Sóc un d’aquells lectors que de tant llegir no puc impedir que hi hagi molts autors que em recorden a d’altres. No és res dolent, potser sí peculiar. Hi ha trets molt visibles que poden produir aquesta connexió, però solen ser inconscients i no els veig fins que no hi penso amb calma, o poden no ser-hi, determinades lectures fan que m’apareguin altres noms, que s’il·luminin connexions que potser no hi són. Aquesta connexió és entre dos autors que tenen poca obra publicada de moment però que prometen prou perquè els hi dediquem una entrada. Novel·la nord-americana, absolutament actual, i tremendament bona. Tan simple i tan difícil, i quan es troba tan i tan recomanable. Parlaré de Nickolas Butler i Tom Perrotta.

Nickolas Butler (1979, Allentown, Pennsilvània, EUA) va debutar amb tot un best-seller, el celebrat Shotgun Lovesongs, que aquí va publicar Libros del Asteroide:
 

Butler, Nickolas
Canciones de amor a quemarropa
Barcelona: Libros del asteroide, 2014

 
Un grup d’amics que entren a l’edat madura en un petit poble del mig oest americà. En el grup hi ha des del que s’ha quedat a treballar la terra fins al que s’ha convertit en una estrella del rock (un personatge llunyanament inspirat (idea meva i de ningú més, pot no ser així) en Axl Rose). L’amistat, les parelles, les crisis de parella, el pas dels anys i una com textura de temps. Que vull dir amb “textura de temps”? Ni jo ho sé, és com si es pogués sentir el temps, com si els personatges fossin vius, i ens féssim nostres els seus èxits i fracassos i dubtes, i el passat i les coses que van fer. Capítols introspectius, cadascun centrat en un dels personatges i les relacions que es teixeixen entre ells i com aquestes canvien amb el pas dels anys. Tot això ambientat en un lloc d’Estat Units amb hiverns molt freds i camps de cultiu fins on arriba la vista. El típic poble americà que tots tenim al cap, un entorn a la vegada opressiu i familiar, acollidor d’una manera cruel fins i tot.

Quan un autor triomfa amb la seva primera novel·la hi ha una curiositat malsana per la segona. He dit malsana? Sí, malsana. Bàsicament la gent té ganes de veure si se la fot, som així de cruels i de previsibles. Com previsible és una certa baixada en el segon llibre. En aquest cas no es van complir els tòpics, el segon llibre està com a mínim al mateix nivell que el primer, per mi de fet és encara millor, aquest també el podem trobar en català (ja sé que no és actual però potser es podria publicar en català el primer llibre? Cançons d’amor a boca de canó?)
 

Aquest llibre parla de l’amistat, i de la vida, seguirem a un grup de nanos des del campament d’escoltes als anys 60 fins a l’actualitat. La primera part és això, el campament on en Nelson té un sol amic, un nano més gran en Jonathan. Més endavant els dos nanos coincideixen, ara tot aquell campament el duu en Nelson i en Jonathan hi porta el seu fill, en Trevor. En els anys que hi ha entre un moment i l’altre han passat coses: traumes típics de la infantesa, famílies que es desmunten de manera cíclica, una passada per Vietnam amb estranys paral·lelismes amb el primer cap del campament d’escoltes que va anar a la Gran Guerra… És amistat entre homes i també relació entre pares i fills. En aquesta part de quan porten a Trevor al campament s’ajunten dos grans moments del llibre, el primer quan en Jonathan li explica al seu fill què passarà amb la seva xicota d’institut al cap de poc que passin uns anys:
 

 

