Leibovitz, Barbara
Annie Leibovitz. Una vida a través de la cámara
Madrid: Avalon, 2007

La gran retratista americana no necessita guanyar el premi Principe de Asturias per veure reconeguda la seva feina. Només entrant a Wikipèdia les dades parlen per elles mateixes: el segon fotògraf viu, i la primera dona, a exposar la seva obra a la National Portrait Gallery; l’any 2000 la Librery Of Congress li va atorgar el títol de “llegenda vivent“; la revista American Photo la va nomenar “la fotògrafa més influent dels nostres temps“. I és la fotògrafa millor pagada del món.

Les fotografies d’Annie Leibovitz ja formen part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions. Per això, us recomano aquest documental dirigit per la seva germana Barbara. A través d’ell podem veure i escoltar les seves motivacions, la personalitat, la tècnica, l’evolució i la transcendència cultural de la seva obra.

Concebut de forma cronològica, el documental alterna imatges retrospectives i actuals on la pròpia Annie i tots aquells que formen part del seu univers personal i professional ens narren la seva biografia i la manera de fer. Més enllà dels comentaris, el valor afegit està en la força de les imatges que ens mostren el que hi ha darrere d’algunes d’aquestes fotografies que han donat la volta al món

Nascuda a Connecticut el 1949, el seu pare va ser traslladat a una base militar a les Filipines, on Annie va començar a experimentar al quarto fosc. Però no va ser fins que va tornar a San Francisco a principis dels seixanta per estudiar pintura, que va fer un taller de fotografia i va començar a “disparar” als carrers captant el batec d’uns temps que en paraules de Dylan estaven canviant.

Amb referents com Robert Frank o Cartier-Bresson les seves fotografies reflectien ja experimentació, energia i un gran sentit periodístic.

I així és com va començar a col·laborar a la revista Rolling Stone on en només dos anys es va convertir en redactora en cap i va fer portades i reportatges que ja formen part de la cultura popular del segle XX.

Tots els testimonis d’aquesta època (Patti Smith, Yoko Ono, Keith Richard entre d’altres) destaquen la capacitat de Leibovitz per formar part del que estava succeint, i així, es fonia en l’ambient i captava els aspectes més subtils, allò que ningú hi veia. Al documental podem veure per exemple quan l’any 1975 va acompanyar els Rolling Stones en la seva gira. En paraules pròpies, va fer “tot el que es pot fer en una gira dels Rolling Stones“. La seva presència fent fotos era tan constant que s’oblidaven d’ella. I el fruit d’aquesta “invisibilitat” va ser un reportatge excepcional que va marcar un abans i un després en el periodisme gràfic del món del rock and roll.

Exigent, perfeccionista i obsessiva, la fama i el prestigi d’Annie creixia al mateix temps que les seves addiccions.

La revista Rolling Stone es trasllada a Nova York on la bogeria només fa que augmentar. I així, després d’una cura de desintoxicació, canvia el circ del rock and roll per la moda i l’any 1983 comença a treballar per Vanity Fair. I també va triomfar trobant el punt just entre treballar per una cultura de la imatge obsessionada pels famosos, i fer-ho amb una bona fotografia. I sempre que fos possible, cercant la provocació

La llista de personalitats que han passat davant l’objectiu de la fotògrafa seria inacabable: polítics, reis, actors, esportistes i tota la cort de Hollywood. També cal reconèixer el seu olfacte periodístic; no només va fer la darrera fotografia de John Lennon, també va captar l’última de Nixon com a president dels EEUU, o la darrera vegada que tot l’equip de Los Soprano es va reunir.

Amb una il·luminació molt característica i personal les seves fotos eren cada vegada més sofisticades i amb atrezzos espectaculars. El cas és que tothom esperava la propera fotografia de la Leibovitz i tots els famosos volien posar per ella (i quan dic “tots”, vull dir “tots”, George Clooney inclòs).

Va ser arran d’un reportatge que li va fer a l’escriptora i pensadora Susan Sontag que es va establir entre elles una relació personal que va durar quinze anys, fins a la mort de Susan. Aquesta relació va aportar intel·lectualitat a la feina d’Annie i un enfocament més seriós. Susan Sontag abans de conèixer Annie ja havia publicat el llibre Sobre la fotografia, què és tot un manual de referència per a els professionals i aficionats.

Conjuntament van publicar l’any 1999 el llibre Woman, i en un intent de rehabilitar la seva imatge  i recuperar el lloc i les escenes dels inicis Annie va alternar els retrats de famosos amb reportatges a Ruanda i Sarajevo i a malalts de SIDA.

Dies després de la mort de Susan, Annie va començar a remenar entre els centenars de fotografies que tenia per fer-li un petit llibre homenatge. El resultat va ser A Photographer’s Life: 1990-2005, un llibre i una exposició que recull tant les fotografies de personatge públics publicades a Rolling Stone o Vanity Fair, com les privades: els seus pares y germans, la vida amb Susan, els fills… fins i tot el procés de malaltia i mort de Susan i del seu pare.

Actualment continua treballant per Vanity Fair i Vogue. La seva obra, a més d’haver estat exposada en els museus més prestigiosos del món, s’ha publicat en diversos llibres. I el millor de tot és que sembla que té corda per estona!

Mentre esperem quina serà la seva pròxima portada, us deixo amb un tràiler del documental.