Aira, César. Cómo me hice monja. Barcelona: Mondadori, 1998
César Aira és un escriptor imprescindible. El seu estil senzill i precís contrasta amb una narrativa que juga amb les convencions narratives i que obté uns resultats sempre sorprenents. La veritat és que resulta molt engrescador que existeixin escriptors amb la capacitat de meravellar de César Aira.
Des de la profunditat de l’autoficció fins a la lluita de protagonistes indolents contra científics bojos que volen dominar el món, tot passant per delicades descripcions de miniatures o complexes paradoxes o catàstrofes astronòmiques, la narrativa de César Aira és un apassionat recorregut pels límits de la literatura. Cómo me hice monja reuneix tres novel·les breus, cadascuna de les quals és un magnífic exemple d’una de les moltes direccions que ha pres l’abundant producció de l’autor.
A la primera, que dóna títol al recull, una nena anomenada César Aira, s’enfronta a un trauma: no li agraden els gelats. A partir d’aquí, assistim a la lluita entre les convencions socials (la cortesia, per exemple) i els sentiments més ocults i ferotges (la venjança despietada, per exemple també).
La prueba, la segona novel·la breu, és una gran paràbola sobre com els sentiments es converteixen en el seu propi simulacre en la societat del consum. El vell motiu de la prova per amor deriva cap a un dels típics però inesperats finals catastròfics marca de la casa.
El llanto clou el recull amb el César Aira més subtil i abstracte a partir, paradoxalment, de l’observació minuciosa de la quotidianitat. Un relat a voltes oníric i a voltes realista, amb humor i amargura, i amb un final abrupte que aconsegueix mantenir el clima més enllà de les últimes paraules.
A totes tres novel·les breus passen moltes coses, sovint l’acció s’accelera i pren un aire incontrolat, però sempre sota el domini d’un estil sobri ple de troballes que conviden al subratllat. Si no heu llegit res de César Aira, aquest llibre és perfecte per conèixer la seva obra.
