(M. Delaporte y A. de La Pattellière, 2012)

El nombre és una divertida comèdia francesa -un gènere en si mateix- que adapta l’obra de teatre homònima, escrita pel mateix duet que dirigeix la pel·lícula. En ella un grup d’amics es reuneixen per celebrar que en breu una de les parelles tindrà descendència. I és quan comenten el nom que tenen pensat posar-li al bebé quan comencen els problemes i les discussions.
Uns anys més tard es va estrenar una versió d’El nombre feta a Catalunya.

(J. Ward Byrkit, 2014)

Coherence és una de les pel·lícules definitives sobre el gènere “vuit persones atrapades a un menjador”. S’aproxima a la temàtica de les paradoxes temporals d’una manera brillant i original, amb un final d’aquells que et deixa bocabadada. Rodada en només cinc dies, amb un pressupost de cinquanta mil dòlars i un equip de cinc persones -sense comptar els actors-, Coherence demostra que una pel·lícula pot funcionar molt bé sense un ampli desplegament de mitjans.

(S. Potter, 2018)

Sally Potter, autora de la inoblidable Orlando, reuneix en aquest film rodat en blanc i negre a un conegut grup d’actors i actrius. Amb una estructura narrativa similar a la d’Un dios salvaje, el que comença sent una inofensiva reunió de cel.lebració -el personatge interpretat per Kristin Scott Thomas acaba de ser nomenada ministra de sanitat- avança ràpidament cap al terreny de la comèdia negra i mostra moltes de les contradiccions i hipocresies que marquen la societat contemporània.

(K. Kusama, 2018)

Una parella i els seus amics es reuneixen per sopar després de que el seu matrimoni no superés la pèrdua del seu únic fill. Ella s’ha tornat a casar. La trama avança cap el thriller de manera molt aconseguida (especialment destacable el disseny de so i les interpretacions), plena de tensió i paranoia. Va guanyar el Festival de Sitges del 2015.

(R. Polanski, 2012)

Un dios salvaje, pel·lícula que ho té tot per agradar, és l’adaptació de l’obra de teatre escrita per Yasmina Reza, dirigida per Roman Polanski, i interpretada per actors de renom, en la que els pares i les mares de dos nois que s’han barallat a l’escola es reuneixen per parlar sobre aquest episodi.

La història es va rodar en temps real i sense interrupcions, tot i que després s’hi van intercalar algunes escenes rodades en exteriors. És divertida, mordaç i amb unes grans interpretacions.

(L. Buñuel, 1962)

Segurament la millor pel·lícula que apareix en aquest article. Després de l’excel·lent rebuda de Viridiana, Buñuel va provar un “más difícil todavía” i va filmar aquest fascinant exercici d’estil en el que un grup de personatges provinents de l’alta burgesia es veuen abocats a una situació d’absoluta decadència moral. Davant de la desgràcia -l’origen de la qual no s’explica en cap moment- el grup acabarà actuant com si fossin una colla de salvatges. Alegoria? Reflexió metafísica? Pur surrealisme? Uns anys després, Buñuel tornaria a visitar aquest univers amb El discreto encanto de la burguesía.

(Joseph Losey, 1963)

De manera subtil Losey aborda algunes qüestions com l’homosexualitat, un autèntic tabú quan es va rodar la pel·lícula. Però el tema principal gira al voltant d’un dels arguments clàssics del cinema, el de l’intrús destructor encarnat en la figura del servent -interpretat de manera impecable per Dick Bogarde- que representa a una mena de Mefistòfil disposat a corrompre l’ànima del senyor de la casa.

Per conèixer millor aquesta obra mestra del cinema britànic us recomanem el reportatge que el programa de TVE Días de cine va realitzar amb motiu del 50è aniversari de la pel·lícula.

