El “Final” de Knausgård

KNAUSGÅRD, Karl Ove

 
En aquest bloc ja s’ha parlat del “noruec boig aquest” (una manera afectuosa de dir-li), en aquesta entrada o aquesta altra. Abans d’aquest llibre la sèrie La meva lluita ja duia 5 volums, 5 volums al voltant de les 500 pàgines cadascun. Amb aquesta brevetat és obvi que l’home necessitava més pàgines encara per dir el que volia dir i per això ara ve amb un volum que passa de les 1000 pàgines i un no pot més que preguntar: què t’hem fet Karl Ove? També hi ha una tira de Charlie Brown que pot il·lustrar això:
 

 
Sí, me’n foto una mica, m’ho he llegit tot i crec que m’he guanyat aquest dret. Per què necessita més de 1.000 pàgines per concloure això? Suposo que per fer un tancament memorable de la sèrie, i sí que és memorable, però potser no sempre pels motius que a l’autor li agradaria.

Aquí tenim en Karl Ove a Malmö i està capejant com pot el temporal que provoca el primer llibre de la sèrie, les peripècies editorials per veure com publicar-ho i sobretot què passa amb totes les persones que apareixen al llibre. El primer llibre és de la mort del seu pare, un pare que va morir alcoholitzat i en unes condicions deplorables, es veu que és un retrat que no agrada gaire als familiars, potser no és 100% verídic però és com ell el recorda. I així amb tot, amenaces, denúncies, advocats… el que sembla una vida d’allò més normal oberta en canal està esquitxant a molta gent.
 

 
El primer volum La mort del pare (i també el segon Un home enamorat) són els més bèsties de la sèrie, una vivisecció, sense manies, sense censures, sense consideració ni per ell ni per ningú… Per això van agradar i van enganxar tant. Ell pot fer el que vulgui amb la seva vida i si vol pot basar tots els seus llibres en això, no seria ni el primer ni el darrer escriptor en fer-ho. El problema és quan això afecta a més persones, perquè no vivim aïllats. Si explica com el tractava son pare ens podem preguntar què hi feia la mare? Si explica coses de la seva mare què feia el seu germà? I quan ell bevia i s’anava al llit amb la primera que passés com afectava això a la seva xicota?

Ha posat sota la lupa la seva vida, i de rebot acaba agafant a tothom que hi ha tingut relació. Canvia noms i amaga dades clau perquè les persones no siguin identificables, però no sembla ser suficient. El seu llibre desperta una expectació mai vista i els periodistes es comporten com els pitjors papparazzi que pogueu imaginar. Aquest és el panorama de Karl Ove: bàsicament com la sèrie de llibres que ara conclou afecta i afectarà la seva vida personal i familiar.

I aleshores, amb una bona pila de pàgines llegides l’autor es torna completament boig. La part El nom i la xifra m’ha posat al límit de la deserció. Pàgines i més pàgines dissertant sobre un poema (i les paraules textuals que s’hi feien servir) i sobre diferents frases en principis de la Bíblia, també amb una obsessió per la paraula justa i perquè aquella paraula i no una altra de molt semblant. Pàgines i pàgines i pàgines… Un plom, sense pal·liatius.

La cosa millora força quan es posa a comentar La meva lluita, el llibre de Hitler, contrastant el contingut amb biografies i llibres sobre Adolf Hitler i els seus anys previs al poder.
 

 
A mi m’ha costat refiar-me, el tros anterior m’havia deixat massa aixafat, però sí aquesta part ja revifa una mica més. Hitler i el nazisme són temes interessants i polèmics i al marge del deliri del llibre de Hitler hi ha la gran pregunta, tot allò hauria passat igual sense Hitler? Va ser una fatalitat col·lectiva o va ser imprescindible la participació de Hitler i no d’un altre, perquè es desencadenés l’horror?

I un cop acabat El nom i la xifra tornem més o menys a on érem abans, més de 300 pàgines abans. Seguim amb les reaccions al seu llibre, la campanya de promoció i com la seva vida familiar fa aigües de manera flagrant. Bàsicament tornem al principi, la seva vida al descobert amb totes les seves mancances. Un principi que recorda més al principi de la sèrie que no pas al del llibre.

Ja he dit que els dos primers llibres eren molt bèsties. En els llibres del tercer al cinquè afluixava, feia la impressió de dur el fre de mà posat i de canviar la visceralitat extrema per la narració. Una narració més fàcil de seguir, sense tants salts endavant i endarrere, una marca de la casa que feia una mica difícil no perdre el fil. Seguíem llegint la seva vida però ja era més conscient de si mateix i del que estava fent. No és necessàriament dolent, de fet un tipus de narració més convencional era d’agrair, no sé si L’illa de la infantesa, Ballar en la foscor i Dies de pluja s’haurien pogut escriure com els dos primers llibres. Crec que el canvi d’estil els va anar molt bé.
 

 
Aquest darrer volum és un retorn lent cap al punt on va començar, on el que explica fa tant de mal que no en pot sortir una narració “fàcil” i ha de tornar a tirar de visceralitat, entranyes, budells, com en vulgueu dir.

És tot un tros de sèrie, recomanable per llegir-se amb certa calma, i sabent abans alguns dels tombs que us trobareu, sobretot d’estil. Us hi atreviu?