Puertas, Sergi. Cómo destruir ángeles. Barcelona : Cahoba, 2008

Aquesta novel•la em porta a la memòria “Sunset Boulevard” de Billy Wilder. Potser perquè revela les circumstàncies d’una mort començant pel final, tal com fa en Joe Gillis quan explica, amb distància i cert humor negre, les peripècies d’aquell guionista que volia una piscina i va acabar cadàver flotant en una d’elles.

No és casualitat que el protagonista, Arturo Alameda, estigui a punt de narrar un relat fosc i mesquí, que bé podria tractar-se d’un guió de cinema negre. Tot i què salvant certes distàncies, doncs ni l’Arturo ens parlarà des del dipòsit de cadàvers, ni viatjarem a Sunset Boulevard. Més aviat al contrari, la decoració més “in” que trobarem en aquesta novel.la serà una estatueta de l’aqüeducte de Segovia.

La història comença a l’aire, i ens enganxa amb el seu protagonista a punt de saltar d’un avió. Però, el sardònic Arturo té moltes coses a explicar abans de fer-ho. Per això premerà el botó del play i, entre forwards i rewinds, ens anirem assabentant dels esdeveniments que envolten la misteriosa mort de la seva mare.

Encara que la trama apunti maneres de drama, no cal alarmar-se. Una mort que sacsejaria la vida de qualsevol família, en el cas dels Alameda, cau en el pou de la desafecció. No hi ha tristesa lacrimògena en la pèrdua d’aquesta mare. No n’hi ha perquè Sergi Puertas està clavant un calbot a les relacions familiars. Tant és així, que en llegir aquest llibre fins i tot te n’alegres de pertànyer a una família disfuncional de tota la vida.

Però, tornem a la història. Tenim una mare morta, un germà que viu al núvol de les combinacions infal•libles que converteixen pobretons en milionaris i, per acabar-ho d’adobar, tenim un cap de família desaparegut. Un pare covard i esquerp de comportament dictatorial que projecta les seves frustracions sobre els fills i què, un cop desaparegut, l’Arturo persegueix com si es tractés d’un leviatan mitològic, convertint-lo en el seu Moby Dick personal.

En la seva cerca, l’Arturo s’envoltarà de personatges pintorescs que ens deixaran sàvies reflexions a la ciutat de les realitats boiroses, a més de l’ambient màgic que atorga l’indiscutible influència de les drogues.

L’escriptor ens enganxa a la brutícia, ens perfuma amb la pudor de les relacions podrides i aconsegueix fer-nos esclatar a riallades per l’absurd d’algunes situacions.

I no només això, fent ús d’un llenguatge genuïnament barceloní, ens portarà de passeig per Riera Blanca, dinarem a “El Glop”, visitarem el bar de “Sancho de Ávila” i farem cua al super de la cantonada. Coneixerem a captaires que caguen en caixers i a vigilants que els graven en vídeo. Remenarem calaixos, buidarem butxaques de gavardines, sospitarem, espiarem, ens convertirem en rates de claveguera… Però, sobretot, aprendrem a mantenir-nos allunyats dels llegums de pot.

I no explico res més, que no vull revelar els secrets de “Cómo destruir ángeles”. Una novel.la poc convencional, plena de misteri, humor, i sarcasme que es gaudeix a cada pàgina.