(Joseph L. Mankiewicz, 1972)

Un escriptor de novel·les policíaques rep en la seva mansió l’amant de la seva dona, per proposar-li un pla enrevessat. Els protagonistes, interpretats magistralment per Laurence Olivier i Michael Caine, representen personatges antagònics, amb notables diferències generacionals i culturals.

La pel·lícula està basada en una aclamada obra teatral d’Anthony Shaffer, i esdevé una al·legoria de la lluita de classes.

(Michael Hanneke, 1997)

Una família patirà la perversitat de dos joves veïns que de manera cordial i educada accedeixen a la casa de les seves víctimes.

La pel·lícula mostra un sadisme descarnat amb la intenció de despertar en l’espectador una gran repulsió cap a la violència. No hi ha dubte que l’objectiu s’assoleix de manera rotunda, ja que la trama provoca una autèntica esgarrifança tot i no mostrar de manera explícita les agressions.

Aquesta producció austríaca es va estrenar l’any 1997. Una dècada més tard, Hanneke va rodar una nova versió del film amb actors nord-americans.

(Ozon, François, 2012)

La pel·lícula conté diferents seqüències ambientades en espais exteriors, però els conflictes que exposa tenen com a escenari principal la llar de Fabrice, un professor que obre les portes de casa seva a un alumne que exhibeix un gran talent per a la literatura.

La presència del noi esdevé tan invasiva que violarà la intimitat de la família del mestre.

(Marques-Marcet, Carlos, 2014)

Si alguna pel·lícula reflecteix la situació que patim durant aquests dies, sense dubte, és aquesta. Moltes parelles i famílies es troben separades pel confinament i només es poden veure les cares mitjançant la pantalla d’un ordinador, com els protagonistes de 10.000 Km., que han hagut de distanciar-se físicament per motius laborals i tracten de mantenir viva la seva relació a través de les trucades de vídeo.

Al film sentim als Magnetic Fields cantar Nothing matters when we’re dancing però, què passa quan ja no podem ballar junts?

(Joachim Lafosse, 2016)

Historia de un matrimonio és un dels títols que optava al màxim guardó a la darrera edició dels premis Òscar. Aquesta pel·lícula descriu una ruptura sentimental, fet que pot resultar especialment dolorós quan la parella té fills.

Uns anys abans s’havia estrenat Después de nosotros, film belga que tracta aquest tipus d’argument, tan freqüent a la història del cinema. Però a la pel·lícula de Joachim Lafosse la trama es desenvolupa gairebé de manera íntegra a l’interior de la llar familiar, la qual cosa afegeix un caire més claustrofòbic a les emocions.

(Marc Crehuet, 2016)

Dues amigues que porten molt de temps sense veure’s programen un sopar per presentar-se a les seves respectives parelles. Les diferències entre els nois es comencen a evidenciar des d’un primer moment, tot i que al principi de la reunió encara no són conscients de l’enorme conflicte que existeix entre tots dos. I com és d’esperar, la tensió s’incrementa a mesura que avança la nit.

(Cristi Puiu, 2016)

Sieranevada és una història coral on els personatges conflueixen a una casa que s’erigeix com a protagonista, en la qual les portes s’obren i es tanquen constantment, com una percussió que batega, per salvaguardar els murmuris i per despullar les febleses personals dels diferents membres d’una mateixa família.

Sieranevada és un bon exemple del gran moment que travessa el cinema romanès, que va començar allà per l’any 2007 amb la guardonadíssima 4 meses, 3 semanas, 2 días, de Cristian Mungiu, i que continua deixant mostres d’un enorme talent.

(Álex de la Iglesia, 2017)

Un colla, formada per diferents parelles, s’ajunten a casa d’una d’elles per celebrar un sopar. I un joc agosarat, consistent en llegir en veu alta els missatges que arriben als telèfons mòbils dels diferents assistents, evidencia que tothom té alguna cosa que amagar.

Aquesta pel·lícula, dirigida per Àlex de la Iglesia, és un remake del film italià Perfetti Sconosciuti (2016), de Paolo Genovese.