Costa d'Ivori

D’ençà que el reggae va sorgir a l’escena musical jamaicana, dins l’entorn cultural de la classe baixa urbana de Kingston, durant la dècada dels seixanta fins ara, s’ha convertit en una espècie d’idioma internacional, amb un atractiu ampli, que s’ha mogut i desenvolupat a través d’una successió d’estils i fases, i continua fent-ho a dia d’avui. Ha generat una sèrie d’intèrprets estrella que han aconseguit, tant, un reconeixement popular generalitzat, com una atenció crítica dins la indústria de la música.

El reggae es distingeix dels altres estils musicals del tercer món, per haver viatjat més lluny del seu lloc d’origen i haver acumulat una aura de ser la forma musical africana, tercermundista i negra per excel·lència.

Per a milions de consumidors i oients de tot el món, aquest estil híbrid caribeny que va començar com una barreja de jazz, rhythm & blues, soul, calypso i música rastafari, ha adquirit l’estatus de música africana per antonomàsia. És un fet que el reggae a l’Àfrica, ha arrelat i ho ha fet pel mateix motiu que ho ha fet a tot el planeta. Té un bon ritme, amb un so i una sensació pròpia, sent una música que mou a la gent en cos i ànima d’una forma immediata i poderosa, que és especial per si mateixa. Així doncs, és impossible no adonar-se que la música reggae ha trobat una ressonància especialment forta entre els africans, i a tot el continent.

Diversos fets varen ser cabdals perquè s’establís:

El panafricanisme defensat per en Marcus Garvey, i el missatge espiritual i retornista dels rastafaris, va proporcionar una sòlida filosofia a l’estil, que va llençar la mirada des de l’illa, cap a l’Àfrica. El context social de Jamaica i de les comunitats urbanes de la majoria de països africans tenia moltes similituds, per la qual cosa el reggae va quallar ràpidament al llarg del continent, convertint-se en un pont entre l’Àfrica i el Carib.

L’any 1969; el músic ghanès, E. T. Mensah i la seva banda d’acompanyament, The Tempos, van retornar al seu país natal, d’una gira per Anglaterra, i van començar a tocar amb una espècie de ritme reggae que havien après a terres britàniques.

Quan, durant la dècada dels anys setanta, van arribar al continent les cançons de Jimmy Cliff i Bob Marley, ho van sacsejar tot, molts músics africans van confessar que van decidir llençar a les escombraries tots els discos que tenien fins llavors.

L’any 1978, l’artista nigerià, Sonny Okosun va catalitzar el creixent entusiasme a l’Àfrica Occidental pel nou estil, gravant el tema de reggae Fire in Soweto, convertint-se en la primera peça de música reggae, gravada al continent africà.

Finalment, a l’abril de l’any 1980, l’estendard del gènere, la icona universal de la música reggae i la seva banda d’acompanyament, Bob Marley & The Wailers, van actuar a les cerimònies d’independència de Zimbabwe, punt de no retorn perquè qualsevol banda o artista de tots els nivells de la indústria musical africana començaren a incorporar el reggae als seus repertoris.

Actuació d’en Bob Marley a la Festa de la Independència de Zimbabwe.

La música jamaicana va passar a ser part del paisatge sonor, i es podia sentir a qualsevol tocadiscs i ràdio, i a la majoria de discoteques, bars i llars del continent.

La cultura musical africana, no només ha absorbit el reggae fins al més profund de les seves entranyes, sinó que ha estat capaç de modelar-la, parint un estil amb les seves pròpies característiques autòctones sense perdre ni un gram de l’essència primogènita.

Trobem artistes africans de reggae a qualsevol país del continent, referents absoluts del gènere, reconeguts a la indústria musical internacional, que giren per tot el món, com el sud-africà Lucky Dube, el guineà Takana Zion, el ghanès Rocky Dawuni o el nigerià Majek Fashek, entre molts altres.

Però si hi ha un país al continent on el reggae ha esdevingut gairebé una religió, un país que podem definir, com a capital del reggae a l’Àfrica, aquest és Costa d’Ivori, d’on han sorgit possiblement els dos artistes, no jamaicans, més importants del gènere. Estem parlant de l’Alpha Blondy i d’en Tiken Jah Fakoly, amb una relació personal entre ells plena de rivalitat i enemistat.

