El company fidel per excel·lència de l’home és ara l’actor protagonista de molts quadres de la història de l’art. De nou, el professor Zuffi ens endinsa en el repertori animal al llarg del temps.
Zuffi, Stefano. Perros en el arte
Madrid : 451 Editores, cop. 2009
Els poetes subratllen que el vertader sentit de l’amistat es troba als ulls d’un gos. Animal desinteressat, lleial, pacient, sensible i psicòleg de l’estat d’ànim del seu amo. I això des de fa 14.000 anys que és quan van començar a domesticar-se els primers llops salvatges.
A la mitologia els gossos han donat lloc als licantrops o al Can Cerbero, guarda dels inferns grec que custodiava l’imperi dels morts. Tres ferotges caps de gos i cua de serp serveixen per dissuadir al més agosarat dels humans. Últimament el reconeixem visualment per aparèixer a una de les pel·lícules de la saga Harry Potter, concretament a Harry Potter i la pedra filosofal.
Els licantrops, homes convertits en llop a la llum de la lluna i transmutats en canins terribles, són capaços de fer-nos esgarrifar amb els seus udols. La barreja inquietant de la natura sanguinària de l’ésser humà i la de l’animal indomesticat.
El cinema ha estat un lloc fèrtil per aquest ésser. The Wolfman (2010) amb Benicio del Toro, American werewolf in London (1981) de John Landis o la pel·lícula clàssica de Bela Lugosi (1941) en són exemples. Fins i tot a la música tenim l’arxiconeguda cançó de Lobo Hombre en París de la Union (1984). Totes aquestes manifestacions han contribuït a alimentar el mite de la dualitat home/fera.
Però deixem de banda les disquisicions i passem al ric imaginari caní al llarg de la historia de l’art.
L’art xinès mostra la part més borda del mamífer, res d’animals tranquils i relaxats veient passar el temps. És l’onzè símbol del calendari astrològic de la Xina i normalment apareix retratat assegut sobre les potes del darrere però amb cara de pocs amics, mostrant grans dents i sovint aparellat amb un altre gos. És una imatge que no resulta tranquil·litzadora i recorda la part irracional de la Natura.
Al Matrimoni Arnolfini de Jan van Eyck, la més que coneguda parella d’esposos es presenta amb el menut i pelut gosset al mig com a tradicional atribut de fidelitat i lleialtat. Modèstia i bondat transmet en la seva menudesa i simplicitat.
El Rapte de Proserpina de Bernini és tot dramatisme, característic de l’etapa barroca. Un gos amb gran mandíbula mostra la seva disconformitat amb Plutó, déu dels inferns, en el moment d’endur-se per la força a la filla de Júpiter.
La instal·lació vegetal que presideix l’accés al museu Guggenheim de Bilbao està realitzada per Jeff Koons. Puppy té dotze metres d’alt i és un jardí enlairat, al mateix temps que exerceix de guardià a l’entrada del personalíssim edifici. Transmet confiança i optimisme. Ens treu una rialleta còmplice i confiada quan el contemplem.
Lucien Freud, excel·lent retratista britànic que va fer moltes obres amb personatges plàcids acompanyats de gossos. Gossos que dormen al costat d’una dona, gossos als braços d’una nena de grans ulls, gossos ajaguts, relaxats plàcidament al costat de la mestressa compartint l’escalfor del llit… L’essència de l’animal de companyia, honest, franc i intel·ligent, sense doblets.
El novaiorquès Norman Rockwell també dibuixa amb gran preciosisme gossos en diferents situacions de la típica american way of life dels anys 50 del segle XX.
Joan Miró a l’obra Gos que borda a la lluna col·loca la bestiola en una nit profunda mirant amb actitud interrogant la lluna creixent i al costat d’una escala amb la qual, potser, voldria apropar-s’hi per tocar-la, conversar i descobrir els secrets de la nit.
Al llibre n’hi ha moltes, moltíssimes imatges més de gossos a la pintura. I no com a element accessori sinó com a protagonista indiscutible dels quadres. Gaudiu amb la contemplació.
Fantàstic post, m’ha encantat! El llibre dels gats em va sorprendre així que aquest, segur que també ho fa. Bona recomanació 🙂
Gracias por darnos a conocer a este historiador y divulgador del arte italiano, y en este caso concreto cómo Stefano Zuffi se centra en destacarnos la figura canina. Buena idea y que nos pasaría en muchas obras de arte, desapercibida su contemplación. Recuerdo el dibujo simple y maravilloso de Lump, el perro querido de Picasso o la película “La Profecía” como varios Rottweilers me ponían la piel de gallina y los pelos de punta de puro miedo… Si lo encuentro en la Biblioteca lo ojearé pues me encanta el arte en general.
Curiós llibre, però ideal per als amants de la història i dels animals.