L’Anna Fonoll treballava a Barcelona després d’haver-se graduat a la Universitat. Però per aquestes voltes que dóna la vida, va fer cap a l’Argentina, hi va estudiar la carrera Tècnica Ceramista i va tornar a instal·lar-se al poble on va néixer, a la casa del seu avi, on va muntar el seu propi taller.
La seva producció abasta tècniques i objectes molt diferents, que van dels d’ús més quotidià als més excepcionals, tots ells pintats amb els seus propis esmalts.
Hola Anna. En una entrevista anterior que hem fet sobre l’exposició La mà guiada, vam parlar amb la Pilar Bonet sobre el concepte d’art i el d’artesania i les dones dins del món de l’art. Veient la teva obra i la cura i creativitat que poses en cada una de les teves peces, és difícil no començar parlant d’això. La ceràmica sempre ha estat entre dos mons, el dels artesans i el de figures com Josep Llorens Artigas o Harumi Nakashima, per esmentar exemples coneguts. Com ho vius i on et situes tu?
Estem d’acord en que la història de l’art és classista, és eurocèntrica, és masclista, etc. Aleshores ha negat totes les altres formes d’art. Però això no sempre va ser així per a la ceràmica. A Europa mateix, figures com la Venus de Dolní Věstonice (datada entre 29.000-25.000 aC) són considerades expressions artístiques. Aquests van ser els primers elements, que eren elements simbòlico-màgics. I això és el que avui dia en diem art. En aquell moment no era art, era un element simbòlico-màgic, anomena-ho com vulguis. De fet, ni tan sols era ceràmica: era una barreja d’argila, d’ossos, de pedres, de no sé què, que ho endurien amb foc.
Un altre lloc on la ceràmica va tenir una consideració artística és a l’Amèrica precolombina, on la ceràmica tenia una funció simbòlica, que és el que avui en dia anomenem art, no? I es feia servir, per exemple, per construir les urnes funeràries, i tota la decoració era una representació del microcosmos universal i del món i de l’ascens entre el món dels de dalt i dels de l’inframon, on hi ha els nonats, etc.
I què va passar per a que es produís aquesta desvinculació amb l’expressió artística?
La ceràmica és un material, com n’hi ha mils d’altres. És un material que, de fet, l’ésser humà va ser capaç d’identificar i de controlar abans de conrear la terra, el va utilitzar abans de pintar, el va utilitzar abans de treballar els metalls. I el primer que va fer l’ésser humà amb la ceràmica va fer una cosa que ja estava fent, que ho feia amb pedra, que ho feia amb fusta, que ho feia amb ivori, que era una representació simbòlica, de la fertilitat en l’exemple que he posat abans.
A partir d’aquí, la ceràmica ha anat recorrent molts espais, des de la construcció de cases, utilitari, etcètera. Aquesta desvinculació entre l’utilitari i allò simbòlico-màgic és una cosa que hem produït Occident i que hem produït des d’aquesta visió patriarcal. Les cultures anteriors no feien això, cada objecte tenia un valor sagrat i alguns en tenien moltíssim, per exemple les urnes funeràries. Una de les grans virtuts de la ceràmica és que és un contenidor: és un contenidor d’aliment, que és una cosa sagrada, i és un contenidor de morts. A Amèrica i també a Egipte.
I al Japó?
El Japó també és un altre lloc on, des dels emperadors fins a les classes més baixes, la ceràmica ha mantingut aquest element sagrat des de l’utilitari.
I tot plegat va canviar.
El problema és que, en un moment donat, la nostra societat va desvincular l’utilitari d’allò sagrat, del lloc en què en diem art. I a partir d’aquí la ceràmica va caure en la part de l’utilitari, perquè és un material realment molt útil.
Fins que es recupera la ceràmica com a material per a l’art.
Sobretot a partir dels principis del segle XX, del 1900, on van aparèixer una sèrie de figures que es van entrellaçar entre Europa, Japó… Les tres grans figures, però que també n’hauríem de comptar d’altres, són Shôji Amada, Bernard Leach i Llorenç Artigas. Artigas era català, Leach era britànic, i Amada era japonès, i, a més a més, eren amics entre ells, fins i tot es van casar els seus fills entre si, i aquestes tres persones van convertir allò que es considerava una artesania en un producte d’autor, en una ciència, si ho vols dir així, perquè també van sistematitzar els coneixements i les coses van deixar de fer-se per tradició i van passar a fer-se en un llenguatge. Al seu nom caldria afegir el de Lucie Rie, que va aparèixer una mica més tard.
