cavall. El tàvec -diu- impedeix que el cavall s’adormi; no li suposa un perill, però el manté despert. Amb les seves preguntes, Sòcrates ha estat aquest tàvec per a la polis atenesa. La seva tasca era esperonar i mantenir desperts els seus ciutadans perquè no s’adormissin, perquè no visquessin sota l’engany de falses creences sobre ells mateixos i sobre el món. Hi ha dedicat la seva vida, desatenent els seus negocis i afers privats i buscant el bé de la ciutat, en lloc de, com molts atenesos, dedicar-se al benefici propi, a enriquir-se (mitjançant la usura o el tràfic d’influències) o al propi plaer. Qui voldria sacrificar-se en una pràctica tan poc agraïda com la seva, quan ell no hi sigui?, pregunta a la seva audiència.

Veiem, doncs, que per a Sòcrates -i també per a Plató- l’exercici de la filosofia té a veure amb la Veritat, però no amb qualsevol veritat. Té a veure amb aquella Veritat que és incòmoda per a un mateix; la filosofia no pertany a l’àmbit de l’opinió, l’engany, o la calúmnia, sinó a la Veritat sempre difícil d’assimilar que potser no estem fent les coses tan bé com les hauríem de fer. És un posicionament ètic i polític difícil d’avaluar i en risc de sucumbir davant de cada crisi.

Prova que es tracta d’una crítica compromesa amb la Veritat -i no un simple atac cec- consisteix en l’actitud amb la qual Sòcrates acull la seva condemna. Entén que la crítica social només té sentit com a part d’un procés de perfeccionament de la polis (el cos polític dels ciutadans) i que només és vàlida en el context d’un sistema social i normatiu concret, amb les seves lleis i les seves tradicions, iguals per tothom. La filosofia significa exercir la crítica dins dels mateixos límits que tracta de trencar; significa tractar de millorar allò que es critica. En aquest difícil equilibri entre cega observança de la llei i rebuig total de l’status quo, Sòcrates va donar una mostra exemplar de la necessitat i virtut de la pràctica filosòfica.
 

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat