Portell, Sebastià
Ariel i els cossos
Barcelona: Empúries, 2019

 
L’anterior llibre de Sebastià Portell, va ser un petit esdeveniment, l’aparició d’un autor nou, “carn fresca” a la literatura catalana. El dia que va morir David Bowie va crear molta expectació, més que pel llibre en si, per què seria capaç de fer l’autor en un futur. I el futur ja ha arribat.

En aquest llibre coneixerem a Ariel. I en les dues parts que conformen el llibre veurem Ariel interactuar més enllà dels rols home-dona. No queda gens clar que aquests rols se li puguin aplicar, o no sempre, o no de manera binària, ni sempre igual. Ariel és més que això i ens permet veure les relacions humanes des d’un altre punt de vista. Les relacions com construccions, com un relat que ens fem, com ficcions que armem però fent veure que no. Críptic? És el que hi ha. Però és aquesta dificultat el que fa que la narració circuli per llocs que potser no són els que ens esperem ni tampoc les reaccions dels personatges. És això en definitiva el que fa d’aquest llibre quelcom sorprenent.

Ariel, amb una androgínia perfectament estudiada, pot passar per home o per dona; no es defineix, són els altres personatges que l’etiqueten i graviten al seu voltant en aquest univers arielcèntric. Dues parts diferenciades i dues versions d’Ariel, dues històries que podrien ser més per les possibilitats que té el personatge. No és un llibre fàcil, qui vulgui una continuació d’El dia que va morir David Bowie quedarà decebut i una mica perdut, aquest llibre també demana al lector un petit esforç. Que ningú s’espanti, no és un llibre difícil ni per entesos ni dens fins a fer-lo de mal llegir, res d’això, però no és un llibre simple.
 

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

 

 
Sebastià Portell ha fet un pas endavant en aquest llibre. Una estructura més complexa i una història molt més ambiciosa i amb temes que poden ser espinosos o acabar en caricatura. Manté l’equilibri necessari per tenir el llibre al punt ideal i alhora explicar una història interessant, necessària per construir una novel·la que funcioni. Perquè també és important remarcar això: el llibre és una novel·la, amb nivells de lectura i amb molta reflexió però una novel·la, no pas un llibre d’assaig. Després d’un debut literari prometedor ara ens arriba aquest sorprenent llibre i ens deixa amb la intriga d’amb què ens sortirà a la següent.

Podeu llegir un fragment del principi de la novel·la en aquest enllaç, teniu aquest article a núvol, i el propi autor parla del seu llibre en aquest vídeo.
 

 
El llibre va generar molta expectació i s’espera que sigui una de les estrelles del proper Sant Jordi en la secció de llibres no-mediàtics, esteu avisats!