Llavors, ara podem parlar d’art ceràmic?
Quan tens un llenguatge pots crear art, però això no vol dir que tot el que creïs sigui art. La ceràmica pot ser art, però no tota la ceràmica que fem és art. I és una cosa que ens hem de plantejar. I no tot l’art que es fa amb ceràmica per mi és art ceràmic, perquè tu pots fer art fent servir la ceràmica, però si tu no coneixes el llenguatge ceràmic, si no coneixes els materials, els esmalts, les textures, les coccions, etcètera, etcètera, potser no estàs fent art ceràmic, estàs fent art a seques, no sé, però l’art ceràmic és una altra cosa. És com… pots fer servir la roba per fer art, però no necessàriament és art tèxtil. Aquest és un debat que ens hem de plantejar, deixant clar que realment hi ha hagut una revolució en el llenguatge ceràmic.
I en tot això que has exposat, on queda l’ofici de ceramista?
En la precarietat segur (riem). Mentre la ceràmica s’està fent de moda, una moda a les grans ciutats que s’omplen de tallers i de persones que ho van a fer com a afició, els oficis terrissaires estan tancant un darrere l’altre. Perquè estem pretenent casar dues coses que potser no es poden casar i que aleshores ens hem de plantejar des d’una altra banda. Quan tu converteixes alguna cosa en una moda, ho estàs comercialitzant. I l’artesania i el consum no casen. Aleshores, quan entrem l’artesania dins del món del consum, l’artesà deixa de ser artesà. L’altre dia, un terrissaire de La Vaca Morta ho exemplificava en el fet que si et ve Zara Home i t’encarrega 5.000 peces, no t’està salvant, t’està matant. Perquè quan n’has fet 1.000, ja no pots fer més. I quan n’has fet 5.000, tu has deixat de ser artesà.
Bàsicament, hi ha dos camins. O produeixes molt a un preu assequible o produeixes molt poc a un preu de luxe. Per produir molt poc a un preu de luxe has de fer un producte de luxe. I quan dic de luxe vull dir de qualitat, de llenguatge, perquè tampoc no ens podem pensar que tots els productes artesanals són de luxe, no ho haurien de ser. I si produeixes molt has de tenir capacitat per produir molt. I jo, personalment, no puc. No tinc el temps físic, humà, per produir tot el que hauria de produir. Perquè això és una altra cosa que he anat descobrint: els ceramistes no tenen fills.
Ni els pintors, ni els artistes en general.
Exactament, quan et desvincules de les teves necessitats personals i tot ho dediques a la creació… doncs fantàstic, meravellós, preciós. Però la vida normal no és així. Generar un producte artístic requereix un espai mental i en el cas de la ceràmica d’experimentació física també: ho has de fer, ho has de posar el forn, s’ha d’assecar, ha de sortir malament i a vegades no és vàlid fins que desenvolupes el llenguatge. És allò que va plantejar la Moira Morgulis, una poeta que va dir que el patriarcat és que la maternitat i l’art estiguin separats.
Sí, altres artistes i escriptores han posat això de manifest i ho trobem un cop darrera d’un altre.
I tant! Estava llegint Rodoreda aquest estiu i em vaig adonar que havia començat a escriure a partir de certa edat. En un moment donat ella també ho diu, que mentre t’estàs ocupant de viure no pots crear. Doncs a mi em passa això. A mi em pregunten per què no fas exposicions? És que jo considero que no tinc obra. Per què considero que no tinc obra? Perquè considero que no he generat el meu llenguatge. Per què? Perquè no tinc temps material, el meu cervell no té espai físic per pensar què sóc, qui sóc, què estic fent i per desenvolupar allò que jo sé que vull ser. Ja arribarà.
Dius que per a tu la ceràmica és una forma de relacionar-te amb el teu entorn en pau i harmonia. Podríem dir que en el teu cas el teu art és una forma de vida amb una filosofia que va més enllà de viure del que t’agrada fer?
Sí, estic connectadíssima amb el material. Jo el material el gaudeixo. Sí, i per mi té a veure amb la terra, té a veure amb la terra física… És un llenguatge processal i tots els processos són importants, cada un dels passos. I gaudeixo igualment amassant que conceptualitzant. Has de fer bé cada un dels passos, el més mediocre, el més senzill, perquè allò acabi sent una altra cosa. El concepte en si no existeix fins que no ha sortit del forn i això és una cosa que tinc ben apresa. Perquè tu pots haver pensat una meravella que allò que surt del forn no té res a veure. I això implica molts coneixements, molts passos, molta paciència, molt equivocar-se, és una cura d’humilitat constant, la ceràmica. I això per mi té molt a veure amb allò femení, amb mantenir el treball constant, petit, en cada un dels elements, dels passos, de tot. I et connecta amb la realitat, i et connecta amb l’entorn, i et connecta amb la terra.