Tanmateix, anem a pams, Costa d’Ivori, ubicat a l’Àfrica Occidental, té una àrea d’una mica menys de 325.000 kilòmetres quadrats, més o menys com Noruega o Polònia. La seva capital és Yamusukro, tot i que la majoria d’institucions del govern estan situades a Abidjan. Hi viuen gairebé vint-i-set milions d’habitants, quedant per sota de Veneçuela i per sobre d’Austràlia al rànquing de països amb més habitants. Abidjan ha esdevingut el centre neuràlgic del reggae del país i potser del continent, amb locals i recintes on es punxa o es toca reggae en viu cada nit, com el ‘Champion’, al barri de Blokosso, botigues especialitzades en el gènere musical com ‘Le Village Rasta’, ràdios locals com ‘Ràdio Zion Abidjan’, amb programes especialitzats en reggae, dub i qualsevol variant del gènere, etc.

I d’entre tota la cultura de reggae d’Abidjan, destaca un lloc, un local, el Parker Place, lloc de referència del reggae, no només de tota Costa d’Ivori, potser del continent sencer, un espai que dóna lloc a la música en viu quasi cada nit, i on es dona cabuda a qualsevol artista local que faci reggae, però també música tradicional de la regió.

Està situat en un lloc idoni, perquè qualsevol turista ho trobi fàcilment, en un punt intermedi de la carretera que uneix l’aeroport i el centre de la ciutat, a la Rue Paul Langevin, situat a la zona 4, a la localitat de Marcory. El club nocturn no és un espai exclusiu per a l’estranger, ja que el jovent ivorià també és assidu, creant un ambient heterodox.

Amb una decoració que barreja un estil underground, amb grafits i la tradició més africana; a les parets del local hi trobem escrits de passatges bíblics relacionats amb la fe o la lluita.
A més de bar i sala de concerts, hi té un animat pati interior on es respiren bones vibracions.

Parker Place, la basílica de la música reggae a l’Àfrica.

És considerat el temple del reggae, inspirat directament dels pubs jamaicans de Londres, a causa dels anys en què Desiré Aloka, alies Dez, fundador i antic cap del Parker Place, va passar, després de graduar-se, a la capital anglesa.

Anglaterra va ser el primer lloc on es va exportar el reggae, ja que molts ciutadans jamaicans van emigrar cap a Anglaterra a buscar feina. El primer vaixell que va arribar, anomenat Empire Windrush, portava gairebé cinc-cents jamaicans, i va salpar des d’Austràlia, fent parada a Kingston. La  gran onada de jamaicans cap al Regne Unit va ser entre 1955 i 1962, quan uns dos-cents mil jamaicans van emigrar cap a Anglaterra. La comunitat jamaicana va començar a difondre la seva música i a relacionar-se amb obrers blancs, que van adoptar el reggae fins el dia d’avui.

En Dez Parker, va descobrir la música reggae, anant de Sound System en Sound System, i xopant-se per qualsevol racó calent i animat on s’escoltés la música caribenya, nit rere nit, i des de llavors va viure per i para aquesta música. Anys després, va decidir transportar tot aquest amor, creant un espai a la seva localitat natal, el Parker Place, que mai deixa d’omplir-se. En Dez, ens va deixar l’any 2017. El promotor cultural, que els darrers anys de la seva vida vivia a mig camí entre Abidjan i Londres, va fer èmfasi en l’excel·lent acústica que havia de tenir el local, fet que va aprendre de les seves vivències al Regne Unit. Afable, humil i ambiciós, Desiré Aloka, ha deixat empremta a l’espai musical africà i de Costa d’Ivori, en particular. La mort d’aquest home de pau, tan càlid i simpàtic va deixar un buit, però sembla que el llegat està ben salvaguardat.

El local continua obert actualment, amb el reggae com a bandera, però, més enllà de ser un espai amb molt ambient nocturn, darrere d’aquest local conflueix una increïble tradició musical, des de l’any 2005. Han trepitjat les taules de l’escenari i han desplegat el millor reggae del planeta i altres estils, artistes consagrats de tot el món, com els jamaicans Luciano, Michael Rose o Joseph Hill & Culture, britànics com Steel Pulse o Lloyd Brown, francesos com Taïro o Danakil, nord-americans com Marcus Miller, però també la flor i nata del reggae de Costa D’Ivori, amb l’Alpha Blondy, en Tiken Jah Fakoly o l’Ismael Isaac al capdavant.

Actuació d’en Tiken Jah Fakoly al Parker Place d’Abidjan.

