Lanfranconi, Claudia; Frank, Sabine. Las mujeres que aman las plantas. Madrid : Maeva, 2009.
No hi ha dubte que l’art de la jardineria està relacionat amb el món de les dones. Primerament eren observadores, espectadores del tenir cura del jardí. Les primeres dones que el llibre destaca són les regentes, dones com a Catalina de Medicis, Luisa Ulrica de Suècia o l’emperadriu vídua Cixi. Aquestes dones contracten els serveis dels arquitectes i artistes de l’època per a la realització de jardins sovint imperials o de l’alta noblesa. D’altra banda tenim a la dona constructora, aquella dona planificadora dels jardins com Gertrude Jekyll o Beatrix Jones Farrand. Tenim en aquest grup també les dones alumnes d’escoles de jardineria prestigioses com la històrica escola de Swanley o la més moderna escola dels Reial Jardí Botànic de Kew pel que fa a Gabriella Pape i Isabelle van Groeningen.
Si més no, és curiós com el jardí ha tingut un sentit diferent segons la biografia a la qual es adrecem o bé, pel contrari, tenen un rerfons comú. El jardí és per algunes dones una dedicació pràcticament professional (com és el cas de Gertrude Jekyll qui va introduir el concepte del jardí anglès contraposat al jardí francès que és racionalista, rectilini. El jardí anglès és més natural, de formes semblants a la natura, no tan artificiós. Per altres el jardí ha estat el punt d’evocació com és el cas de Josefina de Beauharnais, qui dedica molt de la seva obra al cultiu de la rosa flairosa – fins i tot fa una despesa pública important en aquesta flor. Per altres és la culminació de l’art que esdevé figurat en la pintura. En aquest grup tenim dones excepcionals no només per la seva habilitat pictòrica sinó pel seu coneixement del medi natural. Són dones que esquincen el model de dona sedentària i s’atreveixen a viatjar tot d’una per a la cerca de la flor o la planta tropical més exquisida. Ací trobem a Margaret Mee, Marianne North i Maria Sybilla Merian.
No podem oblidar també com les plantes han estat un refugi davant matrimonis fracassats i existències sentimentals més dures. No només els jardins han ocupat el cor de la dona sinó també sovint la pròpia literatura com és el cas de Elizabeth von Arnim o Vita Sackville-West.
Els jardins francesos i els jardins anglesos -sovint homenatge d’aquest art- no poden obviar la primacia històrica dels jardins italians els quals dibuixen sintonies entre l’escultura i l’ornamentació verda. També la preferència del tipus de planta capdavantera de cada moment històric ens parla de l’evolució del jardí. Així apareixen al segle XVIII les primeres mostres d’ornamentació amb hortalisses. Una mostra de l’amor a l’art italià renaixentista esdevé la figura de l’americana Edith Wharton i una mostra de l’amor espontani, senzill i constant cap a la natura és la figura de Beatrix Potter.
En tot cas, val a dir que si mirem l’art de la jardineria de forma més general no podríem oblidar tampoc l’herència dels àrabs ni dels orientals. En tot cas, acabaré aquest article tot indicant-vos els jardins a Espanya que segons Leandro Silva Delgado, paisatgista i restaurador de jardins històrics cal subratllar-los. Aquests són: El Capricho (jardí exposat al llibre i realitzat gràcies a la dedicació de la Duquesa d’Osuna) – Madrid-; La Granja de San Ildefonso – Segovia-; La Alhambra y el Generalife – Granada-; Las Fraguas – Cantabria-; Pazo de Oca – Pontevedra-; Alfabia – Mallorca-; Reales Alcázares – Sevilla-; Aranjuez- Madrid-; Cala Ratjada – Mallorca- i el Jardí Botànic de Madrid.
