No sé massa com començar aquesta entrada. No es tracta de fer un estudi en profunditat del tema, ni de fer-ne apologia del consum. La cocaïna en particular i les drogues en general estan presents tant al món com a la ficció, i aniré per aquí. Cocaïna a la ficció, com a tema, en un parell de casos a tall d’exemple i en un darrer cas com a tema d’investigació.

És una de les drogues més consumides, deixant a part el tabac i l’alcohol, a escala mundial, i un negoci monstruosament gran. Si volgués ser rigorós, hauria de remuntar-me als principis del consum de cocaïna, la fulla de coca era consumida pels pobles andins des de sempre (era una ajuda per poder treballar el camp a més de 3.000 metres d’altitud), però un dels primers consumidors de cocaïna reconeguts i que a més a més considerava que era la resposta a tot i la receptava a tort i a dret era Sigmund Freud, potser això explica algunes coses de les seves teories, un altre gran consumidor era Sherlock Holmes, però aquest era més aviat poc real.

Em centraré en tres moments, tres escenaris que em serviran per explicar coses de la cocaïna i sobretot del seu tràfic i els efectes que té: la Colòmbia dels càrtels i Pablo Escobar; el Mèxic actual, i un llibre d’investigació sobre el consum de drogues a càrrec del perseguit i amagat Roberto Saviano. Tres aproximacions a un fenomen. Comencem!
 

 
Colòmbia era un gran país productor de cocaïna, i per tant un gran exportador al gran consumidor, el veí del nord, els Estats Units. A partir dels setanta i els vuitanta el consum de cocaïna es va disparar de tal manera que els proveïdors van construir autèntics imperis, com Pablo Escobar. Imperis fins al nivell d’enterrar tones de dòlars a la selva perquè literalment no saben què fer-ne, o a dissenyar la seva pròpia presó (millor que molts hotels de 5 estrelles amb tot inclòs) o oferir-se a pagar tot el deute exterior de Colòmbia (sí, això va passar)… per fer-nos una idea estem parlant de muntanyes (en plural) de diners.
 

En aquesta sèrie veurem l’ascens de Pablo Emilio Escobar Gaviria, i els intents de la DEA i el govern colombià per acabar amb el seu imperi. La base del seu imperi era el producte i la seva manera de tractar a competidors, solia donar l’opció: ¿plata o plomo? La majoria escollia plata, i tenia en plantilla a gran part de la policia i de l’exèrcit colombià. El protagonista es mou en la mateixa ambigüitat que el personatge real, perquè va ser un personatge molt estimat durant uns anys a Colòmbia, donava feina a moltíssima gent i construïa estadis de futbol, hospitals, barris sencers… es treballava una imatge com de Robin Hood modern, un Robin Hood a ¿plata o plomo? No ho oblidem, ell no ho oblidava, i a més a més complia.

La sèrie va per la tercera temporada, aquesta ja centrada en els seus successors, i en el següent pas del narcotràfic. La mort de Pablo Escobar va significar també el principi del final del domini colombià, el negoci  començaria a desplaçar-se i arrelaria, en pocs anys i amb moltíssima força, a Mèxic.
 
Hi havia una època que Mèxic simplement traficava amb la droga colombiana (o d’on fos) i la passaven als Estats Units per un preu, fins que van decidir explotar del tot la gran riquesa natural del país: més de 3000 kilòmetres de frontera amb els Estats Units, i es van fer forts i van posar les seves regles i van superar els colombians. Part de Mèxic es va convertir en un narcoestat en mans dels càrtels. La cosa no està clara com acabarà, ja fa uns anys que el govern a posat a l’exèrcit al peu del canó i els resultats d’aquesta guerra contra el tràfic són força incerts, això sí les xifres de víctimes del conflicte fan feredat. Ens podem orientar en tot això, només ens calen dos llibres:
 

 
Don Winslow ens explica una història semblant a la de Pablo Escobar, amb molts punts en comú, però més bèstia, i de nou amb la DEA pel mig. Amb investigacions, delacions, trucs i el desmesurat creixement de l’imperi de el Señor de los cielos (o algú molt semblant a ell). Narcotràfic, assassinats, polis i polítics corruptes i càrtels progressivament més violents i salvatges. I enmig de tot això Arthur Keller, disposat a eliminar Barrera i venjar la mort del seu company. Dos llibres trepidants, que enganxen, i que a més a més d’entretinguts són instructius, però sobretot addictius com la droga que el Señor de los cielos mou (bé, ara m’he passat però suposo que se m’entén).
 

Saviano, Roberto
ZeroZeroZero: com la cocaïna governa el món
Barcelona: Empúries, 2014

Cerocerocero: cómo la cocaína gobierna el mundo
Barcelona: Anagrama, 2014

 
Roberto Saviano va assolir la fama amb el seu primer llibre Gomorra, un extens reportatge sobre la màfia napolitana, la camorra, la màfia més sanguinària de totes (amb quantitats de morts de 4 xifres, i la primera no és un 1). El seu llibre va ser un èxit, no tant perquè descobrís coses, simplement posava negre sobre blanc allò que a Nàpols era de domini públic. Però a la màfia no li va agradar, no li va agradar gens, i el va amenaçar de mort. Des d’aleshores viu amagat, amb escorta permanent a càrrec dels carabinieris, fa anys que viu fora d’Itàlia, i això és tot el que se sap de la seva localització. Si voleu saber coses sobre la màfia, Gomorra és el vostre llibre, però aquesta entrada és sobre drogues.

En aquest llibre Saviano parla de la cocaïna, també d’altres drogues però sobretot aquesta. El seu costum està molt estès i molt millor camuflat que per exemple l’heroïna, no hi ha guetos ni consumidors caminant com espectres a causa de l’heroïna, ni l’estigma perquè al cap i a la fi és una droga cara. És un producte amb demanda, i els narcos estan disposats a cobrir aquesta demanda, al seu preu i amb les seves condicions, i ho fan, i per això fan tones de diners. No és una manera de parlar, Saviano explica que respecte als diners hi ha dos tipus de persones: els que els compten i els que els pesen, si ets dels que els compta és que no en tens. Pesar diners, perquè és més fàcil parlar de tones d’euros que de xifres amb molts i molts zeros. Imaginem que un bitllet de 500 euros pesa un gram, una tona serien 500.000.000 €; cinc-cents milions d’euros. Amb aquestes xifres podem entendre que els narcos tenen un enorme poder, poden utilitzar per al contraban avions, vaixells, submarins… poden oferir-se a pagar el deute exterior de tot un país, literalment, el poden comprar com veurem a la sèrie Narcos. El problema és el que va associat a tot això, el crim, la delinqüència, l’explotació.

Saviano no es queda només en la descripció el fenomen, ell proposa com una solució la legalització del consum i la venda de drogues, i el fet que en contra d’això i estiguin els narcotraficants ens diu que potser no és una idea tan desgavellada com sembla. No és un tema senzill, gens ni mica. Una de les coses que es veu en tots aquests exemples és que estem parlant d’un negoci tan monstruós que és igual a quants narcotraficants es detinguin, o morin en guerres entre ells, o el que sigui. Sempre hi haurà algú disposat a fer de proveïdor d’un producte amb aquesta demanda, sempre. L’única manera real d’acabar amb el narcotràfic seria si no hi hagués demanda, i això sembla altament improbable.
 

 
Una sèrie, dues novel·les i un llibre-reportatge, tot al voltant de la cocaïna i el narcotràfic, a més de passar unes hores entretinguts, aprendreu coses, no es pot demanar més!