Sazatornil, Miguel i Alonso, María Cruz
Cine chino: breve mirada histórica
Madrid: Imagine, 2012
El cinema xinès ha despertat en els darrers anys molt interès i ha aconseguit un prestigi i una fama mundials. Ens trobem amb un llibre que ens apropa a les pel·lícules del gegant asiàtic i que ens ofereix una ràpida ullada a tota l’evolució del cinema xinès continental des dels seus orígens fins als nostres dies, fent referència al cinema de Hong Kong i al taiwanès.
Oficialment, el cinema xinès va néixer el 1895, realitzant-se la primera pel·lícula completa de mitja hora de durada en el 1905. El cinema, o les ombres elèctriques com les anomenaven, es va desenvolupar d’una manera espectacular des d’aquesta data, gaudint en la dècada dels trenta d’una autèntica Edat d’Or, evolució que es va aturar pels esdeveniments bèl·lics dels quaranta. Amb la República Popular de la Xina, el cinema local es va dividir en tres branques, la de Hong Kong, la de Taiwan i la del continent, que van desenvolupar els seus estils i gèneres de forma independent. El seu final va donar pas a un gènere anomenat «els drames de les cicatrius» i va obrir el camí a la Cinquena Generació, retornant el cinema a les seves característiques d’entreteniment i art, amb una producció en una línia més urbana, individualista i antiromàntica en les obres de la Sisena Generació, d’arrels gairebé clandestines. Actualment, una Setena Generació de realitzadors està en el seu punt àlgid amb grans produccions.
A partir del 1949, el cinema de la Xina continental es desenvolupa de manera diferent a causa del Partit Comunista de la Xina que marcava unes pautes molt autoritàries. Recordem que fins i tot avui dia algunes de les pel·lícules que es fan a la Xina són censurades o fins i tot prohibides.
El 1896 es va introduir el cinema a la Xina. La primera projecció va tenir lloc a Xangai amb la gravació de l’Òpera de Pequín, La Batalla de Dingjunshan, el 1905.
Durant la dècada de 1920 tècnics cinematogràfics dels Estats Units van començar a entrenar tècnics xinesos a Xangai, amb la conseqüència que hi hagués una gran influència nord-americana en els films d’aquesta dècada i de les dues següents. Va ser durant aquest període que van sorgir algunes de les companyies de producció cinematogràfica més importants del país com Mingxing Film Company i la Shaw Brothers. Però no va ser fins a la dècada de 1930, quan es van realitzar pel·lícules realment importants amb una clara influència del partit comunista, com: Els cucs de seda de primavera de Cheng Bugao (1933), El carrer gran de Sun Yu s (1935) o La deessa de Wu Yonggangs (1934). Aquestes pel·lícules van ser progressistes, ja que relataven la lluita de classes, les amenaces externes (com la invasió per part del Japó) i els problemes de la gent del carrer. Va ser l’anomenada “primera època daurada del cinema xinès”.
La invasió japonesa de la Xina, en concret, l’ocupació de Xangai, va fer que finalitzés aquesta edat d’or del cinema xinès. Per aquest motiu el cinema d’aquest període es va denominar “L’illa solitària”, ja que la invasió nipona de Xangai feia d’ella una illa dins del territori ocupat pels japonesos.
La indústria cinematogràfica va seguir desenvolupant-se al finalitzar la guerra, després de 1945. La producció es va centrar una altra vegada a Xangai i es van crear estudis que van substituir als antics.
Amb la presa comunista el 1949, el govern va veure en les pel·lícules una important forma de fer propaganda i aquestes es van centrar al voltant dels camperols, els soldats i els treballadors, clars exemples d’ells són: Bridge (1949) o La noia del pèl blanc (1950).
Va ser un període en què es van produir moltes pel·lícules i en què va augmentar el nombre d’espectadors. També molt xinesos van ser enviats a Moscou per estudiar i aprendre del cinema soviètic.
La primera pel·lícula per a pantalla ampla va ser produïda en el 1960. També es van popularitzar les pel·lícules animades, que incorporaven una varietat d’arts populars, com el paper tallat, el teatre d’ombres, titelles, pintures tradicionals.
Durant la Revolució Cultural, la indústria cinematogràfica es va veure seriosament restringida. Gairebé totes les pel·lícules anteriors van ser prohibides. En els anys successius a la Revolució Cultural, la indústria cinematogràfica va florir de nou com un mitjà d’entreteniment.
El final de la Revolució Cultural va portar un gènere nou: el “drama de cicatrius”, que mostrava el trauma emocional que aquest període havia deixat darrere seu.
Des de mitjans de la dècada de 1980, l’anomenada Cinquena Generació de cineastes xinesos, van realitzar els seus films a l’estranger. Els directors més famosos van ser Chen Kaige i Zhang Yimou, que van produir obres com El rei dels nens (1987) o La llanterna vermella (1991); pel·lícules no només aclamades per les sales del cinema de la Xina, sinó també a l’estranger.
Va ser durant aquest període que el cinema xinès va començar a recollir els beneficis de l’atenció internacional. Però el moviment de la cinquena generació va finalitzar amb les protestes de la plaça de Tian’anmen, tot i que els seus principals directors van continuar produint pel·lícules notables.
L’època recent ha estat testimoni de la “volta del cineasta amateur” amb molts projectes d’inversió internacional d’empreses. Alguns dels directors més importants són: Wang Xiaoshuai, Zhang Yuan,Jia Zhangke o Lou Ye.
El nou cinema xinès és internacional. Les pel·lícules xineses han gaudit d’èxit de taquilla a l’estranger. Pel·lícules com Farewell My Concubine, 2046, Hero, Suzhou River, The Road Home i House of Flying Daggers han estat aclamades per la crítica a tot el món.
Aquest llibre és doncs un viatge al llarg de directors, tendències i influències, actors i gèneres cinematogràfics, amb el valor afegit d’entrevistes a productors i directors destacats.