I precisament, gràcies a la pertinença d’aquests grans artistes de reggae, la possibilitat d’haver vist créixer i triomfar aquests grans del gènere, el privilegi de tenir-los a prop i gaudir-los, sumat a espais com el Parker Place, ha fet que la ciutat i el país hagin sigut i siguin amants d’aquesta hipnòtica música caribenya.

El pare del reggae ivorià, el primer, va ser l’Alpha Blondy, que com molts artistes ivorians canta en Dioula, l’idioma comercial, a part d’anglès, francès i àrab. Va emprar el reggae en l’escena africana com un mitjà per expressar les seves preocupacions a la joventut urbana africana. Nascut com a Seydou Koné, la seva vida és una espècie de llegenda. No va conèixer mai el seu pare biològic i va créixer tocant pop i rock francès quan era adolescent. Va descobrir el reggae quan tenia vint anys en un concert de Burning Spear a Nova York (on va estudiar anglès) i va decidir començar a experimentar amb la música i el rastafarisme. Portat de tornada a Costa d’Ivori l’any 1982, va ser tancat pel seu padrastre, però va aconseguir escapar i canviar el seu nom a Alpha Blondy.

Alpha Blondy
Alpha Blondy

Un any després, Fulgence Kassy, amic de la infància del cantant, periodista i presentador de la televisió ivoriana, el va convertir en una estrella urbana instantània, quan el va convidar a aparèixer al seu programa de televisió, First Chance. La rellevància que va adquirir el va portar a signar, un any després, amb la sucursal francesa de la discogràfica EMI, fet que el va portar a instal·lar-se a París durant anys i a gravar a Jamaica, a l’estudi Tuff Gong amb els Wailers, la banda d’acompanyament d’en Bob Marley. Aquesta col·laboració va ser el trampolí definitiu a la seva carrera, va guanyar reconeixement internacional i sumat a les seves poderoses actuacions en viu, amb la seva banda d’acompanyament, The Solar System es va catapultar al més alt del firmament reggae.

Després de sis anys a la capital francesa va tornar a Abidjan a mitjans de la dècada dels noranta i fins a l’actualitat. Aquest fet fa que, tant a França com a diverses regions d’Àfrica, sigui on té major quantitat de seguidors, tot i que la seva popularitat és universal. Les seves lletres expressen una forta actitud i molta ironia, relacionats amb un dels seus temes preferits i que mai ha refusat, la política. Ha denunciat incansablement apartheid, va inventar el terme “democratura”, combinació de democràcia i dictadura, per qualificar alguns governs africans. Al seu primer disc, en la cançó ‘Brigadier Sabari’, critica amb molt d’humor la corrupció i els abusos policials al seu país. Amb aquests fets, quedava clar el compromís de l’artista en el camp polític.

Alpha Blondy, també es caracteritza pel respecte per a totes les religions i per promoure la convivència entre elles, això ho va aprendre a casa seva, la seva mare era musulmana i el seu pare cristià, però va ser la seva àvia qui li va inculcar l’amor i el respecte per a tothom. És reconeguda la vessant activista de l’artista. Va crear una fundació que lluita pels drets bàsics de tots els africans i que té com a objectiu acabar amb les injustícies socials i la pobresa, ha participat en concerts contra la malària, contra l’ús de soldats menors o contra les mines antipersones, entre d’altres. Tot això el va portar a ser nomenat per Nacions Unides ambaixador per la Pau a Costa d’Ivori, i va jugar un paper molt important en la consecució de l’acord de pau que va posar fi a la guerra civil i a la divisió que vivia el seu país l’any 2007.

Musicalment,  l’Alpha Blondy, fa un reggae denominat roots; tot i que a les seves gravacions es fan servir noves tecnologies, es percep la cultura africana pels quatre cantons. La seva pròspera carrera discogràfica i escènica va impulsar l’atractiu del reggae a la Costa d’Ivori. Ha llançat al mercat una setantena d’àlbums, entre àlbums, singles, directes i recopilatoris, així doncs, pocs artistes de reggae tenen una discografia tan extensa com l’ivorià.

