Kapuscinski, Ryszard
Un dia més de vida
Barcelona: Empúries, 2003

Un dia mas con vida
Barcelona: Anagrama, 2003

Periodista, historiador, escriptor, poeta i assagista, però sobretot mestre i referent de molts escriptors i periodistes. Ryszard Kapuscinski (Pinsk, actualment Bielorússia 1932 – Varsòvia, Polònia 2007) ha estat un dels grans cronistes de la segona meitat del segle XX. Durant la seva dilatada carrera va presenciar vint-i-set revolucions, va viure una dotzena de fronts de guerra i va ésser condemnat a mort quatre vegades.

El 1964, comença a treballar com a corresponsal per l’Agència de Premsa Polaca (PAP), activitat que desenvolupà fins l’any 1981. També col·laborà en diferents diaris i revistes internacionals, com: The Times, The New York Times o Frankfurter Allgemeine Zeitung. La independència i el compromís amb els pobres i oprimits marquen la seva obra i els seus reportatges.

Durant els anys que va treballar per l’Agència de Premsa Polaca viatjà per Àsia, Llatinoamèrica i Àfrica per cobrir guerres, cops d’estat i revolucions. Destaquen sobretot els seus reportatges en aquest últim continent durant les dècades dels seixanta i dels setanta, on fou un testimoni fonamental de la fi dels imperis colonials.

A Un dia més de vida, considerada una de les seves millors obres, ens narra la descolonització portuguesa d’Angola el 1975. Kapuscinski és cronista de la guerra, però també del caos i l’anarquia que es viuen dies abans de la independència d’aquest país. L’èxode blanc de la capital, Luanda, i la seva decisió de quedar-se fins al final marquen el punt de partida d’aquesta esgarrifosa experiència.

La seva curiositat i el seu desig de veure les coses amb els seus propis ulls per tal de contar-les a l’altre món el portà al front de batalla, a primera línia de combat, on tal i com ens explica: “(…) els soldats lluiten amb el seu enemic particular, que no s’amaga entre les palmeres, sinó dintre seu, dintre d’ell mateix“. Una guerra tribal, de múltiples fronts, per la gran extensió del territori, d’emboscades i escaramusses, on la majoria dels soldats son nens analfabets que desconeixen en quin bàndol lluiten i perquè ho fan. En definitiva, una guerra singular on curiosament els caps de setmana es deixava de lluitar per descansar i on cada nit, pocs dies abans del setge a Luanda, es projectava a l’aire lliure i gratuïtament la pel·lícula Emmanuelle.

Kapuscinski ens mostra un país desolat per 500 anys de guerra i d’ocupació colonial, on la població, com a qualsevol conflicte bèl·lic, és l’autèntica victima. Tal i com ell mateix ens diu: “La guerra és una realitat només per a aquells que viuen en el seu interior ensagnat, brut i fastigós. Per als altres és una pàgina d’un llibre, una imatge a la pantalla, i res més“. I les línies d’aquestes pàgines són obra d’aquest grandiós reporter que va voler involucrar-se en aquesta esfereïdora realitat, fugint del cinisme i de l’espectacle visceral al qual ens té acostumats el periodisme actual, per tal d’informar-nos d’una realitat llunyana, però tristament certa.

En paraules de García Márquez: “Kapuscinski es el verdadero maestro del periodismo“. En definitiva, un periodista implicat amb la seva feina, que abans de desaparèixer va voler deixar-nos una reflexió sobre el periodisme actual: “(…) tras el fin de la guerra fría, con la revolución electrónica y de la comunicación, el mundo de los negocios descubre de repente que la verdad no es importante, y que ni siquiera la lucha política es importante: que lo que cuenta, en la información, es el espectáculo. Y, una vez que hemos creado la información-espectáculo, podemos vender esta información en cualquier parte.  Cuanto más espectacular es la información, más dinero podemos ganar con ella.” (Kapuscinski, Ryszard. Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. Barcelona: Anagrama, 2002).