Bryce Echenique, Alfredo
La vida exagerada de Martín Romaña
Barcelona : Anagrama, 1995

“Mi nombre es Martín Romaña y ésta es la historia de mi crisis positiva. Y la historia también de mi cuaderno azul. Y la historia además de cómo un día necesité de un cuaderno rojo para continuar la historia del cuaderno azul. Todo, en un sillón Voltaire.”

I així, en un quadern blau i assegut en un sillón Voltaire, Bryce Echenique va escrivint el quadern de navegació de la seva vida, i també del seu naufragi. Una referència a Hemingway ens pot donar una idea molt clara de per on aniran les coses en aquesta novel·la. A París era una fiesta Ernest Hemingway escriu: “fui muy pobre, pero muy feliz”. I el protagonista de la novel·la, Martín Romaña, no pot evitar pensar que és molt diferent ser pobre a París en dòlars o en moneda peruana.

Com molts altres autors, Alfredo Bryce Echenique crea els seus personatges a partir d’ell mateix. I si Bukowski tenia Chinaski ell té en Martín Romaña. Els dos (Alfredo Bryce Echenique i Martín Romaña, no pas Chinaski) comparteixen una infància adinerada a la ciutat de Lima i uns estudis de dret imposats pel pare per ser homes de profit. Fins que acabada la carrera els dos prenen la decisió de marxar a Europa a ser escriptors. Així comença la novel·la, amb Martín Romaña arribat a Europa després del viatge en vaixell (sí, vaixell, eren altres temps).

Martín Romaña arriba a París amb una beca i s’hi instal·la decidit a viure allà i fer realitat el seu somni de ser escriptor. En aquell moment no es pot dir que fos molt original, molts altres escriptors havien fet el mateix viatge transoceànic. Entre d’altres Bryce va compartir ciutat amb un il·lustre parisenc, argentí i nascut a Brussel·les, Julio Cortázar. La vida a París no li serà fàcil, sol, pobre, en un pis minúscul, treballant de tot el que pot i més, fins que també viatja a París la seva novia Inés (dulcísima paloma, luz de dónde el sol la toma). I la seva vida segueix si fa no fa igual, però ara enlloc de ser un naufragi solitari és en parella i naufraga tot ja que Inés (dulcísima paloma, luz de dónde el sol la toma) està cada cop més compromesa amb la lluita i amb la revolució, qualsevol revolució. Ha passat del catolicisme més convençut al marxisme més militant. I a més a més maig del 68, les universitats de París pràcticament en armes i un moment on tot semblava possible, i perillós, i revolucionari, i Martín que aprofita per fer-se passar per un agent en ple operatiu supersecret només per lligar, bé per intentar-ho.

Menció apart mereix la noia nord-americana que coneix Martín i que arregla tots els pecats imperialistes dels EUA anant-se’n al llit amb nadius dels països intervinguts o semi-envaïts o… i això als 60 era pràcticament tot el que hi havia de Mèxic en avall. Amb els peruans com Martín es veu que no tenia aquest tema de consciència, i el pobre Martín assisteix a una desfilada de cubans, dominicans, panamenys, etc. etc. etc.

Tot és excessiu per algú que només aspira a viure tranquil i a poder escriure, tot és exagerat. No serà un naufragi ràpid, tindrà els seus daltabaixos i els seus interludis còmics, no serà un personatge obsessionat amb la seva pròpia tragèdia, senzillament les coses li passaran. Però quan ens trobem amb algú que no es pren seriosament a sí mateix fins i tot els naufragis poden ser divertits. Resumir l’argument més enllà d’aquestes quatre ratlles és una missió impossible, o que en tot cas em supera clarament. M’haureu de creure si us dic que és el llibre més trist-divertit que he llegit.

I la part trista és el naufragi, i per recollir-ne les restes necessitem tot un altre llibre, recordeu que això era un quadern blau però un dia en va necessitar un de vermell per continuar la història? Martín Romaña es converteix en El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. On també amb humor Martín es refà de la ruptura amb Inés (dulcísima paloma, luz de dónde el sol la toma) amb Octavia de Cádiz, que no es diu Octavia de Cádiz però aquestes coses ells dos les entenen.

Els dos llibres poden llegir-se independentment tot i formar un tot, i estan carregats d’humor. Bryce Echenique és un defensor de l’humor als seus llibres sota la màxima de: “divertido no és lo contrario de serio, es lo contrario de aburrido“.

I com que no puc superar aquesta cita, aquí m’aturo.