La veritat primer: Àfrica és enorme, immensa, variada, font de mitologies, de misteris, un lloc fascinant i meravellós del qual no en sabem pràcticament res.

Així que no cal que em digueu que no tinc ni idea de què parlo (no la tinc) o que això no és literatura africana (no ho és, però al Bibarnabloc n’hem parlat, per exemple en aquesta fantàstica entrada si voleu literatura africana). Ni cal que em digueu que el que dic està més ple de tòpics que Tintín al Congo , perquè no és veritat, reso perquè no ho sigui almenys. Aquests dos llibres tenen el mateix autor i els mateixos escenaris trets de l’Àfrica real d’avui en dia, però l’autor escriu en català i s’amaga sota l’inquietant pseudònim d’Stalker.

STALKER
Motorsoul
Barcelona: Raig Verd, 2016

STALKER
En aquell cel brillen estels desconeguts
Barcelona: Raig Verd, 2018

Motorsoul és un llibre format per quatre relats llargs ambientats en diferents punts del continent africà: Namíbia, Congo, Senegal i Ruanda. Més o menys, perquè les fronteres a Àfrica són una herència del colonialisme i en molts casos no tenen gaire relació amb la realitat del país. És per això que aquestes històries poden travessar fronteres sense gaire problema.

A Namíbia el que tenim és una persecució. Uns soldats sud-africans (Namíbia n’era colònia) persegueixen uns rebels namibians. Estem parlant de soldats de la Sud-àfrica de l’apartheid. Una persecució per una zona àrida i salvatge, una cacera on uns van molt millor armats, però el domini del terreny el tenen els altres. A poc a poc, dia a dia, amb prismàtics i enfrontats a ells mateixos… Una cursa de resistència que acaba sent un retrat de la seva existència, entre sospites i armes i aliats que potser no ho són tant.

Congo: el protagonista és un antic nen-soldat. El drama dels nens-soldats no és només l’experiència bèl·lica, és també com refer la seva vida després. La vida en països precaris els enfronta a situacions que han après a manejar a trets, però en teoria tot allò ho han deixat enrere. Aquí tenim un desenllaç més propi de pel·lícules d’acció i molta espiritualitat africana.

Senegal: un viatge-odissea en bus. Un viatge en bus per una zona del Senegal massa propera a la frontera amb Guinea-Bissau. El passatge és atracat per independentistes, han de deixar el bus i seguir camp a través entre mines, militars, cultivadors de marihuana… Un viatge en bus demencial com només pot passar a Àfrica. L’entorn és un element que ho distorsiona tot i fa que, el que en qualsevol altre lloc seria poc més que un entrebanc o una anècdota, aquí posi en perill les seves vides. Com si el camp de mines fos total, metafòric i real, i omnipresent.

Uganda–Ruanda: el principi del genocidi. Chipper és un lladre de pa sucat amb oli que roba a una ONG mentre dormen. Amb el botí se li acut travessar la frontera amb Ruanda i arriba allà al principi del genocidi ruandès. No entén res, tot tancat, poca gent pel carrer i cadàvers i violència. Només un recordatori sobre de què estem parlant: el genocidi ruandès va arribar a superar el milió de persones, amb matxets, arribar a les set xifres amb matxets… no se m’acut com es pot descriure.
 

Aquest primer llibre, Motorsoul, permet fer-se una idea general d’Àfrica, de forma molt inexacta perquè és un continent immens i molt variat però tan desconegut que qualsevol cosa que en sabem ja serà una mica més que el punt de partida.
 

Després del panorama arriba el moment de centrar-se, i per això hi ha el segon llibre En aquell cel brillen estels desconeguts.

Recordeu el virus d’ebola?
 

A Àfrica no han tingut oportunitat d’oblidar-lo, tot i que en principi el brot de fa uns anys ja ha passat. Un brot que va ser notícia a casa nostra perquè hi havia europeus infectats, no per res més, en fi… Aquesta història comença amb aquell brot, en un dels nous països africans. Un país nou, però amb els problemes de sempre i la manca de recursos habitual.
 

—Hi ha casos de febre i sagnat en un poble, Ring —va explicar l’anyanya—. Però no és la febre groga; la majoria estan vacunats. Crec que és una malaltia antiga, la febre “gemo”. Algú l’ha despertada. […]

Els militars van tallar tots els camins d’accés al poble. Sanitaris de l’exèrcit —escortats— van proporcionar algunes medicines i van extreure mostres de sang a tres malalts. Les mostres van viatjar fins a Juba, Khartum i l’Institut Pasteur de Bamako. Al cap de vint-i-quatre hores havien identificat el virus; dos dies després un equip multidisciplinari de Metges Sense Fronteres reunit a Bangui, a la República Centreafricana, es va desplaçar fins al poble. Van enderrocar la cabana dels avantpassats i van ruixar les runes amb antisèptics d’acció residual. Van aixecar un hospital de campanya fet de tela blanca.

Però som a Àfrica i les coses no sempre són tan fàcils com ens pot semblar als europeus. Al cap i a la fi mai hem vist Àfrica com res més que immens territori a saquejar. Hi ha bruixots, i esperits, i coses que van més enllà del que sabem explicar. El bruixot, l’anyanya, adopta una nena supervivent de la malaltia per així mitigar el seu sentit de culpa per no haver reaccionat abans. Aquesta nena, l’Alice serà clau en el desenvolupament de la història, i potser ens ajudarà a entendre una mica més el continent i la seva gent. Perquè aquest és el mecanisme de l’autor, pinzellades locals que si bé no ens donen una idea general del continent (cosa absolutament impossible) si n’esbossen el contorn, per dir-ho d’alguna manera. I això és el que aconseguirem amb aquests dos llibres, saber alguna cosa d’Àfrica, i potser tindrem els contorns una mica més definits per anar-los omplint.