Per la seva part, Tiken Jah Fakoly, l’hereu, el successor, és el tercer fill d’una família d’ètnia Malinké, i des de ben petit es va interessar per la dansa i la música. Va descobrir el reggae a la ciutat de Gbélébanon, on el seu pare el va enviar a estudiar. Des de l’any 1994 fins a l’actualitat ha gravat disset àlbums, on destaquen unes lletres compromeses pel seu continent per sobre de tot, molt més que el seu predecessor Alpha Blondy, fins al punt de posar en perill la seva vida l’any 2002, quan el van obligar a emigrar a Mali, en esclatar una guerra civil al país i assabentar-se que els colpistes planejaven posar fi a la seva vida, fet que sí que va succeir a l’artista H. Camara, amic d’en Tiken, al qual no va convèncer per marxar amb ell. L’any 2007 va regressar a Costa D’Ivori per contribuir al procés de reconciliació nacional, un cop acabada la guerra civil. Per aquesta època ja era un supervendes a França, i fins a l’actualitat s’ha erigit en la gran figura contemporània del reggae africà.

Tiken Jah Fakoly
Tiken Jah Fakoly

Molt crític amb tots els moviments polititzats que intenten dividir la població africana. També ha posat tota la seva esma en desmitificar una plaga, com ha sigut la religió al seu continent. Ha cantat per denunciar el canvi climàtic, misèries evitables com la sida, l’Ebola o les conseqüències devastadores d’una immigració massiva, i ho fa amb rimes senzilles, plenes de ressonàncies filosòfiques, però a la vegada comprensibles per l’oient més humil. En Tiken, no defuig cap assumpte que li sembli injust, inclús ha estat crític amb temes aparentment sagrats en la comunitat reggae, com el rastafarisme:
Respecto els rastes jamaicans, però, simplement, no hem viscut la mateixa realitat. Jo he nascut a l’Àfrica i, encara que tingui les mateixes arrels que ells, la meva història no hi té res a veure. Per ells, Haile Selassie és un Déu, mentre que per mi no és més que un antic cap d’Estat africà, una persona normal i corrent. Com solia dir el músic i poeta Linton Kwesi Johnson és políticament important que el reggae vagi més enllà del rastafarisme. Està molt bé això de cantar Jah Rastafari i la ganja (marihuana a l’argot jamaicà), però el que és veritablement important és denunciar el que està succeint i proposar solucions”.

Amb la seva música, al llarg dels anys, en Tiken Jah Fakoly ens ha ofert una crònica encertada de la situació africana, a través d’una música reivindicativa i festiva. Les seves bases de reggae, dub, soukouss, han unit Jamaica amb Àfrica i s’han convertit en un missatge universal. Ens acosta a la realitat d’un continent castigat i acorralat per les grans multinacionals, que perpetren un nou model d’esclavitud, ara econòmica.

Així doncs, queda palès el compromís dels dos artistes ivorians amb el seu continent, però, mentre les lletres de l’Alpha Blondy solen dirigir-se més al lament que a la denúncia, en Tiken Jah Fakoly no dubta a posar noms i cognoms als culpables d’aquestes injustícies. Es tracta de dos missatges diferents, tanmateix relacionats, dos missatges igualment de necessaris.

Entre el pare del reggae ivorià i qui li va infondre una nova vida, sempre hi ha hagut diferències. L’Alpha Blondy, en un dels seus temes, cantava: “No m’agrada la seva boca, senyor bocamoll. Fes-me un favor, tanca la boca. No tens el monopoli de l’estupidesa. Creus que ets el que no ets. No ets el Che Guevara“. Sembla clar que feia referència a en Tiken, del que deia: “Ell no és el meu hereu. No tinc hereu. Els africans tendeixen a confondre la política amb l’art. En música, no tenim successió

En Tiken sempre ha estat molt més intel·ligent, en l’agitació de multituds ha sigut un artista molt més polític que el seu predecessor, abandera una generació que té més èxit que l’anterior en el fet de ser més proper a la gent. En aquest sentit s’assembla més a en Bob Marley, en el sentit que no cedeix a cap de les llibertats reclamades.

Els motius de l’enemistat entre els dos artistes ivorians és una llegenda al món del reggae. Encara cap dels dos ha estat disposat a dir clarament què hi havia darrere de la mala sang, tot i que s’ataquen públicament a cada oportunitat.

Tots dos homes provenen de l’àrid nord de Costa d’Ivori i comparteixen un gènere musical. Però les similituds s’aturen aquí. L’Alpha acostuma a pujar a l’escenari amb vestits brillants, corbates daurades i barrets de Panamà d’un dandi urbà, en Tiken vesteix túniques tradicionals de la seva tribu. El primer va romandre a Costa d’Ivori durant la crisi, mentre que el segon, molt crític amb el règim del president Ggagbo, es va haver d’exiliar a Mali, el país veí.