-Què? ¿Vols que t’ho digui amb totes les lletres? ¿Vols que et faci un mapa? ¿Què vols? ¿El millor escenari possible o el pitjor? Bé, comencem pel pitjor possible, i així ens el traiem de sobre. A veure. Tots dos aneu a la mateixa universitat. Sembleu uns colomins. Tot és fantàstic. Durant un any, potser divuit mesos. Llavors ella s’adona que està enamorada d’algú altre. No és culpa de ningú, però… hi ha un altre noi. Viu a la mateixa residència d’estudiants que vosaltres, de fet. Parla amb ella als passadissos quan va cap a classe. El noi és més atractiu que tu, més fort, més excitant, també. Ella no és capaç de dir-t’ho, però ja no li interesses, de manera que comença a flirtejar amb aquest altre noi sense que tu ho sàpigues. Ara està una mica distant, una mica esquerpa, saps? Teniu vint anys i per la raó que sigui no folleu. O sigui que et dediques a adorar-la, a desviure’t per ella. Li compres flors cada setmana i després cada dos dies. Però com més fas, com més intentes retenir-la, menys atractiu et troba. O sigui que ara ella escolta una altra música, una música que tu desconeixes. És com si fos una llengua estrangera, i ella pontifica sobre aquesta música, sobre algunes lletres concretes que tu ni tan sols ets capaç d’entendre. Fins que un dia li obres el cor: el típic harakiri d’una confessió emocional. I ella es limita a dir-te “Trevor, jo ja no t’estimo”. ¿I ara què? ¿Què passa amb tots aquests anys? ¿Totes aquestes oportunitats que has deixat passar per preservar una mena d’idea romàntica sobre l’amor de la joventut? ¿Per què?

 
Després, aquella mateixa nit abans de començar el campament, el porta a un striptease:
 

AC/DC dona pas a Whitesnake: “Here I am again on my own…”. Ara la ballarina està suant i el Trevor se la mira de veritat, l’escodrinya a fons. I s’adona que no ha vist mai despullada la Rachel, tot i que li pot palpar el cos, fins i tot a tres-cents quilòmetres de distància: els pits més aviat petits, el borrissol suau i gairebé invisible de les cuixes, el tou dels peus, les ungles de les mans, que es rosega de mala manera, sobretot a l’hora de classe o quan s’asseu a la banqueta durant un partit de softball. Això que té al davant però, és una dona i el seu cos li sembla… molt i molt diferent; és impressionant, un miracle.[…]
El Trevor sent un nus a la gola i de sobte no recorda en absolut com és la Rachel.

 

 
Amb això us feu una idea. Sí, dur el fill adolescent a un club de striptease no és la idea més políticament correcta del món, tampoc la visió que li dóna el pare de la relació amb la seva xicota, tot i que hem de reconèixer que segurament encerta. A més a més aquest pare s’està divorciant, en aquell mateix sopar el Trevor ha conegut a l’altra dona, són moltes coses de cop per assimilar abans d’anar de campaments. Els campaments i com canvien amb el pas del temps i de les generacions també són una mica el tema, per com són un reflex de la societat, pot semblar un tema més tangencial però no ho és, sobretot cap a la part final.

 

I després de Nickolas Butler toca parlar de la connexió, de Tom Perrotta (1961, Garwood, Nova Jersey, EUA). Conegut sobretot per la sèrie The Leftovers (aquí la teniu) adaptada d’una novel·la seva. La novel·la (o en castellà) està força bé i fa un retrat punyent de la realitat americana, una realitat per això marcada de manera inesborrable per la premissa de la novel·la. No explico més per no fer espòilers, deixem-ho en el fet que el punt de partida de l’argument fa que costi de situar la novel·la en el realisme més estricte. Això però ja no passa a la segona novel·la, la que m’ha agradat i m’ha fet saltar la connexió, l’espurna, llegir-la i dir coi això em recorda els llibres de Nickolas Butler. Reconec que potser no és una connexió molt evident, però a mi m’ha saltat de forma instintiva.

 

Perrotta, Tom
La señora Fletcher
Barcelona: Libros del Asteroide, 2018

 
La senyora Fletcher, Eve, afronta la separació del seu fill que se’n va a la universitat, com que està divorciada es tem que ara la casa li caigui al damunt, el que es coneix com la síndrome del niu buit. I el fill? Doncs en Brendan és un nano que va a la universitat amb la idea de passar-se tot el temps possible de festa (beure i follar, bàsicament) i treure’s les assignatures amb el menor esforç possible. La mare s’apunta a activitats, a classes a la universitat pública sobre Estudis de Gènere i s’aficiona al porno MILF per internet, i també es planteja la seva sexualitat… Bàsicament està gaudint d’una independència i una llibertat que feia anys que no coneixia. Troba a faltar el seu fill, sí, però se n’està sortint prou bé, de fet ha sortit guanyant amb el canvi.