Diries que és un art ecològic ?
No, no és ecològic. Això és una altra cosa que ens hem de plantejar molt profundament. No és ecològic, perquè pensem que és un procés que requereix de minerals, de minerals altament concentrats i de molta energia, una cocció. Qualsevol centre de producció de ceràmica esdevé una població altament contaminada, qualsevol mineral concentrat que tu rebutges amb l’aigua, crea contaminació. El consum massiu no és ecològic, i ja està. I la ceràmica no és particularment ecològica.
A biblioteques tenim alguns llibres en els quals la ceràmica és part essencial de la narració…
Sí, hi ha La caverna, del Saramago, que no és un llibre que a mi a nivell literari m’agradi particularment, però justament és un retrat d’això que parlàvem abans: fent un paral·lelisme amb el mite de la caverna de Plató, està retratant la societat de consum o el trànsit d’una societat . . Agafa la figura d’aquest artesà que és un ceramista i la seva filla que es muden a la ciutat i aquest món que senzillament no comprenen i aquestes ombres deformades de nosaltres mateixos. I ell intenta adaptar-se i intenta generar un producte vàlid per aquesta nova societat i s’estavella constantment.
Un altre llibre que parla de ceràmica és l’Or blanc, que és molt bonic. Parla de diferents moments i espais a la història on l’ésser humà ha anat a la recerca de la porcellana com un objecte místic i de luxe i sagrat i com això ens ha portat a diferents llocs.
I ara Anna, que estàs llegint o què és t’ha agradat més d’entre les darreres lectures que has fet?
Porto ja un temps recuperant molta literatura que feia anys que no llegia. Per exemple, he recuperat Mercè Rodoreda i n’he fet una relectura i ha sigut una altra Mercè Rodoreda per mi. Té a veure amb mi, no té a veure amb la Mercè Rodoreda. Sempre he llegit i en els anys de maternitat més intensa mai he deixat de llegir però havia deixat d’exercir-me com a lectora. O sigui, agafava el llibre, literalment el llibre que trobava sobre la taula, fos de qui fos i me’l llegia i m’era igual. I potser llegia el mateix paràgraf tres vegades seguides i m’adormia, però el ritual el feia.
Farà dos anys o tres, justament perquè tinc una amiga que és directora de biblioteca que m’ha orientat molt bé. D’aquí va sorgir l’Autoretrat de la Rodoreda.
Aquesta ha estat l’última lectura?
No, això va ser l’arrancada… més recentment m’ha impressionat Ia Tove Ditlevsen, autora de Les Cares i La trilogia de Copenhagen. I els contes de la Lucía Berlín o La balada del cafè trist de la Carson McCullen. Ara mateix, m’estic llegint El limonero real.
Llibres esmentats a l’article que es poden trobar a Biblioteques de Barcelona:
Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura. Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí de Barcelona; Paris: Somogy Éditions d’Art; Lausanne: Fondation de l’Hermitage, 2003
Imatges de l’article: © Anna Fonoll
8 Comments
Gràcies per aquesta interessant entrevista.
Gràcies per llegir-nos!
No sabía que hi ha la carrera de ceramista. M’ha semblat molt interessant
Gràcies!
Anna siempre solvente en lo que hace o encara ; a mi me toco conocerla en Buenos Aires donde encaramos con un grupo de ceramistas varios proyectos entre ellos , diosas de la fertilidad pre históricas y se que sin ella como parte de estos mismos nos hubiera costado llegar a buen puerto ( de hecho buscar patria ceramista diosas ) ; Y nobleza obliga como persona es es vital y luchadora . Por eso todo lo que encara llega a buen puerto ; SALUDOS DESDE BUENOS AIRES R Valle
Us animo a llegir els llibres que recomana l’Anna, a més d’excel·lent ceramista és una gran lectora i les seves recomanacions, un bon regal.
Molt interessant!!
I més tenint en compte que tots els oficis artesanals, malauradament, estan en hores baixes…
No podem perdre l’art de crear.
Molt bona feina!!!
Gràcies, l’Anna ho explica tot molt bé. Si voleu, totes les entrevistes d’aquesta secció es fixen en el treball de perosnes creadores, us animo a llegir-les.