En el vessant musical, quan en Tiken va aparèixer a l’escena internacional, amb l’entrada de segle, cap a l’any 2000, va eclipsar a en Blondy, fet que el va molestar. La reconciliació entre els dos artistes és un desig no amagat de la comunitat reggae.

Hem fet diversos intents de reconciliació, cada cop va fallar, sense saber per què”, testifica en Cissé Dramane, un amic en comú.

L’any 2011 el mateix president del país, Alassane Ouattara, va ser qui va posar fi a la distensió, reunint-se a París amb els dos artistes, un darrere de l’altre, amb en Tiken a finals de maig i amb l’Alpha a principis de juny, i els hi va demanar que acabessin amb les seves diferències i que treballessin junts per reconciliar els ivorians i la seva participació en la restauració del teixit social severament degradat a través d’un recorregut per la reconciliació nacional.

Després d’una dècada d’agitació, el país va viure una crisi postelectoral, del desembre del 2010 a l’abril del 2011, que va acabar amb dues setmanes de guerra entre forces lleials a l’expresident Laurent Gbagbo i combatents que recolzaven el cap d’estat Alassane Ouattara. La crisi va matar unes 3.000 persones. S’havien evitat amb molt d’èxit durant les respectives llargues carreres paral·leles, Tiken va afirmar que només s’havien vist dues vegades.

Va ser Tiken Jah Fakoly qui va fer els primers passos, sense èxit al principi, ja que Alpha Blondy li va penjar el telèfon dues vegades, com així va confirmar l’Alpha: “En Tiken em va trucar, però vaig penjar. El germà gran Alassane em va dir que ho deixés tot. A partir d’ara, ho perdono tot en Tiken. Esborro del meu cor totes les ferides. Soc el seu germà gran, els ivorians necessiten viure junts. Les petites baralles entre Tiken i Alpha no faran res pel benestar dels altres“.

Ningú no ha mort pels problemes entre Tiken i jo”, va dir Alpha. “Hi ha coses que són més serioses que les nostres petites disputes, el nostre orgull i les nostres vanitats”.

Abans d’anar als ivorians per demanar-los que avancin cap a la reconciliació, era important per a nosaltres mostrar un senyal important. Això és el que vam fer”, va dir Tiken.

Per segellar la nova amistat, fins i tot van preparar una caravana de pau i reconciliació, van estar parlant amb regularitat entre ells per avaluar l’organització i tractar, cadascú pel seu compte, de reunir els professionals per fer possible l’esdeveniment, amb els dos artistes pujats al mateix escenari, sis concerts a sis ciutats d’un país que alguna vegada va estar dividit entre un nord rebel i un sud controlat pel govern, reunint músics de tot l’espectre polític per impulsar la pau.

Finalment, la caravana i els concerts van tenir lloc l’any 2012, des del 20 d’octubre fins al 3 de novembre, quan va fer la darrera aturada a Abidjan, amb un multitudinari concert amb moltes artistes locals, com la banda Magic System, juntament amb estrelles de la música ivoriana, com Meiway, i els dos referents del reggae africà encapçalant l’acte.

Inclús els dos artistes van gravar un tema junts, l’any següent, el 2013 a França, titulat per a l’ocasió, com a ‘Reconciliation’. Unir l’escena musical de Costa d’Ivori va resultar relativament fàcil. Unir el país resulta una tasca més difícil.

Tema gravat conjuntament per l’Alpha Blondy i en Tiken Jah Fakoly.

Llista de reproducció amb aquests artistes

Música que trobareu a Biblioteques de Barcelona

Alpha Blondy

Mystic power

S.l.: Test/Wagram, 2013

 

 

 

Tiken Jah Fakoly 

Coup de gueule

S.l.: Wrasse, 2004

 

 

 

 

Jimmy Cliff

Rebirth

S.l.: Sunpower, 2012

 

 

 

Bob Marley

Exodus

S.l.: Island, 2007

 

 

 

 

Lucky Dube

Soul Taker

S.l.: Wrasse, 2001

 

 

 

 

Rocky Dawuni

Branches of the same tree

S.l.: Cumbancha, 2015

 

 

 

Luciano

Lessons of life

S.l.: Shanachie, 2004

 

 

 

 

Burning Spear

Marcus Garvey/Garvey’s Ghost

S.l.: Island, 1976

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.