Brendan ha arribat a la universitat disposat a menjar-se el món. És un nano a qui tot li ha sortit sempre bé, per ell aquest és l’ordre natural de les coses, que pugui fer el que vulgui quan vulgui, ell no s’adapta al món, en tot cas el món ja s’adapta a ell. Amb aquesta preparació l’hòstia que es fot és colossal…

Tot semblava apuntar a una història d’una mare que troba a faltar massa el seu fill i aquest fill passant-ho de conya, de gresca en gresca i de llit en llit, a la universitat. I a poc a poc el llibre ens porta cap al plantejament invers. No és només que en Brendan no s’adapti, és que el fet que la gent li recrimini coses, li digui que la seva actitud els fa vergonya o simplement l’obliguin a fer-se responsable dels seus actes el treu de polleguera.
 

 
Ell és a la universitat per divertir-se, anar de festa i tirar-se totes les noies que pugui, per això ha trencat amb la xicota d’institut. Brendan seria el revers de Trevor d’Al cor dels homes, ell no té cap mena d’idea romàntica de l’amor que vulgui preservar, és com si hagués arribat al cinisme i pragmatisme de Jonathan però sense tenir l’excusa dels anys. El semestre de Brendan és desastrós quan l’única noia amb la qual ha flirtejat l’acusa de ser un violador en potència, tot allò és un desastre, no s’està divertint, no està follant, el seu company d’habitació s’avergonyeix d’ell, les seves notes fan pena i la seva tolerància a la frustració és inexistent. Decideix tornar.

La mare s’estima el seu fill, però vivia millor sense ell a casa. Poidia fer el que volia amb qui volia, portant gent a casa o dormint fora, estudiant (ha de deixar les classes per no trobar-se amb el fill que es matricula allà mateix per no perdre tot el curs)… No és un retorn a casa idíl·lic per cap dels dos. Ell ha tornat allà com si la universitat l’hagués expulsat com un organisme expulsa un cos estrany, i la mare ja no és la mateixa dona que el va portar en cotxe a la universitat i li va fer prometre que hi contactaria cada dia. Els dos han canviat i s’han fet més i més incompatibles entre ells.
 

—Joder, ¿qué problema hay? —preguntó él—. Cuando estaba en la universidad, cenabas sola cada noche.
Era cierto, por supuesto. Durante el otoño había cenado sola encantada porque así tenía que ser. La ausencia de su hijo formaba parte del necesario y correcto orden de la vida. El problema era su presencia ahora —un enorme paso atrás para ambos— y a eso se sumaba su asombrosa capacidad para acaparar más espacio del que le tocaba en la casa y ofrecer muy poco a cambio.
—Tienes razón. —Eve le señaló la puerta—. Pásatelo bien. Si bebes, no conduzcas.
—Ya lo sé, ya lo sé —dijo Brendan con tono cansino, como si fuese una persona adulta y madura de la que se pudiera esperar sensatez—. Disfruta del pollo.
[…]
Toda la libertad que había experimentado durante el otoño, esa mareante sensación de nuevos horizontes, había desaparecido por completo. Ya no era una estudiante que cavilaba sobre teoría feminista, bebía y bailaba con sus amigos, exploraba su sexualidad y cometía errores estúpidos pero muy excitantes. Ahora no era más que una simple mamá madura que cortaba cebollas, se sentía abandonada y limpiaba las pelusas del filtro del aspitador. Se sentía limitada y constreñida, como si la vida la hubiera vuelto a meter en una caja que conocía muy bien pero que se le había quedado pequeña.

 

 
Una història que en absolut és la típica que ens podem esperar amb aquests elements, i això val per les dues novel·les. El pas dels joves al món adult, sigui anant a la universitat, sigui a través de trencaments familiars, o l’exèrcit, relacions que es formen i es trenquen de manera cíclica i previsible, el pas del temps i els canvis irrecuperables que això comporta i com de vegades amb el pas del temps tenim la sensació de dir que tot canvia per tal que tot segueixi igual. I els pares en aquest paper d’observadors que saben el que passa i intueixen el que passarà, i que són incapaços d’evitar que els seus fills passin per tots els errors, perquè resulta inevitable i necessari, per trist que sigui. Una connexió entre els dos llibres estranya, i potser a primer cop d’ull inexistent, però si anem més enllà de la superfície, veurem que els temes són universals i molt semblants entre ells, potser després de tot relacionar aquests dos llibres no és tan absurd com podria semblar.