Què ens explicarien els nostres fills si poguessin parlar? Potser una cosa així:
“Des que vaig complir nou mesos vaig començar a notar els meus pares una mica pesats amb el menjar. Fins aleshores, els meus pares em donaven de menjar força bé; però van començar a voler-me donar una altra cullerada quan jo ja havia acabat, i un dia em van intentar ficar a la boca una cosa gelatinosa i repugnant que anomenaven cervellets i que deien que alimentava molt. Al principi eren fets aïllats i no els vaig donar gaire importància. De vegades, per veure’ls contents, em menjava la cullerada de més, encara que després em sentia pesat tota la tarda i havia de menjar una cullerada de menys a la nit.”
Heus aquí una recreació bastant descriptiva dins un llibre que he trobat bastant útil.
Més conegut per Omple’m de petons, en castellà Bésame mucho, publicat al 2003 Carlos González va publicar un any abans El meu nen no menja, en castellà Mi niño no me come, centrat en un dels cavalls de batalla de la criança dels fills: el menjar.
El meu nen no menja és un llibre que tots els pares i mares haurien de llegir, fins i tot si encara no es tenen fills però es volen tenir, fins i tot si el nostres fills o filles no tenen problemes amb el menjar.
És un llibre amb una estructura molt clara i seqüencial, de tal manera que, a mesura que avancem en la lectura, anem aclarint termes i els diferents temes plantejats es van resolent abans de passar a la següent qüestió. És un llibre molt amè i instructiu, amb molts exemples il·lustratius, escrit amb un llenguatge planer i senzill i amb un estil força quotidià amb petits tocs d’humor.
És un manual que dóna consells i recomanacions, amb idees, mètodes i opcions per resoldre el problema del menjar, però que en cap moment vol ser un mètode infal·lible, cada nadó i cada nen o nena és diferent i per tant no obtindrem sempre els mateixos resultats després d’aplicar un sistema u altre.
Molt interessant trobo la tercera i la quarta part. Especialment útil seria la lectura de la tercera part per a aquelles famílies que encara no s’han trobat el problema. Si ho portem a la pràctica amb moltes probabilitats no haurem de llegir la resta del llibre, i pel que fa a la quarta part només dir que: ¿Qui no troba útil l’apartat sempre recurrent de alguns dubtes freqüents o preguntes més freqüents?
No cal ser fan de les teories del Carlos González, jo no ho soc. No us deixeu espantar per l’eix central del llibre: “Al nen no se l’ha d’obligar mai a menjar” i atreviu-vos amb la lectura d’aquesta obra. Si esteu angoixats o angoixades pel tema, quan acabeu trobareu que l’angoixa i l’estrès pràcticament han desaparegut i haurà pagat la pena, els conflictes es minimitzaran i la relació amb els vostres fills millorarà substancialment. Us ho ben asseguro.
