GENERAL MAJOR FORD, militar britànic
30 de Gener de 1972: “Avui ens manifestarem, perquè des de la partició d’Irlanda el 1922, els catòlics d’Irlanda del Nord hem estat discriminats en aquesta Terra sota control militar. Ens manifestarem, perquè el govern britànic ens va prometre reformes, però tot el que rebem són excuses i tocs de queda. I pitjor, quelcom que ataca el nucli dels nostres drets civils: estan empresonant persones sense ni tan sols jutjar-les. Per això ens manifestarem. I diem al govern britànic: ho farem avui diumenge a Derry, pacíficament. I ho tornarem a fer, tants cops com calgui, fins que l’opressió unionista s’acabi en aquesta província, i la substitueixi un sistema de Drets Cívils per a TOTHOM. Gràcies.” Van ser les paraules del líder del moviment pels drets civils Ivan Cooper, el matí del dia que passaria a la llegenda negra de la història d’Irlanda. Una ferida oberta.
Permet-me fer un mini apunt històric, per si potser no el coneixes. El 1922, després d’anys de conflicte, Gran Bretanya va accedir a concedir la Independència a tres quartes parts de la illa d’Irlanda. Però seguiria mantenint la sobirania sobre els sis comtats del quadrant nord-est. És el que coneixem com IRLANDA DEL NORD, territori No independent. És com si, imagina’t, Catalunya aconseguís la Independència, però no sencera: les comarques de Barcelona, Girona i Lleida formarien el nou Estat independent, però Tarragona seguiria sota domini d’España. Així segueix sent avui en dia, a l’any 2020, a la germana illa maragda.
Ivan Cooper va tornar a parlar, la nit d’aquell dia inacabable. Va trobar un racó de fortalesa entre les llàgrimes: “Només vull dir això al govern britànic: sabeu el que heu fet, oi? Avui heu destruït el moviment pels drets civils. I li heu donat a l’I.R.A. (Exèrcit Republicà Irlandès,grup terrorista pro-independència) la seva més gran victòria… Aquesta nit, per tota la ciutat, molts dels nostres joves faran cua per fer-se membres de l’I.R.A. Recollireu la llavor d’un huracà”.
Calia algú d’extrem talent per atrevir-se a reflectir en cinema el Diumenge Sagnant. Fou un encert total triar l’experimentat documentalista Paul Greengrass, qui ens duu amb pols elèctric i angoixant al bell mig de la tempesta. Tasca brillant, que li va valer el passaport a Hollywood, cap a la trilogia de Bourne i cap a l’avió que no va esclatar l’11 de setembre de 2001, a UNITED 93.
Uns altres irlandesos universals, els U2, van posar paraules i música als fets d’ aquell dia: “No puc creure les notícies d’avui….No puc tancar els ulls i fer que desapareguin…Quant de temps, oh, haurem de cantar aquesta cançó?…. ampolles trencades sota peus d’infants…cossos caiguts a carres sense sortida…però no escoltaré el crit a la guerra…em posa l’esquena contra la paret…Diumenge…Diumenge de Sang”. Les seves notes acompanyen els crèdits finals d’aquesta enlluernadora i brutal recreació d’ aquell dia horrible. Dolorosa. Necessària. Cal no oblidar.
2 Comments
Existeix un antecedent musical de 1973 que és la cançó “Sabbath bloody sabbath” del grup de heavy Black Sabbath. A més la guerra bruta entre anglesos i els irlandesos, s´ha vist, entre d´altres, en films com “Agenda oculta” (Hidden Agenda) de Ken Loach, “En el nombre del padre” (In the name of the Father) de Jim Sheridan o ´71 de Yann Demange… Evidentment, moltes ganes de veure la pel·li “Belfast” de Kenneth Branagh que se estrena el proper divendres
A tenir en compte, Greengrass és un bon director. Sobre el tema irlandés jo recomano també la pel.lícula “Michael Collins”, ambientada durant la Guerra Civil irlandesa i dirigida per en Neil Jordan. Moltes ganes de llegir també el llibre “No diguis res” de Patrick Radden Keefe, una lectura que no deixa indiferent.