Cuenca, Luis Alberto de. De amor y de amargura. Sevilla: Renacimiento, 2003

La nit del passat 6 d’octubre pensava que mai més tornaria a llegir poesia, que no calia, ja no. Te vendería mi alma Lucifer / tú ya me entiendes por qué. Però pocs dies després vaig topar-me a la biblioteca amb aquest De amor y de amargura i em va venir al cap la Nit de poesia al Palau del 2011 a on un dels convidats va ser Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950), poeta que mai havia llegit per prejudicis aliens a la poesia, però el recital del qual em va causar una molt bona impressió.

Com a antologia que és, De amor y de amargura esdevé una important mostra de la poètica de de Cuenca, una poètica amb fons i forma, que beu de l’hel·lenisme i dels clàssics però que no s’està d’introduir, d’una manera nítida i ben intencionada, referències a allò tan modern com són els còmics i el cinema. Així, al costat d’Afrodita o Eurídice podem trobar a Conan el Bàrbar o la princesa Leia.

Amb un estil despullat i diàfan, és a dir, que s’entén el que llegim, de Cuenca ens presenta els temes de sempre amb suma elegància, barrejant i fent conviure també en la gènesi del poema allò transcendental amb el quotidià. La seva és una poesia que s’ha anomenat transculturalista.

En aquests poemes, l’amor i la mort s’agafen sivunt de la ma, sent el mirall un dels símbols més importants que trobem, objecte que serveix de guia a l’enamorat, que el retorna la mirada, però una mirada que no sempre ha de ser la seva pròpia.

Delecteu-vos amb el poema Digo, dices…

Mírame, digo, ven a ver qué ocurre
en el país vacío de mis ojos,
en la desalentada pesadumbre
de mi cuerpo, en la noche de mi vida.

Sal de ti, dices, sal de tu silencio
deshabitado y dame una palabra
que me devuelva al mundo y me rescate
de este pozo de angustia y amargura.

Mírame, sal de ti, dame el abismo
de tu amor, quémame, muérdeme el alma,
rómpeme, dale al viento mis cenizas.
Digo, dices, decíamos, diremos…

Crec no equivocar-me si defineixo a de Cuenca com una figura singular o una mica rara avis dintre de la poesia contemporània. Capaç d’haver escrit la lletra d’algunes de les cançons més conegudes de l’Orquesta Mondragón i, recentment, col·laborar amb Loquillo, de Cuenca també va ser Director de la Biblioteca Nacional (1996-2000) i Secretari d’Estat de Cultura (2000-2004).